Pere Casacuberta: 40 anys del pagès que va conquerir el món

Aconseguir l’èxit o el fracàs en l’esport sovint és una qüestió de detalls. Per optar al triomf, l’esforç és innegociable, però acabar alçant els braços a la línia d’arribada pot dependre d’una minúcia. La reflexió agafa força tornant a reviure la cursa atlètica que el 25 de març de 1984 va permetre a Pere Casacuberta convertir-se en campió del món de cros Júnior a l’hipòdrom de Meadowlands, als Estats Units. El final és conegut per tothom, amb l’esprint de l’espetec volador en els darrers 200 metres del circuit que va deixar clavat l’etíop Doju Tessema i va portar a la glòria Casacuberta. Uns metres abans, però, i en el moment de saltar un dels obstacles del recorregut, el de Gurb es va entrebancar. La possible caiguda no va ser una realitat i va poder continuar enganxat al grup capdavanter. Detalls. Un detall, en aquest cas amb final nefast, també deuria marcar l’accident laboral a la fàbrica d’embotits Tarradellas pocs mesos després de convertir-se en campió mundial. Què hauria sigut de Casacuberta sense aquella greu lesió al peu? “No ho sé. No m’hi capfico”, deixa anar el protagonista de la història, tot reconeixent que en l’apartat esportiu “potser hauria fet alguna cosa més”, però ell prefereix quedar-se amb la realitat, “i jo estic agraït pel que vaig viure, i sobretot perquè m’he sentit estimat i els meus mai m’han abandonat”. I és que més que parlar de suposicions, val més centrar-se en els fets. I els fets ens deixen una gesta en el món de l’atletisme que cada any que passa –i ja en van 40– assoleix més mèrit: “Vaig ser l’últim atleta blanc a guanyar el Mundial de cros”, apunta, tot recordant que el 1980 també ho havia assolit un altre català: Jordi Garcia. I com aconsegueix un jove de Gurb colar-se en l’elit de l’atletisme mundial? “Era un superdotat”, apunta Lluís Saiz, mà dreta i persona de màxima confiança de qui va ser entrenador de Casacuberta i president del Club Atlètic Vic, Pep Vilà. https://www.youtube.com/watch?v=IOpaAHPRXng De fet, a Vilà i Saiz se’ls ha de donar el mèrit de ser les úniques persones que apostaven per la victòria del kenià blanc –com se’l va batejar en l’arrencada dels anys 80–, a Meadowsland: “Jo havia fet números”, explica Saiz, argumentant que si el millor espanyol de l’any anterior al Mundial de cros –Pérez Perales– “havia sigut sisè”, i unes setmanes abans de la cita mundialista de 1984 “en Pere li va fotre una barba de més de 200 metres a l’Estatal”, això li havia de permetre fer una marca per lluitar per la primera posició. Sense retransmissió de la cursa en directe, i amb el canvi d’horari i la dificultat de seguir des de Catalunya un esdeveniment que passava a tocar de Nova York, Saiz recorda que es va assabentar del triomf de l’atleta “a través d’una emissora francesa quan passava per Montpeller tornant d’un viatge de feina”. Una de les persones que sí que va viure en directe el triomf de Casacuberta als Estats Units va ser Mercè Masnou. “Era atleta del club, i m’agradava escriure”, explica, dues habilitats –córrer i saber redactar– que la van convertir en aquells anys vuitanta en la corresponsal d’EL 9 NOU en els temes que feien referència al CA Vic. Després de seguir de ben a prop una temporada “en què en Pere ho estava guanyant tot”, quan aquest va obtenir el bitllet per al Mundial “em vaig buscar la vida per anar-hi, perquè era una cosa que no passava cada dia”. Així doncs, amb 23 anys, Masnou es va plantar en un hipòdrom preparat per acollir més de 40.000 espectadors, i amb una tribuna de premsa amb centenars de mitjans acreditats. Això sí, “amb només sis màquines d’escriure i sis telèfons per passar la crònica”. Durant els dies previs a la cursa, Masnou va ser testimoni dels entrenaments per Central Park, i també de la diferència d’opinions en l’estratègia que havia de seguir Casacuberta en competició. El seleccionador espanyol era partidari “de ser conservador i prioritzar un bon resultat d’equip”, i en canvi Pep Vilà creia que el seu pupil havia de lluitar per la victòria: “I en Pere tenia una fe absoluta en el seu mestre”. L’aposta ambiciosa va sortir bé, i per la història ja queden imatges icòniques com veure el mateix Pep Vilà vestit de fotògraf “per poder ser a peu de pista”, i fent un esprint al costat de Casacuberta just en el moment que el gurbetà travessava la meta com a nou campió del món. Un tram final de cursa que rememorat pel mateix Pere Casacuberta en el programa d’EL 9 TV Fins a la cuina deixa reflexions interessants. I és que el gurbetà, quan anava segon, mirava cap enrere perquè notava que se li acostava el tercer. I finalment, la por de quedar tercer el va fer canviar de ritme i acabar primer. Un altre cop els detalls. Amb la victòria al sac, a Pere Casacuberta se li va girar feina: “Tothom volia saber qui era aquell pagès que corria tant”, rememora Saiz, i en un moment en què els èxits esportius a Espanya no sobraven, “els mitjans el van convertir en una persona molt popular”. De fet, d’anècdotes en la celebració del triomf –més enllà dels milers d’osonencs que el van rebre a l’aeroport i a la ciutat de Vic– n’hi ha moltes. A la mateixa terminal, Lola Flores es va veure sorpresa per la multitud, “però quan va veure totes les banderes catalanes va entendre que no era per ella”. Invitacions a inauguracions d’actes esportius, entrevistes en ràdios, televisions i diaris i fins i tot serveis d’honor en estadis com el de Sarrià en un Espanyol-Salamanca, tot just una setmana després que el Barça no li permetés baixar a saludar des de la gespa del Camp Nou. Casacuberta era la punta d’un iceberg format per una generació d’atletes de molta qualitat al Club Atlètic Vic, sobretot en l’apartat femení. Un exemple n’era Lourdes Miquel, que entre diversos èxits va destacar assolint els campionats de Catalunya i Espanya Juvenil, Promesa i Absolut en els 1.500 metres. “Era un escenari que ajudava a millorar constantment, perquè teníem uns objectius importants que compartíem.” De Casacuberta, Miquel en recorda que era una persona que en els entrenaments “gaudia molt”, i així com hi podia haver altres atletes que patien més pel que fa als “nervis de la competició o la duresa de les sessions”, en Pere “ho portava amb molta normalitat i com a mínim no ho exterioritzava”. A nivell tècnic, “corria ràpid però sense fer la sensació que s’esforçava molt”, un fet que és indicatiu “d’una qualitat excepcional”. Capítol a part és l’estil que tenia corrent, “molt poc ortodox però també molt característic d’ell”. Miquel, Masnou i Saiz –i segurament tot l’entorn d’aleshores si li preguntéssim– coincideixen en una afirmació a l’hora de qualificar l’accident que va patir el 4 d’octubre de 1984 mentre treballava: “Va ser un xoc”. I és que més enllà de la mala sort que una vagoneta carregada de cansalada li caigués a sobre, les tres veus van al fons de la qüestió: “Després del Mundial, l’haurien d’haver agafat des de la federació, i deixar-lo dedicar només a l’atletisme”, comenta Saiz. Masnou també afegeix que se li van prometre “moltes coses, però a l’hora de la veritat no arribava res”. Miquel, més contundent, parla de “fracàs a nivell esportiu i fins i tot polític”, perquè un esportista de la seva talla “se l’havia de cuidar”. L’exatleta també té clar que tot i esmerçar-hi recursos, les coses en l’esport “no surten com un espera perquè hi ha moltes variables”, però que s’hi hauria d’haver donat més suport. En aquesta línia, el principal implicat no fa sang, i apunta que aquest fracàs en la manca d’ajudes “passava el 1984 i encara passa avui”, tot afegint que en molts esports “malgrat l’esforç que hi posis i el talent que tinguis has de continuar treballant”. Pere Casacuberta va tornar a la competició després de la lesió, però ja no va assolir cotes destacades en l’elit. En la perspectiva dels 40 anys, assegura que no troba a faltar l’atletisme, “el segueixo, em continua agradant molt veure’l per la televisió, però no el practico”. Segurament, doncs, l’atletisme sí que el troba a faltar, o si més no el recorda com una part important de la seva història. Un bon exemple d’això es va viure en l’homenatge i l’exposició que ara fa un parell d’anys li va fer Gurb i el món de l’esport, amb figures com l’atleta i medallista olímpic a Los Angeles 1984 José Manuel Abascal, el periodista Ramon Besa o els atletes paralímpics osonencs Roger Puigbò i Elena Congost. En l’acte de reconeixement va quedar sobre la taula la possibilitat que el pavelló de Gurb –on Casacuberta ha dedicat tantes hores com a conserge– passi a portar el seu nom. https://youtu.be/wjCt0B-veJQ?si=kTjVCEfjCZJf5LPM I és que quatre dècades després d’aquell Mundial de cros a Nova Jersey, aquesta setmana molta gent ha tornat a recordar la gesta, inclòs ell mateix. Tot i que actualment no li agrada gaire fer-se visible en públic, en el moment de recordar l’efemèride des de la distància Casacuberta deixa anar unes paraules amb timidesa que de ben segur comparteix tothom que ha conegut la seva història: “Potser sí que aquell pagès de Gurb en sabia, d’això de córrer”.

Pere Casacuberta: 40 anys del pagès que va conquerir el món

Miquelina Gorgals es proclama campiona de Catalunya Sub-20 en pentatló

Fiona Cavilli, del Club Atlètic Vic, or als 60 metres tanques dels Campionats de Catalunya

L’equip femení sub-20 del Club Atlètic Vic, subcampió de Catalunya

Elena Congost fa rècord d’Europa de la marató en la seva categoria

LA PREGUNTA

Qui guanyarà el Mundial de futbol?

Horaris de pas del Tour de França per Osona i el Ripollès

Mor Jaume Parramon, en Jaume del 'Parra' de Manlleu

Investiguen tres possibles incendis provocats a Torelló

“Ens faríem bé tots plegats de no inflar-ho tant”

Francesc Esteller, el nen que anava a l’estació per veure els que abandonaven

Foc en un camp a Santa Eugènia de Berga, que podria haver estat provocat per una cigarreta

“Som dels pocs llocs on sobreviu un nucli de granges de vaques de llet”

“Prefereixo treballar per al meu futur abans que fer vacances”

El Racó d'en Pere, l’essència i el gust del menjar de tota la vida

El Tour confirma que hi haurà tercera etapa però sense públic ni caravana un cop a França