“La gràcia és que tot plegat ha sigut el resultat de trobar-me sense motivació.” És la reflexió de l’atleta de Moià Manu Vilaseca després d’aconseguir la segona posició a la Cocodona 250, que es disputa als Estats Units. Amb una trajectòria molt destacada en el món de les curses de muntanya, en el moment de planificar la temporada “tenia la sensació que tot plegat se m’acabava”. I és que amb 45 anys, “i havent tingut el privilegi de córrer en les grans cites”, Vilaseca reconeix que es preguntava “si realment volia continuar amb tot això”. En les converses amb la seva parella –el també atleta moianès Gerard Morales–, li comentava que si feia alguna cosa “havia de ser molt diferent al que havia fet fins ara”.
La primera opció va ser apuntar-se al Tor des Geants, que cobreix una distància de 330 quilòmetres, “per sobre del que solc fer”, però en el sorteig per obtenir una plaça “no ens va tocar”.La segona possibilitat va arribar a través d’un dels esportistes americans que Vilaseca entrena en format d’assessorament digital: “Em va parlar de la Cocodona, i m’ho vaig mirar”. Les característiques de seguida li van cridar l’atenció perquè fugien d’allò convencional per l’atleta d’origen brasiler: una distància de 400 quilòmetres i un desnivell acumulat de 13.000 metres, un escenari desconegut com el desert d’Arizona, i una cultura de les curses de muntanya diferent a l’europea, “molt més propera a l’essència d’aquest esport i sense gaire xou”.
L’únic inconvenient, una inscripció que s’enfilava fins als 1.500 euros. “Això sumat al viatge fins als Estats Units era massa”, reconeix Vilaseca. El problema és que la motivació per posar-se de nou un dorsal i córrer la Cocodona 250 ja havia inoculat en el cos de l’atleta moianesa: “I vaig començar a buscar la manera d’anar-hi”. Conscient que la cursa “volia créixer en nombre d’inscrits”, però tots els participants “eren nord-americans”, Vilaseca va contactar amb l’organització i els va oferir fer d’ambaixadora de la competició a Europa. “I la resposta va ser positiva.” Amb la inscripció confirmada però amb només dos mesos de marge toca-va preparar una competició “en un terreny, un clima i una distància que no coneixia”. Vilaseca va optar “per estu-diar molt bé la competició”, i per aconseguir-ho va analitzar un munt d’informació “a través de vídeos, pòdcasts i articles de gent que la coneixia i l’havia corregut”. Per exemple, la intenció de la moianesa “era no dormir la primera nit”, però totes les veus que escoltava li deien que això era un error, “i vaig aplicar aquest consell”.
Pel que fa a la preparació física, una lesió en l’inici dels entrenaments específics “em va impedir córrer”, però el que semblava un inconvenient va acabar sent molt positiu, “ja que em vaig preparar caminant molt, fent ioga i entrenaments de força”. Això va provocar que un cop en cursa, “havia preservat el meu cos i tenia moltes ganes de trotar”. La competició va sortir de la ciutat de Black Canyon City i tenia l’arribada a Flagstaff, “passant per tot el cor del desert d’Arizona”. Els paisatges, “de pel·lícula, amb els cactus i els típics colors vermellosos de les muntanyes”, van ser tota una injecció de motivació extra. I és que Vilaseca anava als Estats Units “amb l’objectiu d’acabar, i amb l’alegria d’haver recuperat la motivació per córrer”. De fet, ella mateixa reconeix que el fet de no tenir expectatives “no em generava cap pressió”, i tot va ser més lleuger. “Hi va haver patiment, però no en tinc memòria perquè m’ho vaig passar molt bé.” Després de 78 hores de cursa i més de 400 quilòmetres recorreguts, Manu Vilaseca travessava la línia d’arribada com a segona classificada.
No hi va haver “una rebuda exagerada”, però sí que l’atleta va tenir “el meu moment per gaudir de l’experiència completada, i això és el que buscava”. Amb la satisfacció d’haver recuperat la motivació per córrer, Vilaseca –que va arribar a Moià procedent de Rio de Janeiro ara fa gairebé una dècada– va tornar cap al Moianès. Una casa a on ha fet créixer el seu projecte d’entrenaments per a persones adultes a través del Team Peak Run Moià.
{{ comment.text }}