Quan t’apassiona un esport costa desenganxar-t’hi. Això és el que li ha passat a Sebas Mas, que amb 48 anys (a punt de fer-ne 49) ha tornat a les pistes de bàsquet vuit anys després de retirar-se. I ho ha fet vestint la samarreta del Ripoll –a Segona Catalana–, equip amb qui ja havia militat anteriorment i amb qui “havíem fet bones temporades”, recorda el jugador, que ha tornat en actiu des del passat mes de desembre. Tot i així, Mas només ho va deixar del tot durant tres anys: “Després vaig començar a la Lliga de Veterans, hem fet tornejos d’estiu, patxangues…”, fins que “alguns companys que ja em coneixien d’aquests partidets em van proposar tornar al Ripoll”. L’equip havia tingut diverses baixes i els resultats no acompanyaven. Va ser poc abans de Nadal quan va començar a entrenar amb els ripollesos i des de llavors ja ha jugat tres partits amb un balanç d’una victòria a casa (“era el primer partit que guanyàvem”) i dues derrotes (amb el Vic B i el Salt).
El jugador manlleuenc té clar que “vinc a ajudar”.
És conscient que és “el veterà de l’equip, però l’experiència també va bé en un equip molt jove”. I és que Mas podria ser, fins i tot, el pare d’alguns jugadors del seu nou equip però té clar que “som col·legues”. Explica que tot i els seus 48 anys “sempre m’he cuidat molt, vaig al gimnàs i no he deixat mai de fer esport, això m’ha ajudat a mantenir-me en forma tot i que el ritme no té res a veure amb el bàsquet de fa uns anys”. En aquest sentit, Mas, que ha pogut veure i comprovar l’evolució d’aquest esport, explica que “ara és tot més ràpid, es corre més. Abans era més sistema de jugades i no hi havia tantes interrupcions. Avui en dia no es deixa jugar tant, hi ha més faltes, tant tècniques com antiesportives”. Mas també destaca que “hi ha poc planter, a la meva generació érem molts els que jugàvem a bàsquet, fins i tot al carrer, ara no hi veus ningú”.
Mas va jugar deu temporades al Vic aconseguint, entre d’altres, un ascens a la Lliga EBA. També va ser jugador del Manlleu, la seva població natal, encara que “és on hi he jugat menys”. A Ripoll hi va estar dues temporades i finalment va tancar la seva primera etapa a Lliçà d’Amunt amb 40 anys. Ara viu aquesta segona joventut “amb molta il·lusió” i conscient que “em trobo bé, però el cos a vegades és una bomba de rellotgeria”. Malgrat tot, afegeix rient, “el Reflex a tones no hi falta, però quan era jove també sempre anava embolicat”. El seu objectiu és el de sempre: “Continuar disfrutant del bàsquet” i alhora “ajudar el Ripoll a sortir del pou i mantenir la categoria”.
