Tot i que no ha viatjat la mateixa quantitat d’aficionats que a Bassano del Grappa l’any passat, la setantena d’aficionats no van deixar d’animar des del primer moment. Els crits d’ànim i també criticant als rivals per intentar desestabilitzar-los, van ser un constant.
Això va provocar situacions curioses. Al Reus hi juguen els germans Mirko i Alessandro Bertolucci que durant molts anys havien jugat al Follonica italià, principal rival del Valdagno, amfitrió de la final a sis. Per tant, no eren ben rebuts a la pista italiana. El crit de l’afició vigatana “Bertolucci, pezzo di merda” (alguna cosa semblant a “Bertolucci, tros de merda”) va sorprendre als aficionats italians que entre estupor i riures van afegir-se al crit en un gest de complicitat amb els vigatans. Periodistes i fins i tot els Carabinieri, la policia estatal italiana, mostraven la seva sorpresa als vigatans elogiant l’accent.
L’afició vigatana va tornar a entonar el Virolai fent un mosaic amb les bufandes i banderes del Vic. Els jugadors van sentir l’escalfor de l’afició més participativa, tret dels amfitrions. Només un moment d’estupor, de por, va impregnar l’afició vigatana. El Reus va empatar amb facilitat en dues accions puntuals abans del descans. Els fantasmes del final de la Copa d’Europa de la temporada passada a Bassano van planar sobre el pavelló. Al final però els vigatans van tornar a gaudir. La comunió entre aficionats i afició va tornar a ser total i els jugadors es van acomiadar de la pista amb aplaudiments.
Fins i tot, els seguidors italians van acabar reconeixent l’empenta dels vigatans i van entonar un “Patí Vic és un de nosaltres” a l’estil del càntic vigatà. Els vigatans van respondre amb un “Valdagno, Valdagno!”. De moment, els vigatans ja s’han guanyat el respecte. Tant a la pista com a la grada.
{{ comment.text }}