“El menjar satisfà i, juntament amb l’espai i l’ambient, acaba deixant un gran record”
Entre setmana, dinar acostuma a ser una cursa contra el rellotge. Al Molí de la Barita, però, passa just el contrari. És un lloc que convida a allargar la taula. No perquè el servei sigui lent —els tempos són bons—, sinó perquè l’espai, el menjar i l’ambient transmeten i creen una atmosfera de tranquil·litat que convida a gaudir de l’àpat sense presses.
Situat als afores de Viladrau, costa imaginar que un restaurant just al costat de la carretera pugui transmetre tanta calma. De fet, el bosc que l’envolta ja reforça aquesta primera impressió, però només cal travessar la porta perquè aquesta sensació encara vagi a més. El menjador-terrassa, amb acabats que recorden una cabanya de muntanya, acaba creant una petita bombolla que t’aïlla completament de l’exterior. I, tot i que avui no és ple, amb prou feines puc distingir les converses de les altres taules. Gairebé se senten més els coberts i els gots que no pas les paraules.
Encara no he vist el menú, però ja tinc la sensació que dinaré bé. La primera pista arriba amb un aperitiu “de cortesia”: unes braves tallades a làmines ben fines, cruixents, amb el punt just de sal i una salsa que hi encaixa molt bé.
Pel que fa al menú, el Molí de la Barita aposta per la cuina catalana tradicional. “Vetllem perquè no perdi aquesta essència, no només en les receptes, sinó també en les quantitats”, explica Natàlia Català, propietària del restaurant juntament amb el seu marit, Jordi Salinas. I, malgrat tan sols fa dos anys i mig que son al capdavant del restaurant, després de varis anys dedicats a l’hostaleria a la costa, Català té molt clara la filosofia que vol mantenir: “Creiem que sortir a menjar a fora s’ha de gaudir i t’has de quedar tip”.
Em criden l’atenció gairebé tots els primers, però com a gran amant del formatge m’acabo decantant per l’albergínia farcida de formatge blau, parmesà i mozzarella. El plat entra pels ulls gràcies a una presentació cuidada i acaba de convèncer també pel paladar. Només m’agradaria fer una petita reflexió: la intensitat del formatge blau acaba eclipsant el parmesà i costa apreciar-lo.
Mentre espero el segon, alguna taula més s’ha anat omplint. La sensació, però, continua sent la mateixa que la de l’inici.
L’arròs caldós de llamàntol amb fumet de peix de roca no tarda a arribar-me a la taula. En un moment en què els arrossos han envaït les cartes de tota mena de restaurants —especialment a la costa—, cada vegada costa més trobar-ne un que valgui la pena. El brou és saborós i el llamàntol, generós, n’eleva el nivell i fa que el plat es gaudeixi fins a l’últim moment.
Només al final de l’àpat em queda la sensació que el menú podia anar un pas més enllà. L’única espina que em deixa amb ganes de més són les postres. Cap és d’elaboració pròpia i el pastís de whisky acaba fent aquest petit buit.
Estic tornant amb el cotxe cap a casa i arribo a la conclusió que el que m’emporto del Molí de la Barita va més enllà dels plats. Menjar bé sempre és un plaer, però fer-ho en un restaurant que aconsegueix transmetre una sensació diferent acaba fent l’experiència molt més especial.
