Borja de Riquer: “Cambó creia que Catalunya havia de governar Espanya”

Tan rellevant com controver-tida, la figura de Francesc Cambó (1876-1947) continua aixecant controvèrsia. Ningú coneix tan bé la seva vida com l’historiador Borja de Riquer, que acaba de publicar ‘Cambó. L’últim retrat’ (Ed. 62). Una biografia monumental que, en prop de 900 pàgines, dibuixa el retrat més fidel del que possiblement va ser el personatge català més influent del segle XX. En la política, però també en l’economia i en la cultura. Sabem que no hi ha res definitiu en la història, però que aquest llibre es digui Cambó. L’últim retrat vol dir que poca cosa més de nou es podrà dir sobre aquesta figura?Evidentment, res no és definitiu. Però penso que, a grans trets, dubto que aparegui cap dada substancial nova, tant sobre el Cambó polític com sobre el Cambó home de negocis o gran mecenes, i sobre la seva vida més privada. Som un país de dicotomies. O de Macià o de Cambó. Encara pesa això, a l’hora de fer una valoració del que va representar aquest últim?Per al catalanisme d’esquerres, és evident que era l’objectiu a atacar perquè discutia amb ell en el mateix terreny. El crit famós de “visca Macià, mori Cambó!” el 14 d’abril del 1931, l’historiador Ferran Soldevila el considerava ja profundament injust. Era evident llavors que la Lliga, el partit d’en Cambó, no havia aconseguit els seus objectius, però considerar que era l’enemic era fora de mida. Tenien enemics comuns. I hi ha un altre fet significatiu: quan Cambó mor, bona part de les necrològiques que en fa la gent d’esquerres en la premsa de l’exili van ser molt ponderades. L’atacaven pel suport a Franco en la Guerra Civil, però tot i això el consideraven un dels catalans més excepcionals de la primera meitat del segle XX. El que havia aconseguit, si més no, convertir el catalanisme en un problema espanyol, i obligar els polítics de Madrid a definir-se sobre l’autonomia catalana. Creu que Cambó va tenir clar des del moment en què va començar a fer política, a principis de segle, que el poder real era a Madrid i que calia entendre-s’hi?En aquell moment, el catalanisme estava força fragmentat... com sempre. S’havia de reforçar el moviment. Però com que no som uns revolucionaris i no ens revoltarem com els carlins –pensen– s’ha de negociar amb els que tenen el poder. S’ha de ser fort a Madrid perquè t’escoltin. I l’única manera és tenir uns partits que guanyin les eleccions aquí i enviïn diputats i senadors a Madrid. I fer el debat parlamentari en un març espanyol que no ens agrada del tot però és el que hi ha. Possibilisme, aprofitar la situació. Però amb la idea de què l’autonomia catalana no s’aconseguirà si no es reforma el sistema polític espanyol. Aquí hi ha dos pilars de la política de Cambó: reforma d’Espanya i autonomia a Catalunya. Confia, doncs, en una Espanya que pot fer la gran reforma pendent?Diria que sí que ho creu fins que arriba al govern, fins al 1918 pensa que és la gran oportunitat. Que amb ministres a Madrid podran intentar canviar les regles del joc. Aviat s’adona –i la seva correspondència privada n’informa millor que les seves memòries– que és extraordinàriament difícil. No troba aliats espanyols, i s’adona que els partits del règim de la Restauració, liberals i conservadors, no estan disposats a canvis que signifiquin perdre poder. L’accepten a ell perquè no tenen més remei, però com a subordinat dins les mateixes regles del joc. Crec que s’adona de la seva, diguem-ne, ingenuïtat. I intenta fer el màxim des del govern d’Espanya. Amb aquest ànim, presenta un primer projecte d’Estatut de Catalunya l’any 1918...Els ha animat el mateix rei! Però l’hostilitat al Congrés entre els partits espanyols és molt gran. Es veu presoner del mateix sistema que ha volgut transformar des de dins. I per altra banda, és un moment de grans tensions socials a Catalunya. Recordi la vaga de La Canadenca de l’any 1919. Apareix un nou element pertorbador. Les tensions socials faran que molta gent de la Lliga posi l’ordre com a prioritat. Aquest dilema perseguirà Cambó tota la seva vida. Un ideal de més llibertat per al país, contra la seva condició de persona d’ordre en un partit d’ordre.És un moment d’emergència dels partits i sindicats d’esquerres, que es fan forts. I ha de marcar prioritats. En els moments de gran crisi com aquest, o com el 1931 i el 1936, hi ha la dicotomia entre el Cambó catalanista i el Cambó d’ordre. Progressivament, veurem que el conservadorisme s’imposa. Parlàvem del rei, d’Alfons XIII. Cambó hi té una peculiar relació. Al llibre es veu que disposa d’accés a la Corona. En cap moment aquesta no veu que acceptar les propostes de Cambó li podria ser beneficiós?Alfons XIII és un rei polític, intervé en la política per sobre fins i tot de les seves competències constitucionals, que ja són molt importants. Podia designar el cap del govern, i el Congrés el ratificava després, en tot cas. Alfons XIII respecta Cambó, el considera un polític molt preparat, però és un espanyolista acèrrim que no entén que un catalanista vulgui ser també dirigent de l’Estat. I per això, fa exactament cent anys –el desembre de 1922– el rei li ofereix ser president del govern. Però amb una condició: que no pot actuar com a dirigent catalanista. Com reacciona Cambó?Ho considera una ofensa. “Aquest no ha entès res”, devia pensar. Volia ser cap de govern, sí, però sense renunciar a ser catalanista. Va ser una entrevista discreta, que no va transcendir a la premsa. Cambó només en va informar a tres o quatre dirigents de la Lliga. I s’ha d’acompanyar amb una frase de Prat de la Riba, que li va dir: “Vós, Cambó, us heu d’instal·lar a Madrid perquè només des de Madrid es governa Espanya.” L’instava a no fer cas dels que el criticarien a Barcelona, i li deia que si es quedava a Catalunya “els catalans us destrossaran”. En una carta privada, més endavant, Cambó reconeixerà que Prat tenia raó, però que ell no es va atrevir a instal·lar-se a Madrid “per sentimentalisme catalanista”. Cambó no va veure venir, però, l’onada republicana que l’any 1931 acabaria emportant-se la monarquia?És curiós que un home tan intel·ligent, que analitza tan bé les conjuntures polítiques, no ho percebi. També cal dir que menyspreava profundament els republicans, catalans o espanyols. En respectava alguns individualment, com Jaume Carner, però menystenia totalment el mateix Macià, o Companys. Ell és superb, els considera poc preparats i demagogs. Vol els republicans catalans com a aliats, i van subordinats a la Lliga. I s’equivoca l’any 1930 quan, caiguda la dictadura de Primo de Rivera, no s’adona que la major part de les classes mitjanes s’han republicanitzat, també a Espanya. I consideren que monarquia i democràcia ja són incompatibles. L’alternativa ja no és confiar en els polítics de sempre: han passat coses molt greus amb la complicitat del rei, a qui se’l considera corresponsable de la dictadura. I a Catalunya, en concret, la gent creu que l’autonomia només s’aconseguirà amb la república. Cambó, què veu? Que si hi ha una república ell no manarà, no serà influent. I no accepta ser signant del famós manifest Al servicio de la República ni quan li ho demana Ortega y Gasset, l’intel·lectual més prestigiós d’Espanya. Li oferia ser el primer signant, seguit d’un grup importantíssim d’intel·lectuals. Fixi’s quin prestigi tenia Cambó! Aquí sí que hi ha la seva gran errada. Hi va pesar el fet que fos, en aquell moment, un home de negocis de gran rellevància?Sens dubte. És el president de la Compañía Hispano-Americana de Electricidad (CHADE), una multinacional de nivell internacional. Podia, en aquesta circumstància, anar contra una monarquia? En tenim, però, la imatge de polític més que la d’empresari...És que tot ho subordina a la política! Ara bé, en el moment de les grans crisis... Per exemple, l’any 1936, davant de la revolta militar. El que he trobat, i penso que és molt nou, és que el 18 de juliol en la correspondència privada, es manifesta clarament en contra de la militarada. Diu clarament que no hi ha condicions que justifiquin una revolta, i creu que la gent de dretes només hauria d’esperar que s’enfonsés el govern del Front Popular i guanyar les eleccions. Però quan d’això se’n deriva, dies després, una revolució social extremadament violenta que persegueix catòlics i burgesos, adopta una altra postura. A ell, si l’haguessin agafat a Barcelona el 19 de juliol l’haurien afusellat. El Cambó polític no es pot inhibir, i es posa amb l’ordre. Encara que l’ordre siguin aquells casernaris que menysprea. Ell no és en la conspiració, ni la finança. Però quan dels fets de juliol en surt una Guerra Civil, el líder de la Lliga ha d’optar. I tornem-hi: el president de la CHADE no pot estar amb els revolucionaris. Pensava, però, que la situació no s’allargaria?Això ho pensava Cambó i gairebé tothom. Que si les tropes de Franco entraven a Madrid la tardor de 1936, cauria la República i la guerra duraria tres mesos més. S’imaginaven una junta militar repressora, però políticament feble, que no seria capaç de constituir un règim estable. I tard o d’hora, haurien de recórrer als polítics de dretes que els haurien donat suport, que serien els cridats a definir el nou règim. Però a començaments de 1937, s’entra en una situació impensada: el militarot cada vegada és més líder, és el Caudillo, i cada cop també més feixistitzat, líder d’un partit únic com Mussolini o Hitler. Això no ho havia previst ningú! Però li han de continuar donant suport, encara que sigui cada cop amb més repugnància perquè es veu que estan construint un sistema profundament anticatalanista. A Cambó li havia de doldre, per força...Li dol, se n’avergonyeix... però no es penedeix de l’opció triada. Sempre continua dient que els altres, els rojos, són pitjors. No hi va haver cap moment que el seduís la idea d’una Catalunya independent? Aquí llavors es parlava molt d’Irlanda, ell va arribar a estudiar el cas de la independència de Noruega...Els primers articles que escriu el jove Cambó a La Veu de Catalunya a finals del segle XIX són sobre moviments nacionalistes. Coneix els irlandesos, els txecs, els noruecs... I queda sorprès pel cas d’aquests. El parlament de Suècia es veu forçat a donar la independència a Noruega perquè han fet un referèndum i la independència guanya pel 95% dels vots. Aquest és el procediment que li agradaria, no el d’Irlanda que en la Revolta de Pasqua de 1919 han d’anar a la violència. Ell hauria volgut que un dia les Corts espanyoles votessin un estatut amb amplíssima autonomia, perquè creia que Catalunya havia de governar Espanya. N’érem la fàbrica, i érem els més preparats per dirigir-la: com els piemontesos a Itàlia. Pensi que en aquell moment l’independentisme era encara molt minoritari. Hem parlat de la CHADE, dels negocis de Cambó sobretot en el ram elèctric. Vostè diu que aquest home s’asseu a la taula dels més grans.En aquell moment, no hi ha cap català ni espanyol que tingui en el món del negoci internacional les relacions que té Cambó. Potser només Joan March, tot i que el mallorquí no és polític. Cambó presideix la cinquena companyia elèctrica del món, la societat que dona més beneficis a la hisenda espanyola... perquè treballa a l’Argentina i es beneficia que aquest país no pateix la crisi del 1929. Pensi que la CHADE arriba a repartir el 20% de dividends, les seves accions es cotitzen a la Borsa de Zurich set vegades per sobre del seu valor nominal. Per això Cambó va a Londres i sopa amb el governador del Banc d’Anglaterra o amb el primer lord de l’Almirallat, va a Londres i sopa amb el ministre d’Hisenda de Mussolini... s’asseu en consells d’administració on hi ha antics primers ministres de diversos països europeus, és amic dels presidents del Deutsche Bank o del Crédit Suïsse. I tot li dona rèdits: hi ha un moment que arriba a confessar que guanya “massa diners”. He calculat que la fortuna de Cambó estaria entre 500 i 1.000 milions d’euros d’avui. Això li va possibilitat de fer de mecenes. Aquest home ric es preocupa perquè els clàssics grecs i llatins es tradueixin al català amb la col·lecció Bernat Metge, o perquè Pompeu Fabra pugui publicar el seu diccionari. Fa mecenatge en clau de país...En clau política. El seu projecte polític d’una Catalunya lliure ha d’anar acompanyat d’una Catalunya prestigiada a nivell internacional. Si aconseguim prestigiar la cultura catalana i aconseguim que sigui a nivell europeu com la francesa, la italiana o l’alemanya, això ens reforçarà políticament. I ja que l’Estat no reconeix ni oficialitza la cultura catalana, anem nosaltres a fer-ho des de la societat civil. Anem a fer allò que l’Estat no fa, i que no podem fer tampoc amb la Mancomunitat perquè és feble. Les iniciatives de Cambó també volen provocar l’autoestima dels catalans sobre la seva pròpia cultura: si tenim una col·lecció com la Bernat Metge, que els espanyols no tenen, o si encarreguem a Sagarra traduir la Divina Comèdia al català (encara no ho estava al castellà) pensarem que no som de segona categoria. O si traduïm la Bíblia al català. Tot crea catalanitat i orgull de ser català. Cambó, a més, tria els intel·lectuals en funció de la seva vàlua, i no de la seva ideologia. Ell ja sap que Pompeu Fabra és d’esquerres, i que Ferran Soldevila és d’Acció Catalana. Però entén que són els millors, igual que els traductors de la Bernat Metge. El projecte nacional passa per sobre.

Borja de Riquer: “Cambó creia que Catalunya havia de governar Espanya”

Els millors minuts… | Tomàquets assassins de cinèfils puritans

El so de caminar | L’heroi en vaga

Els parquets | Deliri aranzelari

Crítica de cinema | ‘Cónclave‘, d’Edward Berger

LA PREGUNTA

Creu que s’acabarà aviat la guerra d’Ucraïna?

Mor el fotògraf, activista i excursionista Antoni Anguera

Dos ferits lleus en un accident a la C-17 a les Masies de Voltregà

Envien a presó l'home que va apunyalar la seva parella a Sant Hipòlit

Incendi en el garatge d'una casa de Roda

Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll

Nandu Jubany i la seva nova Mercedes-Benz Classe V

Un dels rams que es pot veure des de la carretera paral·lela a la C-17, on hi va haver l'accident

Detingut per quatre robatoris amb força en establiments de Vic

Mig centenar de persones condemnen l’intent de feminicidi a Sant Hipòlit

Un cotxe bolca a Vic després de xocar contra un altre