Quan pensem en París, i en un pis a París com el que és escenari de la novel·la, ens ve al cap la imatge de la portada. Una casa vuitcentista i aquests teulats inclinats d’on sobresurten finestres…
A la coberta que va fer Jesús Aguado, un magnífic il·lustrador, hi havia tot el que havíem demanat: Montmartre, capvespre, la ciutat de fons… Ens la va presentar, i vaig demanar-li si podia obrir els llums del pis. A partir del moment que va fer-ho, li va donar una calidesa que tots vam decidir que volíem ser en aquest pis! El lloc on viu la Barbara, on havia viscut la Mamie Margaux, la seva àvia.
Per què se’n va a París, en aquesta ocasió, per situar-hi el seu relat? A vegades sembla que els catalans només escrivim sobre allò més proper.
París també és la nostra realitat. París està a una hora i deu minuts de vol de Barcelona. Trigo més per venir en tren de Barcelona a Vic. Per tant, París també som nosaltres. I perquè ho conec bé. A l’hora de fer una descripció de ciutat, de situar els personatges en un escenari, m’és molt més fàcil que una ciutat que no conegui. I finalment, perquè em convenia molt: si decideixo que escric una història entre una àvia i una neta, fer que l’àvia visqués la descoberta de l’amor i de la vida en un moment en què a la seva ciutat hi passaven coses. I la més greu de totes, l’ocupació alemanya de París en la Segona Guerra Mundial. Familiarment, hi havia estat moltes vegades per motius de feina del meu pare. Vaig viure un any a Estrasburg com a corresponsal i molts caps de setmana també els passava a París. Després de Barcelona, deu ser la ciutat on he passat més nits.
Entrem al pis de la Barbara al principi i sentim la presència d’algú més, la Mamie Margot. Era casa seva, la de l’àvia amb qui havia tingut una relació especial.
La gènesi de la novel·la és aquesta. És una idea que portava al cap de feia molt de temps. Volia fer una novel·la del vincle, de la complicitat entre àvia i neta. Me’n van passar dues altres per davant, Paraules que tu entendràs i L’home de la seva vida. Vaig reprendre el tema perquè la meva filla, que és filla única, s’ha anat fet gran. I ha tingut una àvia única per mala sort, perquè els altres tres avis ja no eren en aquest món. Però han disfrutat molt: s’han admirat molt, han après molt l’una de l’altra i, sobretot, han construït un món propi. Veure això com a pare –des de primera línia, de molt a prop, però preservant els seus moments– ha estat un privilegi de la vida.
Elles comencen a construir aquesta complicitat en un estiu que passen juntes. Creen uns codis propis de comunicació.
Els referents de la Mamie Margot i la Barbara, l’àvia fins i tot s’inventa paraules, un llenguatge propi. Són en una població de la Costa Blava, que no té el glamur de Canes o Niça o Sant Tropetz, però és el seu poble. El lloc on s’ho han passat bé juntes. La neta té 8 anys i això marca molt. Quan van passant els anys, aquell estiu que van estar juntes a Sainte-Maxime és com un contracte fet per sempre.
La Barbara descobrirà, amb el temps, que de la Mamie Margaux no ho sap ben bé tot…
Aquesta és la gràcia de la novel·la, la intriga. Ho sabem tot, de les persones que estimem? Segurament no, i segurament està bé que sigui així. A partir d’una exposició de fotografia, i d’un fotògraf de Girona que s’instal·la al seu pis, comencen a estirar el fil i saber què va passar en els quatre anys de l’ocupació alemanya. Quan l’àvia era jove… perquè les àvies també han estat joves. El que descobreixen capgirarà el relat familiar, es plantejarà per què no li havien explicat segons quines coses.
La Barbara entendrà per què un dia, de petita, va agafar un instrument que hi havia a casa –un oboè– i l’àvia es va esverar. I li va demanar, sobretot, si havia tocat la llengüeta.
El valor dels objectes. El record per a una és la innocència de l’altra. De la mateixa manera que no ho sabem tot de les persones que estimem, tampoc ho sabem del valor que donen als objectes.
La Mamie Margaux no vol recordar, com tantes altres persones, tot el que va passar en el temps de la guerra i l’ocupació?
És una dona, com n’hi ha hagut tantes, per la qual ens hem de treure el barret. Els seus sacrificis i el seu patiment ens l’han dissimulat per generositat cap als altres. No vol arrepenjar-se en el patiment: allò ja ha passat i tirem endavant. És una solució intel·ligent per continuar vivint. En el rerefons hi ha l’amnèsia selectiva que hi ha hagut en temes de guerra… jo ho he viscut a casa, amb un avi que va fer la guerra en un bàndol i l’altre, en el contrari. De la guerra no se’n va parlar mai, a casa. I eren consogres que es van estimar amb bogeria, que mai no es van barallar… però jo no sé com va anar tot allò, i ara no tinc a qui preguntar-ho. Van córrer una gran cortina, i hi tenen dret, però estaria bé retirar-la per saber d’on vens tu.
Com en totes les guerres, en aquella ens mostra un París amb gent que només volia anar tirant, fins i tot adaptant-se l’ocupació?
Entre la resistència agosarada contra els alemanys i els col·laboracionistes entregats a la causa nazi hi havia –em fa l’efecte– una gran majoria de gent que, simplement, va maldar per sobreviure. El qui dia passa any empeny. Per tenir uns ous o una mica de carn per menjar, per amagar-se al búnquer quan sentien sirenes… sobreviure és el verb que ara també està conjugant la gent a Ucraïna per anar fent la viu-viu i salvar la pell. La pàtria acaba limitant-se al fet que els teus estiguin tan bé com sigui possible.
Si ens posem al seu lloc, no sabien si aquella situació seria permanent, per sempre més.
Igual com ara. La gent de Kíiv no sap qui guanyarà la guerra, i com o quan s’acabarà. Per tant, a França i altres països ocupats estaven igual. Com a autor, posant-me en la pell dels personatges en aquell moment, ho he de fer tenint en compte que jugo amb avantatge. Nosaltres sabem el dia que Hitler es va suïcidar, i com va acabar la Segona Guerra Mundial, i els milions de morts de l’Holocaust. Tot això no ho sabien, ells, vivien el dia a dia. Segons com hagués anat la guerra, potser París seria encara alemanya.
Com a lectors, ho veiem a través dels ulls d’en Roger, el fotògraf. Veu una exposició de fotografia històrica i es troba un París de principis dels anys 40 vist des de les imatges quotidianes, fins i tot felices. En plena ocupació.
Era la propaganda alemanya, la gran fake new del segle XX a Europa. Com ho fan? A través dels mitjans de comunicació. La ràdio, s’inventen Radio París. La premsa escrita, amb la revista Signal, que és molt important per difondre el missatge nazi.
Era un bon producte, oi?
Molt modern, molt ben fet. I en la llengua de cada un dels països que anava ocupant la Wehrmacht per Europa o amics: va arribar a 26 països en 21 idiomes. Enquadrava una part de la realitat: una part de la gent anava al teatre, sí, i es mudaven tant com podien. Però no mostrar els jueus marcats amb l’estrella de David o la cua de la fam, per aconseguir una mica de menjar no era fer periodista, o fotoperiodisme. L’enquadrament determinava la propaganda: el periodisme al servei de la causa més perversa. La informació que els convenia donar, la posaven entremig de notícies de descobertes científiques o de consells d’estil de vida. Pensaven molt en les dones, perquè els homes eren al front i elles eren les que podien llegir. Goebbels era un maquiavèl·lic i malvat, però llest.
Tot això ens sona molt modern, molt actual.
Van entendre que la propaganda és una eina de seducció massiva. Pots matar a canonades, però pots mirar de seduir amb informació, ni que sigui falsa o interessada. I això, per al nostre ofici, és interessantíssim de saber. En aquesta novel·la he pogut combinar les meves dues obsessions literàries: el periodisme, ni que sigui en el vessant més pervers de la propaganda, i l’amor.
La cultura (i la música, sempre present en les seves novel·les) té també significats diferents, per a uns o altres, ocupants i ocupats?
Per als alemanys, una manera d’ensenyar al món que no eren tan dolents. Que eren gent culta amb sensibilitat per l’art, que deixaven que continuessin orquestres com la de l’Òpera de París o la Pierné, que hi havia cinemes oberts i més de cinquanta teatre funcionant, inclòs el Moulin Rouge. París, capital del món, és una ciutat aparador. Arriben els alemanys i la vida continua, amb moments de bellesa i felicitat. Un altre gran parany. Però és també un instrument de salvació per a cadascú, de refugiar-se: els moments íntims d’escoltar-la distreuen del que està passant.
Tornem al present, o si més no a l’any 2008 en què ens situa el relat: la Barbara i en Roger, el fotògraf que ha aterrat a casa seva, no s’avenen, entre ells salten espurnes constantment. Fins que un dia neva molt, s’han de quedar a casa… i parlar!
Em venia molt de gust fer un elogi de la conversa llarga: coneguem-nos, tornem-nos a mirar els ulls, donem-nos l’oportunitat d’explicar-nos la vida. I a l’hora de fer això, mirem dins nostre i segurament ens n’adonem de coses que mai no havíem verbalitzat. Surten les cicatrius, les ferides, que ens fan repensar on som i en determinat moment vital cap on volem anar. La Barbara en té 41, ha tingut un matrimoni esguerrat, ha fugit a París com a refugi. En Roger en té 33, és un baliga-balaga que no s’ha arribat a plantejar ni si és feliç o no ho és.
El dia d’aquesta nevada és com un regal afegit al calendari. Una jornada que no hi era: un 32 de març, vaja. Ha triat un títol que crida l’atenció.
Descol·loca. Es tractava exactament d’això, de cridar l’atenció. A l’entrar a una llibreria, et trobes que els taulells són plens de títols que podrien ser perfectament intercanviables. Aquest, em va semblar que descol·locava, que es feia mirar i recordar. I sap què passa? Que soc víctima d’un bon títol, el de la meva primera novel·la, Se sabrà tot. Intentaré que les novel·les que vagi fent siguin cada vegada millors, però de títol no n’hi haurà cap com aquest.
La protagonista es dedica a gestionar drets d’edició d’escriptors i per tant el món literari és present a la novel·la. Com unes pàgines carregades d’ironia en què descriu l’ambient d’una festa literària a París.
Allà l’ego va fort (riu). És una llengua en què qualsevol llibre té més abast que en la nostra i, per tant, les xifres de vendes i drets són unes altres. Sempre m’agrada posar humor en alguns passatges d’una novel·la, i en una de tan llarga hi ha espai per a tot. I allà sí, em poso amb autors, editors, crítica i periodistes… tot plegat una mica.
Però diu que ells, en realitat, voldrien ser en una festa literària de Manhattan.
Els catalans voldríem ser a la de París i ells, a la de Manhattan; tots volem el que no tenim.
Com a escriptor, tenia interès a recrear la feina d’una agent literària, una persona que es dedica a fer circular llibres pel món?
El moment en què tries els escenaris, o els oficis dels protagonistes, determina dos anys de la meva vida, que són els que m’he de passar amb ells. Per tant, m’agrada triar-los oficis en què jo m’hi trobi còmode i admiri, en un sentit o un altre. Així també m’ho passo bé quan em documento o quan escric, i m’agrada recrear el seu món. Per curiositat periodística universal m’interessen moltes coses, però sobretot les del meu sector. I si em dedico a això i tinc una agent que mira de vendre’m drets a altres llengües, m’agrada saber com ho fan, i anar al detall d’aquestes coses.
Els detalls són el que acaba donant solidesa a una obra?
Sense voler ser pesat o feixuc, m’hi miro molt. Es tracta de donar pinzellades i pistes de noms propis, no parlar de coses que desconeixes amb pinzellada gruixuda sinó filar prim. Això és el que m’ho fa passar bé. Quan em tanco al despatx a escriure, la història que vull fer, ja me la sé. El que vull és passar-m’ho bé amb el pinzell fi fent els detalls. Una vegada que vaig entrevistar Jaume Cabré, que havia guanyat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, em va dir que per a ell l’important no era el què sinó el com. El que ens ho fa passar bé és això, com explicar la història i les relacions d’aquesta àvia i la seva neta.
{{ comment.text }}