Ja tenim als cines l’òpera prima de Santi Trullenque, un drama de suspens d’altes altituds i baixes temperatures, en una Andorra rural i impecable, lluny de la que actualment coneixem. Trullenque s’esforça per crear una atmosfera tensa i asfixiant, però el resultat és sòrdid i irregular; ens trobem davant un fracàs cinematogràfic.
Des del primer moment veiem quin és el to que marcarà la pel·lícula: un noi arrossega el cos d’un altre per tirar-lo pel penya-segat –amb reminiscències de Pa negre, del recentment difunt Agustí Villaronga–. De fons, una música distorsionada i amb un component d’angoixa i contratemps en una muntanya on no hi ha ningú. És a dir, la tònica principal d’aquesta pel·lícula són els desnivells i les incongruències. En la mateixa línia, el director no és capaç de consolidar un llenguatge cinematogràfic coherent; la càmera s’acosta i s’allunya dels personatges segons la pretesa importància del que diuen o senten, i sona la música corresposta segons les emocions que representa que hem de sentir. L’artefacte simbòlic, el lirisme, la poesia d’una pel·lícula, com més evident és més màgia perd. En aquest cas, la sang, sigui del conill o de cames amputades, la representació del matar o ser mort, és tan evident que fa mal de veure. Els talls per simple frenetisme o poca confiança en el decorat són insuportables i l’únic que deixen veure és un realitzador que no confia en res més que en una espècie de teoria del muntatge que tapa les mancances de la resta d’elements del cinema (però aquesta només serveix per als anuncis de televisió).
La història es basa en uns personatges estereotipats i bastament folkloritzats; hi sentirem cançons populars de l’època i frases fetes que no ens creurem perquè, a part de matar quatre conills, poc coneixem dels personatges. Tot es troba de cara a l’aparador, no hi ha cabuda per a la veritat o el seu efecte, que és essencial en l’experiència cinematogràfica. A partir d’aquí, tot defalleix: no ens creiem els actors, tot el que s’explica ja no té importància i el metratge es converteix en estoc d’imatges o carn de mem, tot i que d’això últim se’n salva, ja que el mercat del cinema català, fent un parell d’excepcions, no arriba a l’imaginari col·lectiu nostrat. Nogensmenys, es fa difícil de dir si el guió des d’un principi era salvable. Parlem d’un agent nazi fet un topicàs –cada pla seu, cada paraula que diu, incomoda– i d’un secret de poble més que només forma un conflicte per decret dels guionistes.
En definitiva, una mala pel·lícula. De totes maneres, la salut del cine català també es reflecteix en les seves pel·lícules dolentes, en un públic crític que les sàpiga identificar. Sabrem que som una indústria consolidada quan no hàgim de sentir una compassió benèvola envers aquesta mena de fracassos.
{{ comment.text }}