Després d’acabar la carrera i treballar quatre anys a Sant Cugat del Vallès, Núria Viñas Vila (26) va fer les maletes i es va instal·lar a Delft, una ciutat de poc més de 100.000 habitants a l’oest d’Holanda on està ampliant els estudis d’Enginyeria de Disseny Industrial. Ara per ara, sense bitllet de tornada. Ja feia temps que tenia el cuquet de marxar a l’estranger, i poder treure’s el màster en una de les universitats tècniques més prestigioses d’Europa la va acabar de convèncer. Aquest mes de maig és el novè d’una nova etapa en què, a banda de formar-se, està vivint l’experiència de compartir pis amb set persones i descobrint els motius que han convertit Holanda en el país de la bicicleta.
“Aquí gairebé no hi ha ningú que camini pel carrer, fins que no me’n vaig comprar una em sentia l’excepció”, explica Viñas. L’orografia plana ha alimentat una tradició ja molt estesa abans de la Segona Guerra Mundial, però també destaca la consciència mediambiental de la ciutadania, el fet que hi ha menys accidents amb víctimes mortals i els incentius del govern a l’hora de fomentar mitjans de transport sostenibles. El que no sempre hi ajuda és la meteorologia. Acostumada al sol del Mediterrani, Viñas apunta que han passat un hivern molt dur, carregat de pluja i temporals de vent que no sempre li han posat fàcil aguantar-se a sobre el seient. La primavera havia de marcar un punt d’inflexió, però el coronavirus i les mesures per evitar que es propagués han canviat completament el seu dia a dia, ja que les classes presencials es van suspendre pel març i el campus de la universitat està pràcticament tancat.
“A l’estranger et familiaritzes amb altres maneres de fer les coses”
Les circumstàncies fan que ara mateix l’experiència no sigui com se l’havia imaginat sobre el paper, però Viñas assegura que la docència s’ha adaptat a l’entorn virtual i posa en relleu els beneficis de sortir de la zona de confort o passar la major part del dia parlant en anglès. “Tot i que alhora he d’admetre que trobo a faltar el català, igual que cansar-me pujant una bona muntanya”, hi afegeix. Una altra diferència entre Holanda i Catalunya l’ha descobert en els àpats –dinar, a quarts d’1 i sense opció d’entaular-se– i, sobretot, els horaris: “Aquí a les 6 de la tarda s’acaba el dia. Per molt que miris d’adaptar-t’hi, tens la sensació que passa volant”. Tret que hagi de treballar, sempre que pot intenta acomiadar la jornada fent esport i, si no, relaxant-se en algun dels parcs que hi ha arreu de la ciutat, un costum que a casa ja posava en pràctica els capvespres d’estiu a les platges de la Costa Brava. Aquest 2020, i sempre que la Covid-19 ho permeti, la intenció es tornar-hi, però després no deixar de veure món: a banda d’estudiar a l’estranger, vol viure l’experiència de treballar-hi.
