“Estem fent coses que provoquen reaccions de tot el planeta i que queden fora del nostre control”

Jaume Terradas (Barcelona, 1943) és biòleg i ecòleg. Catedràtic honorari d’Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, va organitzar el primer equip d’investigació sobre ecosistemes terrestres a Catalunya i va promoure l’educació ambiental. També ha estat impulsor i director del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF). L’any 2019 va ser distingit amb la Creu de Sant Jordi que atorga la Generalitat “per ser un referent de l’ecologia terrestre i pioner de l’educació ambiental”. Terradas ha publicat una vintena de llibres i ha dirigit 17 tesis doctorals. Fa escassament 15 dies vam conèixer els resultats d’un estudi científic que alerta que ja s’han traspassat la majoria dels límits que fan que la Terra sigui un lloc segur i just. Els humans estem assumint massa riscos, no? Certament. Sembla que aquest estudi és la continuació d’un que es va fer el 2009. En el del 2009 s’havien superat tres dels vuit límits fonamentals i ara sis ja han arribat al límit segur i set dels vuit han superat el límit just. És a dir que això està empitjorant molt ràpidament. Per tant, sí, estem corrent molts riscos. I caldria reaccionar perquè el problema és que cada cop depèn menys del que fem nosaltres, en el sentit que els canvis que ja s’han engegat no els sabem parar, en part. Hi ha una part que ja no podem controlar. Per exemple, la fusió del glaç en els pols implica que arriba més radiació a la Terra, que no es reflecteix perquè el glaç feia de mirall dels raigs del sol i, en no reflectir-se, va a l’aigua i l’escalfa. I això continuarà. Hi ha coses que estem fent que provoquen reaccions de tot el planeta que queden fora del nostre control. Pot posar algun altre exemple de reaccions que ja no podem controlar? Sí. N’hi ha molts. Per exemple, el mateix escalfament dels oceans genera canvis als corrents i els corrents oceànics són reguladors del clima de la Terra. Per tant, generem un canvi però no sabem quina conseqüència té sobre aquests moviments dels corrents. Alhora, també es modifiquen els corrents atmosfèrics; l’escalfament mateix provoca un canvi en la manera com circula l’aire a l’atmosfera. I això, un cop s’ha engegat, tampoc saps ben bé quines seran les conseqüències. De manera que el futur, en gran part, és impredictible. Però és que estem generant processos que no s’havien produït abans, que nosaltres en tinguem constància i que sapiguem com van. I que, per tant, serien processos irreversibles? És difícil de dir, perquè algunes coses no veig com es podrien revertir. Per exemple, la circulació oceànica, si hem de canviar la temperatura dels oceans per tornar allà on estava, és molt difícil. És pràcticament irreversible. Pel que explica, doncs, les accions que es decideixin a les COP o a les institucions de governança mundial no milloraran la situació sinó que serà per no anar pitjor? Bàsicament serà per no anar pitjor, sí. Les espècies evolucionen, però cap excepte la humanitat s’ha apropiat del conjunt de la biosfera, com ho ha fet l’espècie humana, per refer-la al seu gust. Això ho deia vostè en un article. Ho pot explicar? L’espècie humana ha desenvolupat una cosa que només es troba d’una manera molt primitiva encara en algunes espècies, que és la cultura. La cultura no és exclusiva dels humans en el sentit de transmissió de la informació, d’una manera per aprenentatge. I algunes espècies tenen uns inicis de cultura d’aquest tipus. Però són uns inicis. En canvi, en l’espècie humana s’ha desenvolupat molt. I a més, ha desenvolupat una tecnologia, uns instrumentals diversos per completar les nostres capacitats. I també l’ús d’energies que estaven immobilitzades i que nosaltres hem posat en circulació un altre cop. Tot això fa que sigui la primera vegada que una espècie té un efecte tan gran sobre el conjunt del planeta. Hi havia hagut en alguns moments de l’evolució, quan es va produir la formació de l’oxigen a l’atmosfera, en què van aparèixer bacteris, microbis, que van tenir també una gran influència sobre el conjunt del planeta. Però la nostra influència és molt diversificada i no afecta només la composició de l’aire, sinó moltes més coses. El creixement demogràfic i la millora de les condicions de vida posen en risc els recursos i la biodiversitat, també? Sí, però són dues coses diferents. El creixement demogràfic, per descomptat, és impactant veure com ha funcionat. Segons els fòssils més antics que hi ha (que per ara són els trobats en unes coves al nord del Marroc), l’espècie Homo sapiens té uns 300.000 anys d’antiguitat. A Europa només fa 55.000 o 60.000 anys que hi és, però aquesta espècie havia anat creixent en demografia d’una forma molt lenta, de manera que l’any 1800 hi havia uns mil milions de persones al món. Quan jo vaig néixer, fa gairebé 80 anys, hi havia 2.500 milions d’habitants i ara estem a prop dels 8.000 milions. És un creixement rapidíssim. Estem omplint la Terra de persones. Cap animal de la nostra mida mai havia tingut tants individus. Per tant, sí, això posa en risc. Però per altra banda, també depèn de com visqui cada persona. No és el mateix un senyor que viu enmig d’una selva a l’Amazònia que un senyor que viu a prop del pont de Brooklyn. El nivell d’impacte sobre els recursos és molt diferent. Un indi (això que ara l’Índia també està pujant molt) pot ser que gasti vint vegades menys que un americà, per exemple. I sobre la biodiversitat? Aquest mateix impacte de tants milers de milions de persones sobre la biodiversitat, com afecta? També depèn de la zona del planeta on visquin aquests individus, entenc. La biodiversitat està disminuint molt de pressa. Estem en el que s’anomena la sisena gran extinció de la història de la Terra. Hi ha hagut altres extincions provocades per fenòmens diguem-ne còsmics, com un xoc d’un meteorit o per episodis de moltes erupcions volcàniques. Aquesta és la sisena gran extinció i s’està produint a una gran velocitat. De manera que la biodiversitat està patint molt del nostre ús abusiu dels sistemes de la Terra. Segons vostè, la dificultat més gran és l’acceleració dels canvis, perquè vivim en una evolució cultural desbocada. Ho pot desenvolupar? Sí. La tecnologia, sobretot, evoluciona d’una manera tan ràpida, que pràcticament no tenim temps d’adaptar-nos a les novetats que apareixen constantment. Ara està de moda la intel·ligència artificial, fa quatre dies eren altres coses: les xarxes socials, els telèfons mòbils... En molt pocs anys hem vist canvis extraordinaris que no sabem ben bé on ens porten. Per exemple, sobre la intel·ligència artificial hi ha molts dubtes. Algú va escriure: “Té sentit que fem coses més intel·ligents que nosaltres? No ens estem arriscant molt?”. És un dubte enraonat. Jo diria que, sobretot, això ens dona el poder d’utilitzar una quantitat enorme de recursos, amb la qual cosa no és només el nombre de persones, sinó també la nostra capacitat d’alterar els sistemes que funcionaven i que potser acabaran per no funcionar bé. El que posem en risc no són només les altres espècies, sinó també la nostra. "Del que es tracta és de decréixer en coses que fan malbé l'entorn i créixer en coses que milloren el benestar. Aquest és el repte que tenim" En l’actual context d’emergència climàtica, quin paper hi juguen els països no occidentals? Occident fins ara ha liderat el desenvolupament, l’evolució tecnològica i també l’extracció de recursos. Ara potser són els països no occidentals qui ho lideren? És evident que hi ha països com la Xina o l’Índia que en aquests moments estan jugant un paper molt important, però he de dir que el que sembla una disminució de l’impacte dels occidentals és fals, perquè el que hem fet els occidentals és deixar de fabricar perquè ens ho facin a l’Índia o a la Xina, però seguim sent els consumidors. Les emissions de contaminants es fan per servir-nos nosaltres, en bona part encara, i els residus els aboquem nosaltres perquè hem utilitzat el producte i llencem el que queda o el que ens sobra, que, per desgràcia, és més de la meitat del que fem servir. I també es dona el cas que residus d’aquí van a parar a tercers països. Aquesta és l’altra. Per camuflar el nostre malbaratament de recursos, el que fem és treure’ns de sobre determinats residus que són tòxics o que són molestos pel que sigui, i mirar que se n’encarreguin uns altres. Anys enrere, era a la Xina on enviàvem tots els residus de telèfons mòbils i veies nens xinesos dedicant-se a cremar aquell material que fa fums tòxics i separar metalls pesants per mirar de tornar-los a utilitzar o vendre’ls. Això està passant a Nigèria, a la Xina ja no ho volen fer, però en altres països que estan en pitjors condicions encara ho accepten. És lamentable. Arran dels problemes d’abastiment que va provocar la pandèmia s’està parlant de relocalitzar la fabricació. Com es pot plantejar aquesta relocalització? Pot ser bona? Segurament és necessària perquè cadascú s’ha de fer responsable d’allò seu i no seguir abusant de la resta del món. En certa manera, el que estem vivint ara encara és una forma de colonialisme. Desfer això sí que és factible. Seria tornar a fabricar a Europa, per exemple, coses que hem deixat que fabriquin altres. Però ho hem deixat perquè a fora la mà d’obra és més barata. Probablement cada cop hi haurà més feines que les faran màquines, que seran més o menys automatitzades i en principi hi haurà menys llocs de treball. Probablement el que s’hauria de fer és repartir la feina que hi ha, intentar que la gent treballi menys hores i tingui més temps lliure. Potser no necessiti guanyar tants diners, perquè de fet, gastem en coses que no són tan indispensables. Però que, en canvi, tinguem més temps per ser feliços, per conviure amb d’altres, per fer més vida social, etc. Però el món del treball també s’ha precaritzat molt. Si a una persona que guanya un sou molt just li diu que treballi menys hores i ara ja té problemes per arribar a final de mes... Estic parlant de repartir més la feina. Jo diria que el sistema actual tendeix a primar la productivitat i a mesurar-ho tot en termes d’augment de la taxa de beneficis. Però això potser s’hauria de mirar de canviar. Si en lloc de posar la productivitat posem, almenys en part, el benestar, també com un objectiu, aleshores potser podem arribar a alguna cosa una mica millor, tant pels que treballen, com perquè els que no treballen puguin tenir una part de la feina que els altres deixen de fer. Llavors entenc que és imperatiu desaccelerar? Es parlava fa un temps del decreixement, ara es parla d’un altre concepte, que és el col·lapsisme. Què n’opina? La paraula decreixement no m’acaba de convèncer perquè, al meu entendre, del que es tracta és que hem de decréixer en coses que fan malbé l’entorn i hem de créixer en coses que milloren el benestar. És aquest el repte que tenim. Com es pot fer? Jo no ho sé ben bé, no tinc solucions màgiques. Però, per què tot s’ha de basar en una cosa que és impossible, que és el creixement continuat del producte interior brut, o dels beneficis de les empreses? Això és impossible perquè la Terra és finita. Hem de repensar-nos-ho i buscar uns objectius més preocupats pel benestar de les persones i no tant perquè uns pocs es facin molt rics. Ara, això és un canvi molt revolucionari. "Estem en la sisena gran extinció de la història de la Terra, s'està produint a una gran velocitat i la biodiversitat està patint molt" I com s’hauria de fer? Jo diria que els economistes han de canviar la perspectiva cap a uns altres objectius. I això sembla que els costa molt. Hem viscut, des de la caiguda de la Unió Soviètica sobretot, un creixement disparat de la desigualtat al món i això es deu a aquesta idea que identifica creixement econòmic entès com a creixement del producte interior brut, que és una mesura que només recull una molt petita part de les activitats humanes. El creixement d’això s’identifica amb progrés i per mi és una gran equivocació, perquè el progrés hauria de ser el progrés de la cooperació entre les persones, de viure més les relacions socials, de viure amb més benestar, sense passar gana, però tampoc sense necessitat de malbaratar constantment tota mena d’artefactes i de roba que llencem amb molt poc temps d’haver-la utilitzat. Com veu possible vostè descarbonitzar l’economia? Electrificant-la. Amb solar, eòlica i el que pugui sortir, perquè la veritat és que això de les tecnologies va canviant molt de pressa. En principi, solar i eòlica és el que tenim més a mà, que no deixen de tenir pegues, perquè necessites una mineria associada per obtenir els minerals que es fan servir per les plaques solars, per les pales dels aerogeneradors... Tot això és problemàtic perquè alguns d’aquests minerals estan en vies d’esgotament o es troben en països que potser no ens els volen vendre. No és una cosa que estigui ben resolta, però no hi ha res ben resolt. El que hem de fer és seguir treballant en la direcció de millorar aquestes tecnologies per aconseguir substituir aquells elements que ens puguin ser problemàtics i també reduir al màxim els impactes ambientals d’algunes. L’eòlica té impactes ambientals, per exemple, sobre els ocells i altres aspectes de la biodiversitat, però se sap com evitar bastant aquests efectes. I cada cop se’n sap més. Tot això va avançant i és la sortida que hem d’abordar: descarbonitzar, perquè si no, hi ha unes quantitats de diòxid de carboni que faran insuportable la vida, especialment en zones com la nostra, el Mediterrani, perquè estem molt a prop de l’equador i les temperatures poden ser elevadíssimes a l’estiu. Vivim d’un turisme que potser no voldrà venir, estar a 50 graus de temperatura no li agrada a ningú. I si ho volem evitar, necessitem electricitat. Amb les propostes de parcs eòlics o parcs fotovoltaics, també generen controvèrsia al territori. Entenc que serà un tema bastant difícil de gestionar si la cosa va cada vegada més orientada cap a les renovables. Com s’explica aquesta aparent contradicció de grups ecologistes que s’oposen a les renovables? És un fenomen molt conegut; els americans ja fa molts anys que en diuen Nimby (not in my back yard - no al meu pati del darrere). A ningú li fa gràcia que li posin una torre eòlica al costat o en un paisatge que s’estima. És lògic. Jo no sé quina és la millor solució, però en aquest país hi ha quantitats de terres de secà que s’han abandonat perquè els pagesos no en treuen res i que s’hi podien posar plaques solars perfectament, i fins i tot hi han pujat uns boscos que més valdria que no hi fossin, perquè han crescut de manera sobtada després de l’abandonament i n’hi ha massa. En una hectàrea de bosc madur hi hauria d’haver 1.200 arbres i pot ser que n’hi hagi 30.000 o 40.000, és una bestiesa. El més probable és que es cremin molt abans que arribin a fer-se grans. Tot això necessita una gestió, i aquesta gestió, en part, podria ser passar-ho a una ocupació mixta de plaques solars i cultius que estiguessin intercalats amb plantes aromàtiques. Que fessin, primer, un paisatge no tan horrorós i després, permetre uns corredors per la biodiversitat entremig. Això es pot tirar endavant amb les plaques solars. Les eòliques, però, s’han de posar allà on fa vent, no veig que es puguin posar en un altre lloc. I per altra banda l’autosuficiència d’uns col·lectius determinats és possible, per exemple, organitzacions o cooperatives que es facin ells mateixos l’electricitat. Però a les grans ciutats no poden funcionar així no hi ha prou superfícies on es puguin posar aquests panells. Què en pensa dels problemes que genera la massificació turística. Això també tindria relació amb aquest estil de vida que explicava vostè, una manera de viure més d’acord amb la natura. Ha sigut una opció econòmica discutible, perquè hauria sigut més desitjable menys gent i que gastés més diners, que no pas masses enormes de turistes. Convertir els llocs interessants en parcs d’atraccions no és una bona solució, em sembla a mi. També convindria disminuir el transport de persones d’una banda a l’altra, perquè els avions i els vaixells gasten unes enormes quantitats d’energia. Si els 8.000 milions de persones de la Terra comencen a moure’s i a fer cada any un viatge de 6.000 quilòmetres, anem molt malament. És evident que Catalunya viu en bona part del turisme, i per tant ha de fer el que pugui per mantenir-lo, però millorar el tipus de turisme. I això vol dir que l’oferta turística ha de canviar, segurament. El problema és que si no actuem aviat, el que ens pot passar és que la pujada del nivell del mar se’ns mengi les platges i aleshores de tot el turisme de platja ja no caldrà que ens en preocupem, perquè ja no el tindrem; i si fa molta calor, tampoc crec que vingui. Es tracta de trobar solucions. És viable actuar de forma individual i a petita escala per minimitzar o intentar frenar els efectes del canvi climàtic o cal una governança global? No n’hi ha prou. El canvi ha de ser més global i és complicat. Jo crec que és molt difícil que es faci de manera espontània, perquè en totes aquestes reunions internacionals que hi ha hagut, només n’hi ha una que realment hagi estat efectiva; va ser la de l’any 1987 a Montreal. El protocol de Montreal va establir que no es podien emetre gasos que afectessin la capa d’ozó. Això ha servit, perquè els gasos que afecten la capa d’ozó també eren gasos hivernacle. Si no, estaríem molt pitjor del que estem. Però després han fet desenes de reunions internacionals i no s’ha canviat absolutament res en la línia d’augment dels diòxids de carboni a l’atmosfera. Pensar que fent accions a escala individual ho arreglarem, jo crec que no. És molt desitjable que es facin perquè facilitarà la feina, però hi hauria d’haver accions consensuades a escala internacional. "Hem d'abordar la descarbonització, perquè si no hi ha unes quantitats de diòxid de carboni que faran insuportable la vida" L’ONU o les COP aconsellen, recomanen, però no van més enllà. No. Europa una mica més, però no gaire, perquè si t’hi fixes Europa no deixa de ser un conglomerat de nacions i al final les coses importants les decideixen les nacions. Europa no és un ens de govern totalment capacitat per fer el que s’ha de fer. I és clar, això és greu. I és encara més difícil posar d’acord tots els països del món perquè, lògicament, hi ha molts països que diuen: nosaltres no en tenim cap culpa del que ha passat, perquè nosaltres no hem contaminat, i ara què voleu, que ens quedem a la misèria? I és veritat, per tant, són els països rics els que haurien de deixar que els altres poguessin sortir de la misèria, si és possible, i ells no créixer tant en aquest consum constant de materials, en aquesta producció de residus intensiva i aquestes emissions disbauxades. Abans comentava que hi ha uns tics de colonització que encara es mantenen i que perpetuen aquest model colonialista. Quins serien aquests tics? Ja no s’envaeixen gaire països per aconseguir recursos, però es compren governs, se subornen, es fan canvis de règim, es provoquen cops de l’estat i tot això en la direcció de liberalitzar el mercat. I liberalitzar el mercat, en el fons, vol dir deixeu-nos entrar que ja ho farem nosaltres. Ja ho farem nosaltres vol dir que pot passar com passa a l’Iraq, per exemple. Els americans van envair-lo, van matar Saddam Hussein. I què ha passat? Que les empreses americanes han entrat a l’Iraq, s’han endut tot el que han pogut, i actualment el nivell d’atur és molt més alt que l’època de Hussein. I no només això, sinó que el nivell d’alfabetització, que era del 78%, ara està per sota del 50. La població del país ha estat perjudicada, a pesar que l’han alliberat d’un tirà o potser se l’han repartit entre uns quants. Efectes “nefastos”: pujada del nivell del mar, sequeres a l’Amazònia o fusió del permagel Quins són els efectes del canvi climàtic sobre els sistemes ecològics? Són nefastos. I això és dolent per a moltes espècies, però és dolent també per a nosaltres. Provocarà, per exemple, migracions climàtiques a causa d’inundacions? Centenars de milions de persones, grans ciutats... El 75% de la ciutat de Londres està per sota del nivell del mar. És clar, a Londres faran dics, com els holandesos, però això, com ho fas a Bangladesh, per exemple? I el delta del Mecong tot ell està un metre per sobre del mar. Aleshores, no cal que pugi el mar un metre, és que la primera tempesta a la que hagi posat 20 centímetres més, cada tempesta passarà per sobre. I a l’Amazònia, quin és el perill més gran? El primer es deia Bolsonaro. La pressió per guanyar terrenys a la selva per fer-hi plantacions o el que sigui és el perill més gran. Però, per altra banda, el canvi del clima està provocant sequeres, que no n’hi havia hagut mai. I amb les sequeres, més risc d’incendi. Tot ajuda a la progressiva fragmentació i desaparició del bosc tropical. I això vol dir també canvi climàtic, perquè la desaparició de les grans selves tropicals disminuirà la humitat de l’aire i, per tant, hi haurà menys pluges arreu del món. S’hauria d’aconseguir que es protegissin els boscos tropicals. I estan passant altres coses. Per exemple, l’escalfament està provocant més emissions de metà en els aiguamolls tropicals. I en provocarà per la fusió del permagel en les zones boreals. En el permagel hi ha molta matèria orgànica i els microbis entren en acció, comencen a descompondre aquella matèria i emet diòxid de carboni i metà. Són gasos d’efecte hivernacle i tot això està passant sense que ni ens n’adonem. Però hi ha fotografies que mostren el que s’anomena arbres borratxos, perquè com que es fon el permagel, les arrels es troben de cop i volta que el terra s’enfonsa i els arbres comencen a inclinar-se, i les cases també. I en els deserts, per exemple? Són els que menys canviaran, segurament. Ja estan augmentant de superfície. Els problemes de l’agricultura molt de secà en alguns països estan tocant fons. Hi haurà migracions lligades a la improductivitat dels conreus. Estic pensant en Etiòpia, Somàlia, el Txad. Tots aquests països estan tenint problemes molt greus, a part de les guerres, que ja són prou fotudes. Són països en els quals més s’està notant el canvi climàtic i en alguns altres països, també, de l’Àsia. I migracions d’espècies? Sí, tot està canviant de lloc. Hi ha espècies que, si poden desplaçar-se, és possible que es desplacin. S’han vist moviments d’aquests en vertical a les muntanyes. Hi havia espècies que només arribaven a una certa alçada, que cada cop van arribant més amunt. I les que estaven en els llocs més freds, aquestes acaben desapareixent. És molt preocupant però jo crec que s’ha de dir que es podria arreglar, encara es podria arreglar. El que fa patir és que, per una banda, els polítics ni en parlen, perquè estan més preocupats per les eleccions i, per altra banda, la gent creu que no passa res. Hi ha el concepte que la Terra sempre ha anat canviant i que una cosa és la natura i una altra som nosaltres. I això és mentida, perquè nosaltres som natura. Tots els humans no som més que una part de la funció de la vida, i la cultura és una conseqüència de l’evolució de la vida. No hi ha res de tot això que pugui funcionar si no funcionen els sistemes ecològics que permeten que aquest sigui un planeta habitable. La gent s’ha d’espantar una mica? Sí, és trist, però ha de ser així. I aleshores, pensant en això, les persones ho han de tenir molt en compte també a l’hora d’escollir els seus representants, els seus polítics, que facin les coses que s’han de fer i no només que es preocupin de mantenir la seva pla

“Estem fent coses que provoquen reaccions de tot el planeta i que queden fora del nostre control”

“La banca ètica finança sectors clau per al sosteniment de la vida”

Pantalles i botons | ‘El juego del calamar 2’

El Mercat Municipal de Granollers incorpora nous serveis i instal·la plaques fotovoltaiques

Fent camí des de l’Era del Foc cap a l’Era dels Fluxos

LA PREGUNTA

Aquest any 2025 serà millor que el 2024?

La primera osonenca del 2025 és una nena de Torelló

Cauen a Torelló 400.000 euros d'un premi de l'ONCE

Fuig d'un control, condueix temeràriament per la C-37 i l'atrapen a Sant Vicenç amb 43 quilos d'haixix

Tres detingudes a Vic per robar en cases d’arreu de Catalunya amb un botí de 142.000 euros

Tres robatoris en tres mesos: "Ens sentim desemparats"

Enxampats saquejant cotxes a les discoteques a Gurb la nit de Cap d'Any

Èxit de convocatòria de les campanades a la plaça Major de Vic

Aparatós accident d'un camió de potassa a la carretera de Vilanova de Sau

Dos ferits en un accident a la C-154 a Vic

Rescaten un noi de 21 anys que ha caigut anant cap a Núria