El dia que li van concedir el premi va recordar que només dues dones havien guanyat el Premi Sant Jordi en els últims vint anys. Què explica aquest buit de guardonades?
Explica que el sistema literari, com qualsevol altre sistema que ha estat inscrit en les normes de l’heteropatriarcat, pateix d’una anomalia. I aquesta és el biaix de gènere, de contingut explicat des del punt de vista de l’altra meitat del món. Els premis són un símptoma, que ens permet fer aquesta lectura. Si no es vol veure o diagnosticar és que també hi ha ganes de no voler-ho esmenar. Vaig pensar que aquell dia, amb tot l’agraïment i amb tot l’honor que em va aportar haver guanyat el premi, tenia la responsabilitat que fos el titular de la nit. I així ho vaig expressar.
Tenint en compte això, les expectatives de guanyar el premi hi eren?
Eren molt baixes! No em pensava pas que guanyés, gens. Però com que tampoc hi perdia res per provar-ho, em vaig presentar. Recordo quan Xavier Antich, president d’Òmnium Cultural, em va trucar una setmana abans per comunicar-m’ho. Li vaig dir: “Xavier, ho has entès bé, això?”. Em va dir que sí, que estava allà amb els membres del jurat (riu). D’acord!
En el mateix discurs d’agraïment, definia Les nostres mares com una novel·la “feliçment feminista”. Què volia dir amb això?
Hi ha un petit homenatge a Maria Aurèlia Capmany, que va escriure Feliçment, jo soc una dona. Volia reivindicar aquest adjectiu que a la nostra generació se’ns va escatimar. I que se’ns va fer veure que era no només sobrer sinó totalment menyspreable. Amb els anys, la formació i la conscienciació, t’adones que encara és vital ser feminista i reclamar continguts feministes. Des del 2018 cap aquí, sobretot, als carrers ja hi ha les pancartes, ja hi ha l’actitud, i hi ha aquests espais que anem ocupant de mica en mica des del pensament feminista. Però l’etiqueta encara està una mica mal vista i, amb tota la intenció, la vaig voler reclamar. I amb l’adverbi feliçment, que desactiva aquell tòpic de la feminista enfadada… que sí que ho estem, i no n’hi ha per menys, t’obliguen a estar-ho. Però també ho reclamem amb alegria!
En relació amb les etiquetes, sí que ha volgut defugir expressament la de literatura per a dones o de dones.
És diferent que tu puguis autoadjudicar-te aquesta etiqueta de feliçment feminista, que és mig una ironia i mig una declaració d’intencions, o que la crítica, l’acadèmia o el món editorial consideri allò que creen les dones com un nínxol categoritzable, adjectivable. Vol dir que no és universal, central, que no és la norma? Mai es trobarà una classificació on digui literatura masculina, o amb ulls d’home, perquè es considera que aquest punt de vista –des d’on s’ha relatat el món i s’ha configurat la ficció– és el grau zero des d’on parteix tot. I no cal definir-lo. Quan a nosaltres se’ns categoritza, ja se’ns està assenyalant com una anomalia, les que usurpen un espai que no estava pensat per a elles. I això passa no només amb la meitat de la humanitat, que són les dones, sinó amb altres col·lectius minoritzats, als quals s’ha impedit d’accedir al poder que té, en el fons, crear relat.
Ha dit que li agradaria que Les nostres mares fos llegit també pels nostres pares, és a dir, els homes d’aquesta generació. Què s’està trobant entre els lectors?
M’estic trobant amb un feedback molt bo, amb sorpreses molt agradables. Homes dels seixanta llargs o més anys que se l’estan llegint i estan valorant l’exercici de viatjar als anys 70 del segle passat, els de la Transició, per explicar les coses des d’un altre punt de vista que no s’havia explicat. Hi ha aquest reconeixement i aquesta revisió: m’estic trobant homes que el llegeixen i que estan dient que s’adonen que ells perpetraven tot això, que actuaven com a col·laboradors necessaris de la cultura del menysteniment i la invisibilització de les dones. Fins i tot un company periodista, que ara s’ha jubilat, em deia: “Quan nosaltres érem a Ràdio Barcelona, que vam començar de jovenets, a les noies periodistes els dèiem las niñas”. Ara ho ha recordat, i reconeix que li ha fet vergonya pensar que feien això. I ho feien amb tota la tranquil·litat. No puc demanar res millor que el retorn que tinc de les lectores, que diuen que s’hi senten identificades, i el d’homes com ell.
S’ha inspirat en dones que coneixia, per crear aquests deu personatges protagonistes?
Només en algunes anècdotes, basades en un test que vaig fer a diverses dones. Però és la primera vegada que m’enfronto al repte de crear deu personatges de cap i de nou, saltant al buit per construir aquestes deu vides, deu mons de persones que no existien. I a l’acabar tens aquella sensació estranya que les he conegudes… i me les acabo d’inventar! Sí que en l’exercici de versemblança que volia fer he tingut el referent d’arxius, de reportatges i entrevistes, de documentals… i el qüestionari que li explicava abans.
Hi ha fils que enllacen les deu dones. Va fer més complicat el procés de construcció de la novel·la?
Sí, dius: per què et vas embolicar a fer deu personatges en lloc d’un de sol? Perquè vaig pensar que potser em quedaria curta, que en la vida d’algunes persones hi caben moltes circumstàncies, però seria massa introduir-les totes. Jo volia explicar el context econòmic, social, polític… perquè les vides no sorgeixen del no-res, sense tenir en compte el context, l’ecosistema. I vaig acabar dissenyant deu vides molt detalladament. Estirant els fils, vaig poder enllaçar-les.
Ho considera i ho concep com l’homenatge a tota una generació?
Ho és. I per a les que vam néixer als anys 70 i 80, una revisió. Les filles i fills d’aquestes mares ho estem experimentant. Sempre havíem idolatrat els pares perquè eren els que anaven a fora, els que tenien l’aplaudiment social… igual que els nostres referents. Segurament ens assemblàvem més a ells que no pas a elles, que si eren de classes populars no van poder fer allò que volien. Però les nostres mares, la seva manera de plantar els peus sobre la terra, el veure-les actuar cada dia, ens van entrenar per les feines que després hem pogut fer. I en canvi, no les teníem dimensionades com a referents vitals, no només interiors –de la domesticitat– sinó de com plantar cara al món. I ara veiem que les que tenien sempre el caldo a punt també tenien una manera d’actuar a fora.
Apareixen conceptes als quals ara hem posat noms, com el de les cures.
Està relacionat amb aquest treball de portes endins, que al no estar remunerat –encara ara, en molts casos– no té reconeixement. El que no val diners, sembla que no valgui res, malgrat que vol dir fer dobles jornades laborals.
I les dones migrants: un parell d’històries d’aquesta novel·la les tenen com a protagonistes. Havien de ser-hi?
No entenia que no apareguessin aquestes persones que avui fan possible la vida aquí a casa nostra. I que sense les quals aquest difícil equilibri no podria existir. La precarització de la vida als seus països està íntimament relacionada amb el nostre benestar. Són vasos comunicants. I m’agradava que tinguessin el seu espai, per ser conscients de quina importància tenen.
També s’hi tracta el lesbianisme en el context de la dictadura…
És que si eres home i gai et podien enganxar sota la Ley de Vagos y Maleantes, i et podien fins i tot apallissar. Però si eres dona i lesbiana, era com si t’haguessin esborrat de la terra. El desig femení, la voluntat de les dones respecte a la seva sexualitat els va ser completament arrabassada. Un dels punts principals de l’ideari nacionalcatòlic va ser, de fet, acabar amb tots els guanys que les dones de la República van aconseguir. I em vaig imaginar què hauria passat si totes les meves amigues es delissin per Joan Manuel Serrat i a mi m’agradés Maria del Mar Bonet i no pogués dir-ho. Que m’hagués d’enterrar la meva identitat, una cosa tan important com això. Què seria viure arrossegant aquest mort per dins. Em va emocionar escriure-ho.
A l’inici cita dones com Maria Aurèlia Capmany, Gloria Steinem o Adrienna Rich. Les situaria com a referents?
Sí, són grans referents. La Capmany, de les més grans. És una de les estafes més grans que hem patit: la destrucció de la genealogia literària o crítica feta per dones. I per dones feministes. Una de les grans argúcies del patriarcat per fer-nos creure que estem disseminades i sempre hem estat poques. Com si haguéssim de fer la feina de buscar-nos per primera vegada, quan aquesta feina ja l’han feta d’altres. Que estaven teixides en xarxa, eren moltes més de les que ens han dit i ho havien tractat pràcticament tot. El fet que te les escatimin dels currículums, de cànons o dels programes d’estudi és una estafa molt gran, perquè ens perdem un background molt necessari per llegir el món.
Què creu que representa aquesta novel·la en la seva trajectòria, després d’Argelagues o de Ca la Wenling?
No m’he aturat gaire a pensar-ho. Però diria que el fet d’haver rebut el Sant Jordi i estar tenint aquest feedback, aquesta bona rebuda, que la gent l’estigui demanant i regalant, potser obrirà una vegada més l’espai que pogués tenir jo en la ment de lectors i lectores.
L’havíem coneguda com a redactora de cultura a TV3, on ara és redactora en cap. Vol continuar mantenint aquest equilibri, o pensa que algun dia la Gemma escriptora pot passar per davant de la Gemma periodista?
És que per més que et pugui donar un llibre, és difícil viure d’escriure. I ja no és només per un tema econòmic, és que també em sento molt lligada a la casa. És qui m’ha construït com a periodista, qui m’ha donat l’ofici i qui m’ha donat una redacció que és com la meva família.
En relació amb la perspectiva de gènere, com es treballa des del periodisme? S’avança?
Crec que hi ha una voluntat d’aplicar-la en qualsevol informació. Però encara ens queda molt per desenvolupar: en perspectiva de gènere, en una mirada antiracista i antifeixista en les informacions… Cada vegada hi ha més consciència, és veritat. Quan en parles, ja no sembla que ho estiguis fent de temes extraterrestres. D’uns anys cap aquí, he vist molt la diferència.
{{ comment.text }}