Alex Durán i Josep García. Universitat de Vic.
No és habitual que un mitjà esportiu centri l’actualitat en l’ambit polític deixant de banda la seva agenda setting. . Sempre s’intenta crear un discurs popular, sobretot des de els propis Mitjans, de que política i esport són dos tòpics que van separats. Precisament aquesta setmana, un mitjà esportiu estatal ha dedicat tota aquesta setmana a entrevistar els candidats a les eleccions del 28 d’abril, enfocant-ho en l’àmbit esportiu. És a dir, barrejant política i esport. Jim O’Brien, investigador en esport i política al Regne Unit, afirma que futbol i política estarán sempre units. O’Brien, que ha estat varies vegades a Espanya estudiant el context històric, polític i cultural del futbol espanyol no té dubtes sobre la seva afirmació. “A Espanya els mitjans de comunicació són polítics. Si llegeixes un diari de caire madridista, l’àrbitre és del Barcelona. En canvi, en un periòdic de Catalunya o més afí al Barça, l’àrbitre és del Reial Madrid. Sempre amb un context polític. A Anglaterra s’enfoca d’una altra manera, el més important és la classe social”, destaca el professor britànic.
O’Brien explica que el món és un reflexe de la societat i el futbol un filtre. Per tant, considera que “no és dolent que política i futbol tinguin una relació directa”. “El futbol és una droga social que serveix per a escapar-se de la vida rutinària d’aquesta època. El règim polític de Franco va utilitzar el futbol en els anys seixanta per a rentar la mala imatge que tenia Espanya. Franco va utilitzar al Reial Madrid mitjançant l’adopció de les seves samarretes blanques per a representar un règim blanc i pur. En 1957 la final de la Copa d’Europa es va disputar al Santiago Bernabéu, i el Reial Madrid va aconseguir conquistar-la. Va ser la victòria del feixisme sobre el comunismo”, afirma l’historiador anglès. D’altra banda, en el Barça s’utilitzava el futbol com un espai en el que tothom parlava català. Els aficionats blaugranes trobaven en anar a l’estadi una via per a poder parlar una llengua prohibida durant la dictadura franquista. “Els clàssics d’aquella época es vivien com l’enfrontament entre la dictadura i el catalanisme.
Moltes vegades s’utilitzen connotacions polítiques en el futbol inclús per insultar al rival. Dos exemples son l’Espanyol i la Lazio, un dels equips més vinculats amb una ideología política d’Europa (feixisme italià), que van utilizar fotografíes d’Ana Frank amb la samarreta del Barça i de la Roma.
Montatge d’Ana Frank amb la samarreta de la Roma. Imatge: Vis a Vis
Montatge d’Ana Frank amb la samarreta del Barça. Imatge: Twitter
“En els camps de futbol no s’hauria de fer política”, ha explicat el candidat de Ciutadans Albert Rivera en una entrevista, precisament en un mitjà esportiu. Els polítics promouen un missatge de separació entre l’esport i la política, tanmateix els propis actius polítics trenquen aquesta independencia entre un factor i l’altre parlant d’aspectes esportius en una entrevista durant la campanya electoral
{{ comment.text }}