Jordi Pota: «La màgia és un art»

Actor abans que mag, el tonenc Jordi Pota porta tota una dècada dedicat en cos i ànima al món de la màgia, explorant la seva aposta personal per un nou concepte que vincula màgia i teatre, i reivindicant-lo com un art escènic més. Ara ha volgut compartir aquest bagatge publicant ‘Iniciació al teatre màgia’, en català i castellà. El llibre, autoeditat, es presenta públicament aquest dijous al vespre a la botiga El Rei de la Màgia de Barcelona. La màgia és essencialment espectacle? Si em parles de la màgia com a art..., no necessàriament. No cal que tot sigui espectacularitat, xou, on la gent només vagi a passar-s’ho bé, a no pensar res, que li facin tot. Crec que la màgia és un art i com a art té moltes més magnituds que la de l’espectacularitat. La màgia és cultura. Sí, i tant. Imagina’t si és cultura que un dels que va potenciar la màgia, fa més de 100 anys, va ser George Méliès, gràcies al qual potser avui el cinema és el que és. Méliès era mag i va desenvolupar el cinema per fer efectes de màgia. Imagina’t la transcendència que té la màgia! Al mag se l’anomena prestidigitador, il·lusionista... i poc sovint artista o actor. Exacte. Aquest és un dels temes que tracto en el llibre. És un fet que també ens l’hem de saber guanyar, els mags i magues. Fa 40, 50 o 100 anys, la màgia no estava considerada dins de les arts escèniques, perquè amb això estaven reconeixent que hi havia un artifici, un truc. Era millor dir que no estaves dins d’aquestes arts, tot i que hi estaves. Ara crec, jo i molta altra gent que estem investigant aquests temes, que és obligat que ens hi fiquem i que ens hi distingim dins de les arts escèniques. Per tant, ens hem de formar per defensar-ho com a tal. La màgia està en un moment molt bo i, a la vegada, molt sensible. En un moment en què el públic ha avançat més que la mateixa màgia. El públic sap que hi ha un truc... Vol dir que cada vegada costa més sorprendre el públic? Sí i no. Hi ha fenòmens que estan passant actualment que fan pensar que potser no. Hi ha espectacles de màgia que es fan a la televisió, per exemple, que al·lucines com encara arriba a impactar el públic. Per tant, sí que quan la gent ve a veure espectacles al teatre, o ja està una mica més entrenat, té clar que allà hi ha un truc, i no l’afecta tant emocionalment, però encara tenim un públic que li ve de gust ser enredat, per dir-ho així. Li ve de gust sentir-se una mica infant. Però és veritat que fa 30 anys només amb el truc ja podies emocionar el públic i ara hi ha altres mètodes per sorprendre’l. Un d’ells, el que jo proposo, el del teatre màgia. A vegades s’associa la màgia bàsicament al teatre popular, però en un sentit pejoratiu... Cert. Hi ha molts prejudicis, a vegades per culpa del mateix mag, que ha venut que la màgia era només cosa per a canalla. Els passa el mateix als espectacles de titelles o al clown... com si només fossin per a nens. I és mentida. La màgia pot ser per a infants, però també només per a adults o transversal, com acostuma a ser. És una cosa que hem de canviar. En això caldrà picar pedra. S’ha explotat poc aquesta faceta dels mags com a actors? Sí, bastant poc. Fa uns quants anys potser s’explotava més que ara. Per exemple en Méliès, en Copperfield o en Houdini potser estaven molt més ben formats teatralment que nosaltres, potser perquè valoraven més aquest tema més teatral i altres arts afins per fer la màgia. És veritat que darrerament la gent es torna a formar molt en l’àmbit teatral. Estan començant a entendre que és molt important el teatre i les arts escèniques per poder estar a dalt de l’escenari i presentar bé la màgia. I aquesta és la teoria que desplega en el llibre? Sí, la del teatre màgia, que fa 11 anys que estic investigant com a tal. La proposta d’aquest llibre és bàsicament com una iniciació a aquest mètode. És un llibre amb pocs tecnicismes, fàcil d’entendre. No hi ha cap truc de màgia... A qui va adreçat? Crec que és bastant transversal. Tant per a mags i magues i gent de les arts escèniques, com al públic en general que li pugui interessar tot aquest món. És molt obert. Què proposa exactament? El que proposo és que cal buscar l’emoció de l’espectador a través d’aquesta unió del teatre i la màgia. Com? Doncs buscant un perquè realitza el mag cada joc de màgia. No només fer l’efecte per l’efecte, simple efectisme. Cal que cada joc de màgia tingui un perquè, un fil conductor, una història, per petita que sigui. Que hi hagi alguna cosa que faci que l’espectador vagi més enllà del propi efecte. Per aquí, com he comprovat en alguns espectacles que hem anat fent, l’espectador s’emociona més. I d’emocions n’hi ha moltes. A vegades només busquem la positiva, la de riure i estar alegre. Però, per què no pots plorar amb la màgia. Per què no et pot fer pensar un efecte de màgia. Crec que hi ha moltes capes i aquest llibre el que vol expressar és això. Anar a buscar altres maneres de realitzar aquest art que ens agrada tant als mags i les magues que és fer màgia. Il·lusionar la gent. Per què la necessitat de deixar-les escrites en un llibre, aquestes reflexions? No ho sé. Potser també per mi. Per un mateix. Durant sis anys he anat anotant idees que em passaven pel cap, pensaments, filosofades meves. De mica en mica va anar prenent cos i ara fa un parell d’anys sí que vaig pensar, per què no en fas un llibre, de tot això. El que ha costat més ha estat treure tecnicismes i treure palla, perquè penso que no li calia. Volia que la gent que no conegués aquest món ho pogués entendre de seguida. Encara hi ha moltes facetes a redescobrir de la màgia. Joan Brossa, per exemple, n’explorava el vessant més poètic. Totalment d’acord. Hi ha gent que ve a veure els meus espectacles i els primers cinc minuts ja riuen, sí, però més d’un potser es demana: jo venia a veure un mag, un tio que em fes jocs de màgia, i de cop veig un personatge, que si un infermer, que estem en una consulta... què passa aquí? Després quan van entenent la dinàmica ja es deixen anar, però aquí ja els has sorprès. Bé o malament, ja els has sorprès, per tant anem per bon camí. O és un dels camins, com a mínim, el que jo proposo. Però de camins n’hi ha molts, és clar, ja sigui en connexió amb la dansa, la música, els titelles o els clowns... La del teatre màgia és la que a mi em va emocionar fa 11 anys i amb la qual m’he tirat a la piscina completament. Fa poc més d’un any va obrir la seva pròpia escola de màgia. Suposo que tot això és el que intenta transmetre als seus alumnes, oi? Exacte. Sí, sí. Intento traslladar-los la meva passió. Jo sempre els dic que tot el que vulguin aprendre ho aprendran. I sempre intentem, en els cursos de màgia, fer això de buscar la teatralitat, la presentació; buscar aquest anar una mica més enllà. També intento no negar res. Si hi ha alguna tècnica que està mal feta o en un joc es veu el truc, llavors sí, però la cosa més artística sempre miro de deixar la porta molt oberta. Que intentin buscar aquest artista que tots portem a dins. Tot es pot fer. Per tant, anem a provar-ho.

Jordi Pota: «La màgia és un art»

Convoquen una protesta artística a favor de Palestina i per la pau

Deu anys d’alegria a Collsuspina amb el Giracirc

Teatre i talent local, a L’Atlàntida

L’Artot omple el juliol a Sant Hipòlit amb una quinzena de propostes

LA PREGUNTA

El primer ministre francès hauria de dimitir pels disturbis al país?

Manel Esteller: "S'hauria d'estudiar si entre Olot i Vic hi ha una zona blava d'elevada longevitat"

Tenen un accident a la C-17 a Malla, on abandonen el cotxe

Manel Dot: “Els llevants d’abans duraven quinze dies o més; ara duren dos o tres dies”

Ripoll impulsa una campanya per fomentar que els veïns se saludin amb un “bon dia”

“Quan reps un diagnòstic així, et desmunta tot el que tens al cap"

Vint multes en menys de tres hores per distraccions al volant

Girbau compra l'alemanya Fintec, dedicada a fabricar màquines de plegar i classificar roba

Troben mort un boletaire a Sant Joan de les Abadesses

Una fotografia d'Emili Vilamala del pantà de Sau, entre les 30 finalistes d'un concurs internacional

"Em fa plorar pràcticament tot; i m'encanta"