Parlar del suïcidi continua sent difícil. La vergonya, el tabú i la por a ser jutjat poden convertir el silenci en una barrera per demanar ajuda. L’Alba i la Marta han decidit trencar aquest silenci i explicar en primera persona les seves experiències, durant l’entrevista al programa El 9 Matí, d’EL 9 FM. Dues històries diferents que comparteixen un mateix punt: haver arribat a pensar que morir era l’única manera d’acabar amb un patiment que no sabien com gestionar.
L’Alba explica que el seu malestar va començar durant la infància, marcada per una experiència que descriu com a dura. Amb els anys, aquella tristesa es va convertir en una depressió severa que ella mateixa no va saber identificar durant molt de temps. “Era com el meu dia a dia”, comenta. La tristesa i el desànim havien acabat formant part de la seva normalitat.
Durant anys va conviure amb un fort desgast emocional i amb autolesions. En diversos moments va intentar acabar amb la seva vida. “No puc més, no puc suportar més aquest dolor emocional, em supera, necessito acabar amb tot”, recorda que pensava en aquells moments.
Fa aproximadament un any que va començar a anar al psicòleg. La teràpia no li ha solucionat els problemes, però sí que li ha proporcionat eines per afrontar-los i, sobretot, una altra manera de mirar les situacions. Ara és capaç de veure més alternatives allà on abans només en veia una.
Per a l’Alba, poder parlar públicament del suïcidi també és una manera de combatre el tabú. Considera que haver pogut parlar abans sobre el que li passava potser li hauria permès trobar ajuda més aviat. I demana que les persones que pateixen no siguin tractades amb pena. “L’únic que jo vull és que no em miris amb pena. Si m’has de preguntar si estic bé, pregunta-m’ho, jo t’ho respondré si puc, però no em miris amb pena.”, conclou.
La història de la Marta és diferent. El seu patiment va arribar després d’un greu problema físic que li va canviar completament la vida. Durant la pandèmia de la Covid-19 treballava en una residència de gent gran i va continuar treballant malgrat tenir problemes físics importants. Finalment, una lesió a la columna la va obligar a passar cinc mesos estirada al llit.
La situació va tenir un fort impacte sobre ella i sobre la seva família. Un dels seus fills va haver de deixar els estudis per cuidar-la. Posteriorment va trobar un metge que la va poder operar, però va perdre sensibilitat a la cama esquerra i actualment camina amb un caminador. La seva situació física va continuar complicant-se i, en un moment de màxima desesperació, va anar fins a una estació amb la intenció de tirar-se al tren. “Ho tenia molt clar”, expressa. Però aquell tren no va arribar. Mentre esperava, va començar a pensar en els mesos que la seva família havia dedicat a cuidar-la i va decidir tornar a casa. Allà va explicar el que havia passat als seus veïns, que la van acompanyar i la van ajudar.
Per a la Marta, aquell acompanyament va ser fonamental. “Deixa que t’ho expliqui, perquè cada persona és diferent. És molt bo escoltar una persona.” També reivindica la importància d’escoltar sense donar receptes fàcils ni jutjar.
Les dues coincideixen que, davant d’una persona que pateix, no sempre cal tenir una resposta. L’Alba prefereix que li preguntin què necessita abans que li ofereixin solucions. La Marta, per la seva banda, defensa simplement estar-hi: parlar, escoltar i fer saber a l’altra persona que pot comptar amb algú.
Els seus testimonis també qüestionen la tendència a reduir una persona al seu diagnòstic o al moment de crisi que està vivint. Una persona amb depressió o amb qualsevol altre problema de salut mental continua sent moltes altres coses alhora.
