Cada vegada es formalitzen més denúncies per violència de gènere, però malauradament hi ha molts casos que continuen sense aflorar.
Si vas pel carrer i et claven un cop, tens molt clar que vindràs de seguida a denunciar-ho, però quan t’agredeix algú a qui estimes, amb qui comparteixes la vida o has tingut fills, se’t trenquen tots els patrons. Costa molt d’acceptar i de dir. Cada víctima necessita el seu temps, però les dones ens hem d’envalentir. No és normal viure amb por ni que no es respecti la nostra paraula.
El manifest unitari d’aquest 2019 se centra sobretot en les violències sexuals.
Són les que ara mateix estan en el punt de mira, el “no és no”. I hem d’entendre que fan referència tant a desconeguts com en l’àmbit de la parella. Abans les dones aguantaven moltes coses, fos delicte o no: com que estaves casada, eres submisa, semblava que havies de satisfer tots els desitjos de l’home. Les violències sexuals estaven naturalitzades i minimitzades. Ara, quan s’interposa una denúncia per violència masclista, preguntem a la víctima si ha mantingut relacions sexuals amb la seva parella i si han estat consentides. Si ens diu que no, això és un delicte.
De violència sexual en detecten a totes les edats? Podríem pensar en una dona de 60 anys, per exemple?
Sí, i potser n’ha patit diversos episodis durant tota la vida. Abans el patriarcat era molt més marcat que ara. Hi ha hagut evolució, els homes també es van conscienciant. Les relacions de parella generalment són molt més netes i fluides.
D’agressions en grup, a Osona n’han detectat cap?
Que sapiguem no, però no es pot abaixar la guàrdia. Penseu que si és en grup, ets tu que has de lluitar contra tres o quatre persones que a més a més coneixes de l’escola, de l’entorn… Encara és més difícil en una comarca petita que, vulguis o no, tothom coneix a tothom. A Barcelona l’anonimat és més alt.
Hi ha algun factor que pugui explicar per què a Manresa s’han produït agressions d’aquest tipus i a Vic no?
És circumstancial. Va passar allà, però podria haver estat aquí.
Fa uns quants anys, vostès mateixos alertaven d’un repunt de violència en adolescents.
Primer vam detectar un repunt d’adolescents que agredien els seus pares, que això és violència domèstica, i després que les relacions de parella s’han avançat. A vegades els nois i les noies encara són molt joves per entendre què vol dir sí, no, fins aquí sí, fins aquí no… També hi ha estudis que apunten que, si has vist violència a casa, la pots reproduir perquè la perceps com una cosa natural. És per això que des de fa uns anys tenim clar que no només s’ha de treballar amb la dona, sinó també amb els fills.
Els Mossos fan xerrades a instituts. Com els expliquen tot això als adolescents?
N’hi ha d’específiques de molts temes, però en aquest cas ens centrem en com han de ser les relacions quan comences a tenir-ne. Els expliquem que controlar la parella és un delicte, igual que distribuir material íntim o agredir-la, això per suposat. Volem que entenguin que el respecte és fonamental.
Quines reaccions perceben?
Moltes vegades de sorpresa. Hi ha noies que tenen por que si no es deixen fer, la seva parella trencarà la relació. Això no pot ser. S’han de canviar els rols de patriarcat i construir una relació mútua de consentiment i estima.
Si una dona fa el pas de venir a posar una denúncia a la comissaria, quines garanties té?
Se sentirà acompanyada, li explicarem les opcions que té i la derivarem on sigui necessari. El Grup d’Atenció a la Víctima fem seguiment de totes les denúncies que es presenten, encara que posteriorment es retirin o que ja hi hagi una ordre de protecció per part del jutge. Treballem en xarxa amb la resta d’entitats de la comarca. Des del 2001, quan vam néixer, hi ha més mecanismes, més eines i més agilitat en els processos.
La família és decisiva per arribar a denunciar?
Pots trobar-ne que donen suport a la víctima quan hi ha una agressió, que li intenten fer veure que no és normal i que s’ha d’anar a totes, però hi ha dones que no tenen família o que reben la pressió de la de l’altra banda perquè no denunciï.
La línia per saber si es pateix violència o no pot ser molt prima. Com ens n’adonem?
És difícil. Cal un clic de la víctima, que s’adoni que li passa alguna cosa que no és normal. La violència psicològica es va minant mica en mica, primer és un insult, et reconcilies i l’home sol ser més melós… La dona el perdona, però el que ha estat violent torna al cicle.
Com es pot arribar a aquest clic si la situació es va normalitzant?
Arriba un punt que el maltractament és continu. Comença a poc a poc i després per qualsevol cosa està irritable, tot li sembla malament, t’insulta, t’agredeix… La situació a casa es torna insostenible. La ciutadania també hi juga un paper: hi ha veïns que truquen als Mossos quan senten crits a domicilis. Que nosaltres hi anem va bé perquè la dona s’adoni que el que està passant no és normal i que, si continua, té dret a denunciar-ho.
Si una dona presenta una denúncia i al cap d’un temps ho ha de tornar a fer, podríem parlar d’un fracàs policial?
No. Som aquí igualment. Cada persona, quan ve a denunciar, té el seu tempo d’assimilar què li està passant i què vol fer amb la seva vida. No pots prendre determinades decisions de cop. Això s’ha d’entendre i respectar.
“Una llei amb penes més dures no ha de ser la solució per erradicar la violència contra la dona”
Hi ha denúncies que acaben en detencions?
Sí. En l’àmbit de la violència de gènere la gran majoria de delictes són menys greus, no són lleus, i per tant hi ha la facultat de detenir, que a més a més serveix per garantir la protecció de la víctima. No podem permetre que passi com fa 20 anys, que una dona anava a presentar denúncia i quan tornava a casa l’agressor l’acabava tustant més.
Frustren les penes que preveu el Codi Penal per delictes contra la dona?
Hi ha hagut una evolució cap a millor, de més protecció a les víctimes. Tot i això, crec que la llei no ha de ser la solució per erradicar la violència. Més penes no serviran per eliminar-la, sinó que cal engreixar el mecanisme de treball en xarxa perquè aquesta violència s’aturi de soca-rel, independentment que es condemni qui calgui.
Detecten denúncies falses?
No és que hi hagi denúncies falses, sinó que moltes vegades són processos de separació mal gestionats. Tot i això, no és l’habitual. Quan una dona ve a denunciar avisem l’advocat de violència de gènere, que l’aconsella sobre què ha de fer. Si no hi ha hagut violència, per denunciar no tindran un procés de separació més fàcil.
El missatge final, que vostès hi són 24 hores i cada dia?
Encara que hi hagi qui diu que només som repressius, mai tanquem la porta a ningú. Som assistencials. M’agradaria que quedés clar que una dona sempre ha de saber que la seva paraula val i que l’altra persona l’ha de respectar, igual que els límits. Si una noia o una dona diu que no al que sigui, és que no. No hi ha volta de full.
