En unes declaracions de no fa gaire dies, la consellera d’Acció Climàtica, Teresa Jordà, deia que “tant de bo haguéssim començat la transició energètica fa deu anys”. En això, potser estarien d’acord…
A veure. El context ha canviat des de la guerra d’Ucraïna. Hem vist que Putin comença el conflicte també per motius energètics, perquè la zona est d’Ucraïna és molt rica en gas. El preu del gas ha pujat, i com que Putin fa durar molt les guerres, potser tindrem aquests preus alts del gas i del petroli els propers anys. La zona de confort d’Occident, amb combustibles fòssils relativament barats, es va acabar el febrer d’aquest any. A Catalunya anem tard, i és el que passa a la Llombardia, a Baviera, al País Basc… a totes les regions europees molt poblades i industrialitzades on tota la superfície està ocupada. És normal, en certa manera, aquest retard.
Però no hi ha veïns nostres, com l’Aragó, que s’estan espavilant més?
El boom que s’està produint de les renovables és en llocs com l’Aragó, o també a l’Alemanya de l’Est. Menys població, menys empreses, o fins i tot zones amb agricultura menys productiva. Però que tenen sol, o vent, i s’hi poden posar molins eòlics o plaques solars. Ara bé, aquí hi ha un canvi amb el Decret 16/2019 del govern de Quim Torra –un govern d’Esquerra i Junts– que va retornar Catalunya a les renovables. Va eliminar una burocràcia excessiva que hi havia des de feia més d’una dècada.
Què va passar? Vostès diuen que vam començar força bé el segle XXI però vam fer després una frenada.
Ecotècnia, una empresa catalana que tenia entre els seus promotors l’osonenc Pep Puig, va ser pionera a Europa. De les primeres que van començar a dissenyar molins eòlics. Es van implantar alguns molins a la Terra Alta. Però després Catalunya, igual que altres llocs d’Europa, ha viscut de la relativa comoditat de l’energia barata de les nuclears. Catalunya en té tres, entre Ascó i Vandellós, amb un gigawatt de potència cadascuna, i produeixen la meitat de l’energia elèctrica que necessitem. Entremig, l’any 2009, el govern tripartit va voler fer un decret molt concret, detallat i exigent que va aturar el desplegament de l’eòlica a Catalunya. El que jo anomeno decret Torra ho va simplificar. Van venir empreses d’arreu amb projectes per valor de 15 gigawatts, que és el que necessitaríem d’aquí al 2030.
I on són ara, aquests projectes?
Tramitant-se en diferents conselleries. Per tant, no és que els haguem d’anar a buscar. Però anem molt lents en la tramitació, hi ha altres autonomies que van més de pressa, i tenim una normativa molt restrictiva. I potser des del Departament d’Acció Climàtica se’n fa una interpretació encara més restrictiva, per exemple de com combinem l’avifauna amb els parcs eòlics.
Els molins maten els ocells…
Els ocells també són intel·ligents, si hi ha molins desvien les seves rutes. Allà on hi ha eòlica massiva les evidències científiques ens diuen que no hi ha més mortalitat amb els molins que amb les línies d’alta tensió. I no perquè existeixi aquesta moralitat desmuntem les línies d’alta tensió i tornem a les espelmes. Per tant, això sí que s’ha de revisar.
Ha parlat d’una data clau, de l’any 2030, en què representa que hauríem de tenir la meitat de la nostra energia produïda amb renovables. Vol dir que no anem tard, si ara tot just és el 15%?
El Parlament de Catalunya, el juliol de 2017, aprova la Llei del Canvi Climàtic, la primera de l’Estat espanyol. Tres mesos abans de l’1 d’octubre i amb un ampli consens… per aquells que diuen que el procés ho va aturar tot. El PSC la va votar, i això s’ha de posar en valor. La llei és la que permet el decret que li comentava abans. Anem tard? Sí, en la tramitació.
Potser alguns lectors quedaran sorpresos de la dada que vostè dona sobre la dependència de les centrals nuclears: l’any 2012 aportaven 7 vegades més que la hidroelècrica, 9 vegades més que els parcs eòlics i 60 més que la fotovoltaica.
La ministra Teresa Ribera va mantenir, encara no fa gaire a Barcelona, que es tancarien entre els anys 2031 i 2035. Veurem, perquè PP i Vox no hi estan d’acord. En tot cas, no es podran tancar si abans no hem fet el desplegament de les renovables. És normal: Catalunya porta els últims 30 anys cobrint com a mínim un 50% de la seva demanda d’energia amb les tres nuclears. A França, la dependència encara és més alta i amb un problema greu: la meitat estan tancades per manteniment –són velles– i perquè l’aigua dels rius, imprescindible per refrigerar-les, ha baixat molt.
Aquí la sequera ens ha portat a disminuir la producció d’energia hidràulica.
Els anys 2020 i 2021 vam tenir molta producció hidroelèctrica perquè els embassaments estaven plens. En els anys bons, ha arribat a cobrir fins a un 20% del total, que és bastant. Aquest 2022 passarem a un 10% o un 12% com a molt. Per tant, haurem d’incrementar el consum de gas i l’aportació de les nuclears. També tenim bones notícies, eh? A Alcarràs, l’empresa Vall Companys ja té autoritzats set dels vuit parcs solars previstos, que són realment molt grans, acompanyats amb plantes de biogàs que utilitzaran dejeccions ramaderes. I l’evacuació d’una part de l’energia cap a Lleida es farà per una conducció soterrada. Els projectes van sortint a poc a poc… el parc eòlic Tramuntana, que pot donar suficiència energètica a Girona, està guanyant cada vegada més adhesions. Per què? Perquè els hotelers de la Costa Brava han tingut molt bon estiu però veuen que se’ls ha triplicat la factura elèctrica.
El Parc Tramuntana, per entendre’ns, són aquells molins davant la costa del golf de Roses…
A 25 quilòmetres de la costa. A Dinamarca, que és líder mundial en eòlica, la gent accepta molins a tres quilòmetres de la platja, o del port de Copenhaguen, perquè els municipis participen d’una part dels beneficis de la generació. Si les empreses que volen fer el Parc Tramuntana fessin aquesta oferta als municipis de la Costa Brava, l’oposició que hi ha a aquest projecte disminuiria.
I no es pot fer, doncs?
Em consta que hi ha alguna de les empreses implicades que ho preveu. Però hem d’esperar perquè la licitació la fa el govern espanyol. Des de Catalunya estem demanant que s’hi inclogui aquesta clàusula. Miri, els oligopolis del segle XXI no poden fer com els del segle XX: aprofito l’aigua o el vent de tothom i el benefici serà només per a mi. Aquest no és el model europeu. A Alcarràs, quan demanaven soterrar la línia de la qual li parlava, l’empresa primer deia que no li sortien els números, i ara sí que li surten. Potser ens queixem massa i alguns cops sense fonament, però hi ha una part de raó quan la gent es queixa.
Per què no seria el mateix produir energia a l’Aragó, per exemple, que produir-la aquí?
L’efecte NIMBY (“Not in My Back Yard”, és a dir, “no al pati de casa meva”). Transportar l’energia a cinc-cents quilòmetres té un cost. D’aquí a vint anys, serà molt difícil mantenir que el cost de l’energia sigui el mateix a Osca que a Barcelona. I acabaràs pagant el transport de l’energia. Per tant, hi haurà empreses que consumeixen molta energia que s’aniran a posar al costat d’on hi ha els parcs eòlics. A Baviera, que és semblant a Catalunya, ja preveuen que una part de les seves empreses marxarà a l’Alemanya de l’Est, perquè el cost de transport serà zero. Això pot passar si nosaltres diem que els molins de vent els posin a l’Aragó, que aquí no en volem cap. És més, m’atreveixo a dir que hi ha una operació d’Estat.
En quin sentit? Quin interès hi té l’Estat?
Aragó està tramitant molta més energia eòlica i fotovoltaica que la que ha de consumir. Un sol projecte, Sputnik, preveu 6.700 megawatts. A l’Aragó hi ha un milió i mig d’habitants, és clar que ho estan sobredimensionant, a deu anys vista, per atendre la demanda de 10 milions de persones. I no cal ser molt intel·ligent per veure-hi una altra derivada: si Catalunya s’independitzés d’aquí a deu anys, una hipòtesi prou probable al pas que anem, Espanya perdrà una regió econòmicament molt potent. Però si resulta que tota la seva energia renovable ve de l’Aragó? El ministre d’Economia d’Alemanya diu que cada molí eòlic, cada placa fotovoltaica i cada planta de biogàs que posem ens fa menys dependents del gas de Putin, ens fa més lliures, més sobirans. Parla de les renovables com l’energia de la llibertat. Si a Alemanya estan dient això, què creu que diuen a Madrid? Que com més línies d’alta tensió portin l’energia de l’Aragó cap a Catalunya, més dependents els farem de l’energia espanyola. Els preus els fixaran a Madrid, i quan ells fixen preus als catalans, no són barats. I a més, renunciaríem a tot el negoci de la generació: tots els llocs de treball qualificats, l’enginyeria… a les taxes locals sobre aquestes activitats, de l’IBI a l’IAE. Dir que no a tot, abans de la guerra d’Ucraïna, podia semblar fins i tot simpàtic. Al març veurem que no ens ho podem permetre, ni empreses ni famílies.
La guerra d’Ucraïna canvia el paradigma?
A vegades una guerra precipita els esdeveniments. L’any 1914, al començament de la Primera Guerra Mundial, el govern britànic va dir que no exportaria més carbó perquè era per a la guerra. Els industrials catalans, si agafem els diaris de l’època, es preguntaven com s’ho farien sense el carbó britànic. Doncs l’any 1921 s’inaugura el pantà de Camarasa, el més alt d’Europa en aquell moment, i durant els anys 20 Catalunya fa un desplegament de l’energia hidràulica i la indústria assoleix uns nivells que mai no havia assolit amb el carbó. Els nostres besavis van fer d’una guerra una oportunitat.
Ara pot semblar que donem una visió negativa. Però el llibre proposa solucions per disposar de més renovables. I una sobretot de molt destacada, la de les centrals hidràuliques reversibles. Resulta que ja en tenim algun exemple, i no ho sabem!
En tenim tres. La de l’Estany Gento-Sallente, a la Vall Fosca, funciona des de fa 35 anys. L’aigua baixa de Gento a Sallente de dia, i de nit a la inversa, puja de Sallente a Gento. Quan baixa, turbina, fa electricitat. Quan puja, ho fa a través d’una bomba.
Però quan es fa pujar amb la bomba, no gasta també?
Va amb electricitat de les nuclears, que a la nit no poden tancar. Treballen al mínim, i produeixen una energia amb cost gairebé zero, perquè és un moment de poca demanda industrial i domèstica. Doncs aquesta energia va cap al Pirineu i serveix per bombar l’aigua de Sallente a Gento. I això passa també a l’Alta Ribagorça, amb el pantà de Baserca i el pantà de Llauget, i al Tavascan, també al Pallars. La nostra proposta és generalitzar aquest sistema.
Si han de tancar les nuclears, d’on la traurem aquesta energia barata?
Sí. Les nuclears hauran de tancar d’aquí a quinze o vint anys, però esperem tenir llavors eòlica i fotovoltaica molt més implantades. Què passa quan fa vent? Hi ha una generació massiva, el preu del megawatt cau a zero, i poden haver-hi moments en què hi hagi molta més producció que demanda. Com acumulem, com estalviem aquesta energia? Igual que ara fem amb les nuclears: la fem anar cap al Pirineu, i farà pujar l’aigua d’un pantà a l’altre. Però a gran escala. Les centrals reversibles que tenim són d’uns 250 megawatts, i ara se n’estan fent de dos i de tres gigawatts. Perquè s’entengui: recordem que cada una de les nostres nuclears genera un gigawatt.
La tecnologia hi és, per fer-ho?
La tecnologia hidroelèctrica de bombament està molt experimentada i coneguda. I ara amb una potència molt més gran. A molts llocs d’Europa no hi ha pantans, fan basses artificials, inversions a una dècada i de milions d’euros. Aquí tenim 66 pantans que ja hi són, només hem de canviar les turbines per turbines-bomba. Amb un període relativament curt ho amortitzaríem. La Cambra de Comerç de Barcelona i el Col·legi d’Enginyers de Catalunya han estimat entre 14 i 16 gigawatts la capacitat d’emmagatzematge que tenim. Sense comptar amb projectes nous com el de Raimat-Gironès, a les Terres de l’Ebre, que ell sol podria generar tres gigawatts més. Igual que vam ser líders a Europa amb la indústria hidroelèctrica, fa cent anys, ho podríem ser ara en aquesta funció de magatzem. Fixi’s que França, que ha d’importar energia perquè té centrals nuclears aturades, demana dues noves interconnexions amb l’Estat espanyol. La més barata és la que aniria des del pantà de Baserca, a l’Alta Ribagorça, aprofitant l’antic túnel de Vielha. El pantà de Baserca s’hauria de connectar amb el de Cavallers, a Boí, que està vuit-cents metres més amunt.
S’hi està treballant d’alguna manera, en tot això que vostès proposen?
El Parlament va aprovar fa poc i per una àmplia majoria una moció instant la Generalitat que faci un estudi aprofundit del potencial que té Catalunya en aquests àmbits.
{{ comment.text }}