Diuen que ara el diner barat és un esquer per estimular un consum que hauria de reactivar l’economia. Error d’enfocament: el problema del consum no és de crèdit, és de salari

El món bancari ha mudat molt en els darrers temps, i no és gaire clar que sigui per bé. Vull dir pel nostre bé. Les relacions del comú dels mortals amb els bancs, malgrat els artificis publicitaris, sempre han estat intricades. No parlo dels clients VIP que formen part del que internament en diuen “banca privada”, sinó d’aquells que sempre hi tenim tractes des d’una posició subalterna. Durant tota la segona meitat del segle XX, entrar a un banc impressionava. Potser pel mobiliari, la grandiositat de les oficines o la rigorosa vestimenta dels empleats. Et feies petit a mesura que el banquer començava a emprar tecnicismes i paraules que no entenies i, gairebé sempre, hom donava per bo que allò que li deia era el que més li convenia. Costava déu i ajuda que et deixessin diners, i la petició de crèdit requeria passar multitud de filtres, acceptar humiliacions i aportar una munió de documents. Calia acreditar que eres un ciutadà honrat i que disposaves de garanties de retornar el que t’havien deixat o bé qui ho faria per tu. Tot i que el seu negoci era deixar diners i ho feien a un preu molt elevat, el llenguatge no escrit establia que aconseguies que et fessin un favor grandiós. Quins temps! El negoci era esplendorós. Els diners del compte o de la llibreta te’ls remuneraven de manera pèssima –tot i que a dia d’avui ens semblaria molt–, i et cobraven una barbaritat pel que et deixaven, amb tota mena de comissions per arrodonir-ho. El marge financer era un escàndol. Pagaven molt bé els empleats, que hi tenien “feina de per vida”. Un oficinista de banca era sempre un molt bon partit en el mercat matrimonial. Però, tot i aquest funcionament senyorial, hi havia una cosa clara: t’atenien sempre i et tractaven formalment molt bé, sempre que no caiguessis en la categoria de morós. De fet, feien de la bona atenció al client un dels seus distintius de prestigi. Ho brandaven amb orgull. Eren tècnicament gairebé uns usurers –és el que té aquest negoci–, però caram, amb classe i dignitat. Amb el canvi de segle, la banca va fer un paper ben poc galdós. Va tenir molt a veure amb l’origen i desencadenament de la crisi de 2008. Profusió de diner barat, crèdit i endeutament il·limitat i productes financers incomprensibles i que van resultar una trampa per a les persones, però també per al conjunt del sistema. Una abstracció grandiloqüent de les finances que va conduir al desastre. Després d’allò, semblava lògic que es tornarien a posar regles i controls més estrictes. Si quan prenen males decisions ho paga l’erari públic, el més lògic és que estiguin molt regulats. No han passat gaires anys del daltabaix financer, però com que la memòria és curta, sembla que tornem a cometre els mateixos errors, encara que la decoració sigui ara diferent. Perquè si alguna cosa ha canviat a la banca són les formes. Anar a una oficina bancària és com viatjar amb Ryanair. Ens ho diuen de totes les maneres possibles: ja no ens volen atendre personalment. Han tancat (i tancaran) gran part de les oficines, han reduït al mínim els empleats, han convertit les oficines amb espais Ikea que pretenen transmetre bon rotllo i informalitat, hi exposen productes comercials..., però no volen que hi vagis si no has concertat una cita (això ja sembla anar al dentista) que et donaran si demostres que has exhaurit totes les possibilitats de fer-ho on line. Si aconsegueixes accedir a aquesta mena d’espais físics, com si fossin coworkings on fins i tot pots fer-te un cafè, veuràs que bona part del personal és precari, amb actitud i salari de becari i, ara sí, amb vestimenta informal. Això sí, et tornen a insistir per terra mar i aire que tens un crèdit ja concedit i que, si signes ara, en 10 minuts en pots disposar. Jo, que soc un pelacanyes, cada dia m’informen de nous crèdits que m’han concedit tota mena d’entitats i, quan els dic que no el vull, que no el necessito, em responen que m’ho repensi i gairebé em recriminen que el refusi i no m’ho replantegi. Em volen engalipar amb interessos baixíssims, ja que el preu del diner està en negatiu (concepte aquest ben curiós) i els convé no tenir dipòsits avorrint-se. Hi ha, però, una clàusula (com sempre) que no es desvela fins al final: el banc et cobra una magnífica comissió d’obertura que pot estar entre el 6% i el 10% del que t’han concedit. No ens equivoquem, això continua essent un negoci que se sustenta sobre un diner convertit en mercaderia. Que el diner sigui barat és una perversió que va portar a coses tan nocives com la bombolla financera o el sobreendeutament. Diuen que ara és un esquer per estimular un consum que hauria de reactivar l’economia. Error d’enfocament: el problema del consum no és de crèdit, és de salari.

Diuen que ara el diner barat és un esquer per estimular un consum que hauria de reactivar l’economia. Error d’enfocament: el problema del consum no és de crèdit, és de salari

Banca ‘low cost’