Fa anys que el país és un polvorí social construït amb materials diversos que, al final, ha esclatat

Ja fa setmanes que el país veí viu una autèntica explosió social. A les legítimes mobilitzacions s’hi han sumat els agitadors habituals que se serveixen dels moviments socials i acaben per incorporar-hi una violència desfermada que posa en risc el sentit de les reivindicacions. Un moviment que va començar en el descontentament dels estudiants, que es va ampliar a una part important dels joves i al qual finalment també hi ha confluït el renascut moviment de fa uns anys dels “casaques grogues”. Encara que ni el president Macron ni el seu govern no se n’havien adonat, fa anys que França és un polvorí social construït amb materials diversos que, al final, ha esclatat. Sorprèn la magnitud, la dimensió i la transversalitat, però també la forta convicció i els episodis de violència extrema, no només dels escamots que s’emparen en la massa de congregats, sinó per part d’una policia que actua amb una violència inusitada, fet que posa en evidència el seu desbordament davant un moviment que sembla imparable. La benzina de tot plegat té a veure amb la situació nefasta de l’ensenyament i les universitats, la falta d’habitatge assequible, el nivell dels salaris, la desocupació en alguns sectors, la falta d’expectatives laborals i vitals, la humiliació d’una part de la societat, l’apartheid residencial que es practica amb la població d’origen estranger, l’ensorrament dels valors ètics i morals, el predomini d’una cultura de l’abandó... Emmanuel Macron fa gairebé deu anys que presideix la república francesa. Va arribar amb l’estendard de la joventut, el centrisme i una nova forma de governar en un país políticament i socialment molt polaritzat. El seu programa, més enllà de frases grandiloqüents buides de contingut, era un misteri. S’ha caracteritzat per surfejar sobre els grans reptes i problemes de França sense tenir ni aplicar cap solució en un país amb problemes estructurals molt seriosos. De fet, amb relació a la seva forma d’actuar, o no fer-ho, els francesos han creat el neologisme de macronejar, que s’utilitza per definir qualsevol situació o context en què es mira, però no s’actua. Un polític que, més enllà d’haver recuperat un cert paper en la política internacional i un cert europeisme en temps en què aquest sentiment no abunda, deixarà un autèntic buit i un marasme polític del qual, molt probablement, se n’aprofitarà l’extrema dreta de Marine Le Pen. La dreta tradicional, gaullista, està fosa i el partit socialista, pràcticament reduït a la marginalitat. Jean-Luc Mélenchon de la França Insubmisa té una imatge de radicalitat que no li dona opcions a la segona volta de les eleccions i s’enfronti cara a cara amb la líder reaccionària que s’ha fet forta especialment en els antics feus del Partit Comunista francès. La seva probable victòria tindrà efectes rellevants sobre França com també a Europa i l’europeisme pràcticament ja no hi haurà qui el defensi. Fa anys que França és una potència en declinació, amb els efectes de frustració que això suposa en una societat que s’havia acostumat a ser un referent cultural i econòmic al món. Les polítiques de Macron només han accelerat la caiguda pel pendent. Té un enorme deute públic situat en el 135% del PIB i amb un finançament car d’aquesta llosa que li costa 90.000 milions d’euros l’any. El dèficit se situa prop del 6% i resulta de mal resoldre augmentant la càrrega impositiva mitjana del 48%, que ja és de les més altes d’Europa, mentre a Espanya és deu punts de mitjana menys i la pressió fiscal encara té un cert recorregut a l’alça per si es volen actualitzar els serveis públics. L’Estat és molt ineficient perquè, com expressen els manifestants, els serveis públics, el seu estat de benestar, està en situació de fallida. La seva indústria automobilística, antany de referència, està desballestant-se i el sector primari, encara tan important al país, depèn d’unes exagerades subvencions europees. El model urbà de construcció de barris perifèrics que són guetos de la gent que ve de la immigració evidencia una enorme fractura i segregació social. Això crea les condicions i el context a les actuals grans mobilitzacions com també a la seva radicalitat. La violència són vots d’ordre cap a la dreta extrema, mentre Macron és incapaç d’actuar i dialogar amb el moviment social al carrer. La seva opció és la de macronejar mentre menysprea públicament els manifestants i les seves reivindicacions, just la millor manera d’obrir les portes de l’Elisi a Marine Le Pen i el reaccionarisme antieuropeista.

Fa anys que el país és un polvorí social construït amb materials diversos que, al final, ha esclatat

Els malestars de França