La resposta de Sánchez de convocar eleccions, inesperada, ha estat lògica per evitar l’agonia de sis mesos de les forces progressistes, en la qual res hi podien guanyar. Bon gir de guió, arriscat, però més ho era no fer-lo

Tot i el desinterès que es diu que hi ha amb la política, aquests dies tothom en parla. La clara victòria de la dreta espanyola, encarnada més per Díaz Ayuso i Vox que per Feijoo, ha posat en estat de xoc el progressisme i a tots aquells que no estan per aventures patriòtiques casposes. Certament, s’ha imposat una dreta de llenguatge cavernari que ha tret molt rèdit a la estratègia trumpista de deformació de la realitat, proclames incendiàries, negar la legitimitat a l’adversari, polarització extrema i una definició clara i precisa del boc expiatori a destruir. Pot agradar Sánchez i el seu govern de coalició més o menys, però no es donen condicions objectives per a tal negació: l’economia es recupera, baixa la desocupació, hi ha pacte social, han millorat les pensions i el salari mínim, s’han gestionat acceptablement bé la pandèmia i els efectes de la guerra d’Ucraïna, s’ha legislat en matèria de protecció de les llibertats, es té un paper rellevant en política internacional... Però allò objectiu i la seva percepció no és ben bé el mateix. Les elits econòmiques més extractives s’han desfermat i a base de copiar el manual del populisme més dretà, s’ha erigit un imaginari d’ensorrament d’Espanya que dista molt de ser real. Però funciona, perquè s’ha construït un discurs emocional fet de pocs eslògans que repetits de manera reiterada de la mà de mitjans afins a la dreta més recalcitrant han funcionat. El pacte del govern espanyol amb l’independentisme basc o català els dona per molt –“que te vote Txapote”, com també la guerra cultural lliurada amb temes de gènere i sexe. A Forocoches gaudeixen molt amb animalades contra la correcció política. El flanc Podemos, en molts sentits, ha resultat molt funcional per una dreta mediàtica que els qualifica de tot i, especialment, de comunistes quan d’aquests ja només en queden a Corea del Nord. La resposta de Sánchez de convocar eleccions, inesperada, ha estat lògica per evitar l’agonia de sis mesos de les forces progressistes, en la qual res hi podien guanyar. Bon gir de guió, arriscat, però més ho era no fer-lo. Activa l’esquerra organitzada, evita l’autocrítica destructiva, aigualeix la victòria del Partit Popular i posa el poc motivat vot progressista davant del mirall del que ve, que fa feredat. Campanya electoral mentre es van constituint governs de comunitats autònomes i d’ajuntaments amb oberts pactes del Partit Popular amb l’extrema dreta. El PSOE obliga la seva esquerra que deixi de ser una olla de grills i aterri, definitivament, en el pragmàtic projecte de Sumar. Certament, que a dia d’avui la dreta, definitivament desacomplexada en les seves diverses versions, està eufòrica i de pujada. Pot guanyar, però no tot està dit. La seva victòria ara ha estat aclaparadora en forma de tenyir de blau molts ajuntaments i comunitats, però molt menys en forma de vots. L’efecte principal ha estat l’absorció de Ciutadans pel PP i la caiguda de Podem, que no ha superat l’imprescindible llindar d’entrada en molts llocs. El PSOE ha perdut 500.000 vots –l’1,5%–. Són molts, però a Catalunya només ERC n’ha perdut 300.000. Alguns titulars de premsa i encapçalaments d’informatius han exagerat notablement la dimensió de la victòria del PP i “l’ensorrament” del PSOE. La projecció dels resultats del diumenge a les generals encara donaria una majoria d’esquerres al Congrés de Diputats. Certament la dreta està eufòrica i té el vent favorable. Tot depèn de la reacció de la ciutadania, més aviat progressista, que està desmotivada i ara s’ha abstingut. Se li donarà motius en aquestes properes eleccions tan transcendents, per canviar d’actitud? La reacció a Catalunya pot resultar cabdal. Generalment, l’activació progressista sol ser clara en eleccions generals amb tendència a concentrar força els vots en l’opció socialista. A l’independentisme li han anat molt malament aquestes eleccions i que hagi estat primer Trias a Barcelona no ho maquilla. Més que els resultats, que per a ERC han estat especialment dolents i no aconsegueix liderar l’independentisme, ha estat que el seu “tema” ha estat totalment absent de la campanya. La reacció en calent de tornar al frontisme sembla difícil que es concreti en tan poc temps. Si ho aconseguissin i recuperessin determinat llenguatge antiespanyol, els grans beneficiaris en serien Vox i el Partit Popular. Es necessiten.

La resposta de Sánchez de convocar eleccions, inesperada, ha estat lògica per evitar l’agonia de sis mesos de les forces progressistes, en la qual res hi podien guanyar. Bon gir de guió, arriscat, però més ho era no fer-lo

Hi ha partit