La passivitat, la covardia i la desesperança es propaguen fàcilment i porten a la frustració crònica i aquesta a l'ànima pervertida de la rendició

La granota és dins l’olla i l’aigua està molt calenta però la granota no salta. La granota no pateix, com el toro de lídia torturat i els animals esperant a l’escorxador. La granota no pot percebre l’augment gradual de la temperatura de l’aigua ja que és un amfibi de temperatura variable o com en diem habitualment, de sang freda, i el seu organisme es va adaptant fins que no pot apujar més la temperatura i llavors s’adona que s’està cremant, però ja no té energia al seu cos per poder intentar sortir-ne i resta abatuda a la seva agonia.

Últimament hi ha molts fronts oberts i tots són molt perillosos per a l’ànima humana. Res que no hagi passat, i molt pitjor, durant incomptables èpoques de l’evolució de la nostra espècie però és un altre moment delicat. Hi ha psicòpates lluint míssils nuclears hipersònics i d’altres que directament en llancen contra un país perquè li orgasma l’ego maligne. Tot té un motiu encara que sigui dins el món de la maldat pura. I l’olla puja més graus atiada pel foc virulent generant-nos patiment. L’anestèsia emocional com a fenomen psicològic fa que acceptem el que va passant perquè el cervell funciona biològicament així per simple supervivència i afrontament del més difícil de pair en aquest món i ens permet no estar sempre sentint malestar. I enmig de tants fets inversemblants, un dia qualsevol, aterra Il Corleone espanyol i així ens tornen a colar un gol amb el porter lligat a un pal. De miserables criminals burletes el món n’està ple. Els dolents són una plaga devastadora, una pandèmia vírica com els pedòfils a l’Església. A Sanxenxo hi havia una congregació d’ànimes pobres d’esperit i d’altres figurants titellaires de moralitat dubtosa que llepaven i adoraven la delinqüència i la submissió. Aquell és, als ulls de molts, el país de Don Quijote de la Mancha, el cavaller sonat de la meseta on la veritat i la bogeria ballen una dansa surrealista, un idil·li psicòtic. El Bribón és el cavall blanc del campechano qui fa camí cap a la recerca dels molins de vent gallecs perduts en diferents comptes corrents enmig de retrobades, mariscades i zarzuelas amb els seus diferents Sanchos Panzas.

La terra s’escalfa com l’olla de la granota, però seguim viatjant amb avió i desitjant anar amb el Wonder of the Seas o qualsevol altre creuer destructor del clima que ens demostra el que som avui dia la majoria de la població conscienciada: uns autèntics egoistes, hipòcrites i irresponsables i ho sabem i reconeixem. La pobra Greta s’està quedant arraconada i ja no ens agrada tant el que diu que hem de renunciar perquè ens molesta la seva coherència, el seu exemple i el que ens aboca a la cara i això sempre fa sentir molta vergonya i ràbia cap a nosaltres mateixos. Mirar-nos al mirall ens provoca el dolor de les nostres lluites abandonades o deixades a la seva sort, però també ens avisa de la por al present i al futur tèrbol que se’ns anuncia en aquest tema del clima i tants d’altres d’aquests temps. Som granets de sorra que no podem fer gaire res i això ens dona l’opció de passar la responsabilitat als governants i als nostres conciutadans o directament d’ignorar el que ens convingui i mirar cap a una altra banda mentre ens diem que també ens mereixem viure amb totes les comoditats i il·lusions, que de vida només en tenim una exercint, així, la protecció psíquica lògicament necessària.

Ens toquen la llengua, l’autonomia del país i ens van maltractant i denigrant progressivament i implacablement davant la nostra sedació anímica nacional fruit de molts esforços, grans desgasts emocionals i pèrdues de grans expectatives, però, sobretot, de confiança en els polítics mediocres que governen arreu. Ens toquen la llum, el gas i el petroli i gairebé tot puja molt, però ens comportem i no muntem cap revolució perquè ens sentim indefensos i sobretot perquè no volem posar en risc els contenidors, ja que sabem que el contenidor sí que pateix i no la granota i el seu toro dels collons d’Osborne. De petit els comptava viatjant per carreteres espanyoles i pensava que aquell país hi havia gent molt rara perquè assassinava els toros que adorava per plaer i gaudi i alhora eren el seu símbol nacional i, en canvi, nosaltres érem més del burro català que ens feia gràcia, que encara era més rar. Però llavors vaig viatjar força per Espanya i ja se’m va passar. El toro i el burro: l’agressivitat espanyola contra la passivitat històrica d’una part de la societat catalana perdedora però tossudament alçada que portem als nostres gens, especialment des de la derrota del 1714, un trauma en el qual vam anar una temporada al psicòleg però que vam abandonar la teràpia quan havíem aconseguit gairebé l’objectiu. Soc, com la majoria de gent, un fanàtic de la unitat i de la resposta conjunta –llàstima que els militants de diferents partits polítics siguin més sectaris– dels que protesten en un aeroport o penjats d’un creuer amb una pancarta i de la Greta i no dels que pensen així però s’ho miren des de l’altre procés català actual: el sofanisme. La passivitat, la covardia i la desesperança es propaguen fàcilment i sempre porten a la frustració crònica i aquesta a l’ànima pervertida de la rendició. La valentia és cert que pot tenir un preu individual molt alt, però és un activador d’un canvi imparable i determinant si ens repartim les forces i ens mesurem l’energia. La psicologia col·lectiva té un risc de convertir-se en el deliri col·lectiu que denunciava Freud, pot vèncer i convèncer com els va passar a molts alemanys des del 1933 abraçant-se a ideologies inhumanes com el nazisme per aconseguir recuperar el país pròsper que eren, però aquesta psicologia grupal també té un poder positiu immens dins la bondat. Hem de procurar d’alimentar-nos bé de bons valors i de la consciència i intel·ligència necessàries. Hauríem de parar i pensar més sovint en el que fem i el que hauríem de fer, si no ens anirem escalfant i continuarem emmalaltint per desenganys dins de l’olla fins a acabar bullits, sense esma, sense expectatives i, per tant, deixant-nos-ho fer tot. Les granotes molts dies ja no canten i fa temps que passa. Com el rossinyol que es posava cada any a l’alzina de davant de casa i delectava el veïnat amb unes nits d’un insomni ensucrat i desitjat. Em va dir, fa uns dies, que ja no podia més, que se n’anava després de tan sols vint dies d’estada i que segurament ja no pararia a la propera primavera perquè se n’aniria a França de dret, rossinyol, encomana’m a l’esperança rossinyol. Fa massa calor perquè hi puguis fer niu i tu ets llest i veus les granotes de la bassa. A casa ja no canten les granotes a la bassa perquè hi ha poca aigua i està massa calenta, rossinyol. Les granotes no salten i els grills tampoc no canten.

En Josep Maria ens raonava que tenim massa problemes i que ens cal mirar més al cel que és el que vertaderament importa i ens dona explicacions al sentit de les nostres vides, ens allibera dels problemes quotidians i ens ajuda a relativitzar-ho tot. Tot d’una, ell mira cap al sostre i s’obre la sorpresa. La cúpula de l’observatori del Montsec ens destapa un univers majestuós, nítid i profund, a prop i molt lluny alhora, ordenat i caòtic però sobretot poètic i transcendent. Et calma i t’espanta al mateix temps i les granotes deixem de cantar i ens quedem en silenci empetitides i superades per l’espectacle de la naturalesa però també pel neguit de la por a la immensitat. El més gran que Déu nostre senyor va crear amb més dies que set, o no. No es posen d’acord els historiadors i els científics amb els creients i defensors de certs dogmes de fe. Déu i els diferents Déus haguts i per haver van ser l’invent jeràrquic de les religions per aportar-nos explicacions vitals, calma, ordre i principis morals. La meva religió és la de l’altre cel perquè és demostrable, científica i real i és una raó universal per estar en harmonia dins el caos fins que vingui un altre meteorit com aquell que els dinosaures van veure baixar mentre un d’ells els deia que tranquils, “tot anirà bé”, pintant un arc iris de colors i ell penjant-lo en un arbre.

Jo vull que les granotes cantem perquè cantant el nostre cor batega fort d’esperança i aquesta es transmet de les unes a les altres i ens avisem i ens diem que cal saltar i lluitar pel perill imminent que ens porti a l’anestèsia crònica i a la mort del nostre esperit i dignitat. Jo vull que cantin els grills perquè surten dels seus caus segurs i planten cara als seus depredadors mirant de prop a la por i a la vida. Vull que canti el meu rossinyol, i el de tots, vull que no se’n vagi a França tan aviat i que no perdi l’esperança d’un clima millor, si us plau, rossinyol meu. I vull que cantin les oques, les oques grasses, aquestes oques meravelloses que ho peten tot. Davant la que està caient, molts tenim un cel i un infern a dins, hem tingut milers de nits que s’han fet matins i hem comptant les llàgrimes al buit però hem après a caure cap amunt. Per sort, sempre hi ha una estrella que ens diu que no ens ha de trepitjar mai ningú. I de granotes, toros, burros, grills, rossinyols i oques, el que jo sempre procuro fer de tant en tant davant de tal panorama és fer cas a les oques grasses; aixequem el cap i mirem el cel per veure si hi podem veure elefants volar. Jo, molts dies, només vull veure elefants volar. I prou i ja està. I res més.