L’estratègia socialista de renunciar a acords sòlids, encara que difícils, els ha portat a dirigir la mirada i crear unes expectatives de pacte amb ERC que resulten, com a poc, irreals

L’intent de pacte del PSOE amb ERC de cara a assolir una majoria parlamentària que li asseguri la investidura de Pedro Sánchez com a president em temo que només pot acabar entre malament i molt malament. Centrar la pretensió per aconseguir l’estabilitat política de futur en aquesta opció, i només en aquesta opció, sembla una estratègia que probablement serà fallida. El problema no és tant equivocar-se d’opció, sinó les portes que s’han barrat al prendre-la i al fet que el pla B és anar a unes noves eleccions que, sembla força clar, donarien una majoria a les opcions dretanes tota vegada que l’esquerra i especialment els socialistes carregarien amb el fracàs. S’endurien una fotografia massa nítida no només d’incapacitat per bastir una majoria, sinó d’haver malbaratat les seves opcions fent apostes perdedores i, a més, poc comprensibles per a una bona part de la societat espanyola. Que vulguis fiar l’estabilitat política justament a aquells que han expressat per activa i per passiva que els interessa una inestabilitat perpètua mentre qüestionen l’estat de dret, per més que la política faci estranys companys de viatge, resulta inimaginable i, alhora, ben poc plausible. A l’independentisme li convé, i així ho han expressat reiteradament, una situació de bloqueig parlamentari i governamental. Pretendre que t’ajudin a superar la situació a la qual justament aspiraven no sembla gaire realista i menys que ho facin a un preu polític que pugui resultar assumible. No ens enganyem, el resultat socialista i de les esquerres a les darreres eleccions va resultar una amarga victòria. Es va fer un mal càlcul al convocar-les i s’afeblí la majoria i es va perdre molta credibilitat i confiança pel camí. El pacte amb Podemos, que tots els electors d’esquerres voldríem, resulta insuficient i neix notòriament tocat. A qualsevol país on el conservadorisme no fos tan cavernari, el pacte investidura s’hauria fet entre els grans partits atenent especialment a la necessitat de donar estabilitat a un sistema polític i a unes estructures polítiques posades en qüestió des de l’independentisme català. Sembla que això no es produirà i sempre ens quedarà el dubte de si s’ha fet un intent seriós per aconseguir-ho, tant per part dels uns com per part dels altres. Tant el PP com CS els agrada més l’estratègia del caos i, sobretot, no reconèixer a l’esquerra la legitimitat per governar. El dèficit de cultura democràtica resulta molt evident quan això passa. Però l’estratègia socialista de renunciar a acords sòlids, encara que difícils, els ha portat a dirigir la mirada i crear unes expectatives de pacte amb ERC que resulten, com a poc, irreals. ERC i el conjunt de l’independentisme aprofiten la seva oportunitat per encallar la política espanyola, tot sotmetent el PSOE a un viacrucis al cim del qual no hi res més que una ficció d’acord. I és que en aquest món hi ha ingredients que no combinen en absolut. La consistència només la pots fiar a aquells que poden i te la volen donar, i això tant en termes numèrics com emocionals. Hi ha sumes que, suposant que es donessin, no farien sinó restar. Els entesos i més donats a la pràctica de la punyeteria política afirmen que el pacte al final es farà. Que ERC el necessita més que ningú com a escapatòria de l’atzucac en què es troba la política catalana i desfer el camí sense escapatòria en què està ubicada. Així, caldria donar per bo que l’escenificació fos llarga i que només cedissin en el temps de descompte per tal d’evitar que els escalfats seguidors independentistes els titllessin de traïdors com, de fet, ja han començat a fer. Els que així opinen treuen tota importància al verbalisme agressiu i desqualificador que es continua utilitzant i no comptabilitzen el cost polític de les humiliacions que pel camí cal donar per bones. I és que el problema no, només, és el cost que tot això té pel PSOE, sinó l’efecte que té sobre la política i el sistema democràtic espanyol. Que al final ERC una vegada fet el mal es comporti com un partit responsable està per veure i no és molt clar que, a mitjà termini, això fos el millor. Hi ha idees que a més de ser difícils de portar a la pràctica resulta que no són bones. El problema és que en la sortida d’aquest envit l’esquerra hi deixarà la pell i donarà pas a una majoria dretana que durarà anys.

L’estratègia socialista de renunciar a acords sòlids, encara que difícils, els ha portat a dirigir la mirada i crear unes expectatives de pacte amb ERC que resulten, com a poc, irreals

Jugar males cartes