Siguem clars, les presons no serveixen pràcticament per a res i són l’evidència que alguna cosa no funciona en el nostre món

La cultura judeocristiana està construïda sobre la culpa i el càstig que, es creu, li resulta inherent i li dona sentit. La idea sempre ha estat pretendre construir la societat a partir d’uns individus disciplinats a partir de la por. Més que la causalitat de les coses, es busca en el comportament inadequat de les persones, de les debilitats, que ha de ser motiu d’escarment i vergonya pública. El codi penal és ple de tipus delictius que van associats a penes de presó, lloc en el qual es purga la pena i, santa ingenuïtat, se segueix un procés de penediment i de rehabilitació. Siguem clars, les presons no serveixen pràcticament per a res i són l’evidència que alguna cosa no funciona en el nostre món. Més enllà d’apartar de la societat els individus realment perillosos, bona part de la gent que hi va a parar l’única cosa que hi fan és ser humiliats i conrear ressentiment. No tornen res a la societat del que li poden haver sostret, ni modifiquen la seva personalitat i encara menys es formen. Pel cos social resulta tranquil·litzador identificar una població proscrita i “culpable” i no ens acostuma a fer mal el cor perquè hem estat educats en la pràctica de la represàlia o la revenja, a allò tan simplista i poc cristià de “qui la fa, la paga”. A Espanya hi ha, de manera constant, aproximadament 50.000 persones empresonades, 10.000 de les quals hi són de manera preventiva. Tots tenen una història personal al darrere per explicar, també una família que pateix i, molt probablement, podrien restituir el possible dany causat a la societat de manera menys cruenta i més humanitària de com ho fan. Darrerament es parla molt d’indults, de la seva conveniència i de la seva significació en relació amb els empresonats pel procés. Es reflexiona sobre si és un tracte de favor, l’evidència de la fortalesa o de debilitat de l’Estat i si això resulta acceptable quan els beneficiaris de la gràcia no han mostrat penediment i menystenen obertament tal mesura benefactora. Les intencions i les bondats de les accions sempre resulten opinables. El que acaba de fer el govern espanyol no hi ha dubte que té la prerrogativa per fer-ho i és conforme al sistema constitucional que ens regeix. En principi, la benevolència no debilita mai a qui la practica, encara que està per veure el caràcter pretesament balsàmic de les mesures i es poden tenir dubtes raonables sobre la seva eficàcia. Probablement, l’error rau en l’exageració sobre els seus efectes; tant els que ho plantegen en un sentit com en el seu invers. Més enllà de les anàlisis polítiques amb relació a Catalunya i Espanya, que aquestes persones surtin de la presó resulta altament positiu, com també probablement ho seria que en sortissin moltes d’altres que no tenen la connotació de “polítiques”. Però situats en la dimensió de la política, segurament és bo per desinflamar un tema que no hauria d’haver sortit mai del terreny polític i prendre camins de conflicte obert i de presa de decisions que trencaven clarament amb els usos democràtics i amb normativa jurídica vigent. Sempre és molt útil desescalar disputes. La reacció irada, especialment de la dreta extrema espanyola, resulta fora de lloc i és presonera d’una cultura de la venjança que sembla lluny de la voluntat de concòrdia i entesa que hauria de formar part dels hàbits democràtics. Certament no ajuda, per contraposició, el discurs independentista abrandat que intenta compensar el desinflament del discurs de la “repressió”, desvirtuant el valor de la mesura tot atribuint-ho a la debilitat manifesta de l’Estat davant una suposada pressió europea, tot recuperant els eslògans de “ho tornarem a fer” o “ni un pas enrere”. A vegades tampoc ERC, en la mesura que intenta contrapesar el seu realisme i pacte amb el govern central, amb sortides inflamatòries per evitar anar a parar a la categoria de la traïdoria. Certament el govern de Pedro Sánchez ha estat valent en aquest tema i és obvi que arrisca políticament molt. Pot no sortir bé. Podria ser que això no fos l’inici d’una nova època basada en el diàleg i el pacte, i es convertís la seva mà estesa en una debilitat o una derrota. Resulta força clar, que calia intentar-ho. Si alguna cosa no era possible era mantenir el “marianisme” del no fer res i deixar que el tema s’enquistés de manera pràcticament definitiva. A vegades, però, el discurs socialista en això pateix d’un excés de triomfalisme, d’un optimisme gairebé ingenu. Per sortir de la situació calen més coses que indults i genèriques taules de diàleg. Cal una proposta política àmplia, sòlida, seriosa i creïble que pugui interessar a una majoria de la societat catalana –la independentista i la laica–, que tingui consistència i llarg recorregut. Probablement, és el moment per a un planteig profundament federal, no en el seu ús purament genèric, sinó carregat de contingut i de futur.

Siguem clars, les presons no serveixen pràcticament per a res i són l’evidència que alguna cosa no funciona en el nostre món

La cultura de la indulgència