Durant molts segles la creença en la desigualtat natural dels individus pel seu talent i les seves habilitats va funcionar com el gran justificador de les desigualtats socials

La crisi del coronavirus està evidenciat els insostenibles nivells de desigualtat econòmica i social de les societats actuals, però a més funciona com un element d’aprofundiment d’aquesta desigualtat endèmica. Fins i tot un darrer informe del Fons Monetari Internacional (FMI) parla de l’efecte “desproporcionat” de la pandèmia cap als més pobres i a la necessitat d’augmentar la càrrega fiscal als més rics i a les empreses rendibles per tal de pagar la factura de la crisi i destinar els renovats ingressos a la salut i a la protecció social. En els últims decennis l’intent de situar la competència econòmica i l’individualisme com a “estat natural” ha estat portat al paroxisme i ara els resultats són més evidents que mai. Com fa notar i manera eloqüent el novel·lista J. M. Cotzee, “l’afirmació que el nostre món s’ha de dividir en entitats econòmiques competitives és exagerada. Les economies competitives van aparèixer perquè vam decidir crear-les. La competència és un substitut sublimat de la guerra”. Zygmunt Bauman també va alertar sobre les premisses “inqüestionables” amb relació a l’economia, i al fet que són proposicions purament ideològiques o justificatives. Així, formarien part d’aquesta categoria de veritats inqüestionables, el creixement econòmic com a única dinàmica possible, el creixement del consum com una carrera inacabable darrere de la felicitat, el caràcter “natural” de la desigualtat entre els homes i la competitivitat com a via per accedir al que hom “mereix”. Com és sabut, Keynes considerava l’avarícia i la fixació excessiva en els temes econòmics com una cosa detestable, ja que un cop resolts els problemes pràctics, considerava que l’economia era una activitat poc interessant i que els homes havien de dedicar el seu temps i els seus esforços als temes vitals que sí que valen realment la pena. En tot cas, en la cultura thatcheriana dominant des dels anys vuitanta fins avui, s’ha imposat el que Daniel Dorling anomena els “principis d’injustícia”, segons els quals l’elitisme és eficient, en la mesura que l’expansió de les capacitats que només tenen uns pocs acaba beneficiant uns molts; que la cobdícia no és un defecte sinó un valor en tant acaba afavorint al conjunt, encara que sigui a costa de l’exclusió d’uns quants, que és inevitable i realitza una funció social positiva; finalment aquests principis injustos establerts considerarien que el dolor que genera la pobresa la desigualtat i l’exclusió és inevitable. El càstig com a revers del premi, la lògica de l’estímul capitalista, la condemna a la llibertat. No hi ha res més ideològic que reduir la injustícia a un fet de normalitat. De fet, durant molts segles la creença en la desigualtat natural dels individus pel seu talent i les seves habilitats va funcionar com el gran justificador de les desigualtats socials, juntament amb el component de resignació que li aportava la cultura catòlica. La desigualtat econòmica i social es presenta, per part de la ideologia imperant, com un fet inherent a la naturalesa humana i al seu caràcter intrínsecament competitiu. La Il·lustració i el liberalisme ens van portar la noció de ciutadania, d’igualtat d’oportunitats i d’igualtat davant la llei, que establia les bases per al funcionament ordenat de la societat, el manteniment d’estímuls a l’esforç i al treball, així com el sosteniment de cadascú com a responsabilitat individual ineludible. Certament, la igualtat formal, jurídica, distava molt de ser una igualtat real. El caràcter acumulatiu de la riquesa, les diferents possibilitats d’accés a la salut o l’educació condicionaven notablement la posició de partida, fins al punt que alguns notoris liberals de signe radical com Stuart Mill, van fer notar que tenint en compte el manteniment del sistema d’herències, la igualtat d’oportunitats passava perquè l’Estat es fes càrrec de garantir salut i educació a tots els ciutadans, en una mena de noció d’estat assistencial avant la lettre. Tanmateix, en els últims segles hi ha hagut una certa preocupació per part de molts economistes, polítics i teòrics socials, per establir uns certs límits a la desigualtat i la pobresa, perquè aquesta no fos ofensiva i dinamités l’ordre social burgès, així com el manteniment d’una demanda agregada suficient. Algunes formes incipients d’estat social, com el de l’Alemanya de Bismarck, o bé una certa noció cristiana de la compassió i de la caritat, tenien aquest indici d’una moralitat que no tolerava l’excés. Però fins i tot això es va perdre. El capitalisme desinhibit, postmodern i tecnològic, de les darreres dècades, però, ha fet una aposta de màxims on més que persones en situacions diverses el que hi ha són guanyadors i perdedors.

Durant molts segles la creença en la desigualtat natural dels individus pel seu talent i les seves habilitats va funcionar com el gran justificador de les desigualtats socials

La distopia liberal