Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Les autoritats tenen un problema

Els comportaments violents i agressius amb la policia han augmentat i molt els darrers anys, i sembla que les ganes de desconfinament i superació de limitacions postpandèmiques ho expliqui i ho hagi de justificar

La llibertat individual i col·lectiva se sosté sobre normes compartides el funcionament i garantia de les quals es basa en el manteniment del principi d’autoritat que està dipositat en les institucions de l’Estat. Quan això es debilita o bé es trenca es produeixen dinàmiques caòtiques, conflictes violents que, si no es tallen, deriven en inestabilitat i en la instauració de dinàmiques del “tot s’hi val”. Assistim ja fa temps a nombroses situacions de desgovern públic en què el principi d’autoritat desapareix, amb grups humans actuant de manera violenta i nihilista, al marge de normes, i actuant contra les forces d’ordre públic que són, justament, l’encarnació pública dels preceptes i de l’autoritat.

Els comportaments violents i agressius amb la policia han augmentat i molt els darrers anys, i sembla que les ganes de desconfinament i superació de limitacions postpandèmiques ho expliqui i ho hagi de justificar. La desobediència sembla haver anat agafant cos, però no exercida de manera passiva com a protesta o com a reivindicació de drets, sinó practicada de manera agressiva i de confrontació explícita i brutal amb les forces policials. La profusió de botellons les darreres setmanes, contravenint la prudència sanitària bàsica, no són només el resultat d’un espontaneisme juvenil que mostra les ganes de festa després de molta quaresma. Es mobilitzen milers de persones que es converteixen en una turba brutal i descontrolada, que ho arrasa tot al seu pas, i que deixa seqüeles de violència, destrucció de mobiliari urbà, agressions i assalts. La policia no només no pot intervenir per por al mal major que es podria generar amb la seva intervenció, sinó que ha de fugir perseguida i agredida pels elements més bojos d’aquesta massa descontrolada. S’ha imposat, en nom d’aquesta llibertat nihilista, la negació de qualsevol autoritat i el que Sergi Pàmies ha definit encertadament com la pràctica de la “violència recreativa”.

A Catalunya, això s’ha convertit en un fenomen que es produeix dia sí dia també, ja sigui a partir de concentracions espontànies generades amb crides a les xarxes socials o com la manera d’acabar qualsevol festa popular, o ja no diguem les mobilitzacions i concentracions polítiques. Ha adquirit tal normalitat, que ja no sorprèn a ningú ni cap autoritat política es veu obligada a condemnar-ho i encara menys a sortir en defensa dels Mossos d’Esquadra, cos el qual és escrutat i convertit en ase dels cops per aquells la responsabilitat dels quals hauria de ser comandar-lo i defensar-lo més que no pas participar en el seu desprestigi. Es podran argüir causes sociològiques o econòmiques profundes per explicar els malestars que abonen aquests comportaments cada vegada més violents per part, especialment, dels joves. Si ens hi fixem bé, però, tant les reaccions violentes en els botellons com l’atac brutal que es fa a la policia a la part final de les concentracions polítiques no els protagonitzen nois procedents de l’exclusió social, sinó estudiants i elements de grups socials de bon nivell de benestar. Hi ha un problema de justificació i legitimació d’aquesta violència des d’instàncies polítiques i també d’opinadors i alguns mitjans de comunicació. Fa temps que dura. Quan es deté, només molt de tant en tant, algun energumen que intenta xafar el cap a algun policia, hi ha qui des de còmodes faristols parla de “represaliats” i s’apel·la a una imaginària opressió i a la pràctica de llibertat d’expressió, en una visió molt a l’estil Díaz Ayuso del concepte de llibertat. Que, per exemple, una vicerectora d’una universitat pública, sortosament destituïda, publiqués un tuit on deia “ganes de foc, de contenidors cremats i d’aeroport col·lapsat!” denota que la malaltia està estesa, o bé que en un programa del prime time televisiu català se li somrigui la gràcia a un entrevistat quan afirma ridículament i impune que “el terrorisme no hauria de ser delicte en cap país democràtic”, la cosa ja és de bogeria.

Sorprèn que en societats benestants i més aviat conservadores com és la nostra atregui tant la pràctica de la barbàrie com a divertiment i possibilitat estètica i que se li proporcioni tanta coartada i justificació alegre. No estic segur que això s’accepti de manera tan esportiva quan qui ho practiqui sigui, per l’autèntica frustració que proporciona la pobresa, l’enorme massa de gent exclosa que de moment anem mantenint i contenint als marges. Llavors sí, correm-hi tots, apel·larem a l’autoritat perquè ens defensi.

COMENTARIS

LA PREGUNTA

Està a favor que es demani el ‘certificat covid’ per entrar en espais públics?

En aquesta enquesta han votat 2068 persones.
 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.