Abans i ara, sovint s’apel·la a un sentit reduccionista de la democràcia, entesa aquesta més en el seu sentit electoral que no com a espai i cultura de deliberació, de negociació, de renúncia i de pacte

Un dels aspectes principals de subversió del nacionalisme en relació amb la política i la modernitat és que reescriu el plantejament de “¿quin programa polític?” a aplicar, pel de “quin és l’espai?” on aplicar qualsevol projecte polític. El que posa en qüestió és el marc de la sobirania política, que es considerarà com l’àmbit d’homogeneïtat cultural i no de perímetre de ciutadans sotmesos a una mateixa legislació. No són els drets i deures els que defineixen l’espai d’exercici del poder polític i de la sobirania, sinó un àmbit d’identitat cultural únic en el qual, a més, bona part dels drets i obligacions no els fixen els ciutadans, sinó la tradició. L’exercici de la voluntat ciutadana està mediatitzada així, per interessos previs i superiors, imposant-se una consideració més aviat lleu en relació amb el paper del sufragi i l’expressió de la voluntat col·lectiva. Sempre es pot apel·lar a interferències d’un enemic exterior o de la falta de consciència nacional entre els ciutadans poc identificats amb una determinada noció de poble. Abans i ara, sovint s’apel·la a un sentit reduccionista de la democràcia, entesa aquesta més en el seu sentit electoral que no com a espai i cultura de deliberació, de negociació, de renúncia i de pacte. No s’admet transacció en els valors adornats amb la puresa. Pel nacionalisme, la construcció de la pàtria és més una qüestió de voluntat i de convicció que alguna cosa que tingui a veure amb la raó. S’aixeca un marc mental que incita a l’activisme, en el qual la identitat és alhora l’objectiu i el punt de partida. A partir de mitjans del segle XIX, el nacionalisme es va convertir en un poderós agent polític i social a Europa. La seva presència en el cicle revolucionari de 1848 és notòria, al costat de les reivindicacions democràtiques i obreres. El romanticisme creava un context cultural força idoni, però més important encara era la inadequació de les estructures polítiques estatals a les noves realitats econòmiques, com també la necessitat de brandar un discurs de resistència destinat a aquells sectors socials que se sentien fràgils i febles davant els ràpids canvis que es produïen, així com aquelles elits que veien en la configuració de nous estats la possibilitat de dur a terme processos d’assalt al poder o d’assegurar, almenys, un cert respecte als seus interessos particulars que consideraven poc assumits per les estructures polítiques vigents. Lògicament l’Imperi austrohongarès era una antigalla de difícil reforma i sosteniment. Representava, com cap estat europeu, un passat que inexorablement desapareixia. El seu sistema de monarquia dual encara era per a alguns incipients catalanistes com Valentí Almirall un possible model d’encaix de Catalunya i Espanya. Però Hongria ja no se sentia còmoda amb aquesta solució; com tampoc la multitud de grups ètnics, culturals, religiosos i idiomàtics que convivien, mal que bé, a la part oriental d’aquesta estructura en procés ja de demolició. Magiars i romanesos distaven molt d’entendre’s, i encara menys a Transsilvània, però tampoc serbis, croats, eslovens i els musulmans que eren majoritaris a la zona de Bòsnia. L’ancestral conflictivitat dels Balcans emergiria de la mà del discurs nacional. Però igualment va emergir el nacionalisme txec, de Flandes a Finlàndia, però també a Noruega davant de Suècia. A Espanya, especialment entre el catalanisme conservador i en menor mesura entre el basquisme, els models nacionals de resistència a processos d’homogeneïtzació més seguits van ser els d’Irlanda i Polònia. D’Irlanda atreia el caràcter catòlic del moviment, així com les seves connotacions rurals. De la Polònia màrtir fragmentada i castigada per alemanys i russos fascinava especialment també el component religiós com a aspecte central d’identitat nacional, a més de l’aspecte emocional que aportava el maltractament sofert a mans dels seus ocupants. El final de la Primera Guerra Mundial va significar una brutal reconfiguració del mapa d’Europa central i oriental. De la mà del president nord-americà Wilson, es va dir que s’impulsava el “principi de les nacionalitats”. Les reivindicacions nacionalistes es van aplacar durant uns anys, però distaven d’haver-se resolt satisfactòriament. Això no era possible, en cap cas, en un sentit ple. No hi ha una objectivitat en la definició del problema nacional i els seus possibles rescabalaments. La reivindicació nacional és un recurs al qual sempre és possible apel·lar per determinats sectors socials descontents i més o menys allunyats dels instruments del poder estatal.

Abans i ara, sovint s’apel·la a un sentit reduccionista de la democràcia, entesa aquesta més en el seu sentit electoral que no com a espai i cultura de deliberació, de negociació, de renúncia i de pacte

Nacionalisme i modernitat