Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Rectificar és de covards

La política actual resulta un xoc constant de testosterona argumentativa, on l’important no és disposar d’unes certes dosis de certesa, sinó simplement de sostenir la proposició formulada encara que acabi per resultar ridícula davant les evidències

Hi hagué un temps en què rectificar era de savis. Així ho expressava la dita popular per intentar reflectir que la mudança de criteri o reconèixer l’error no era sinònim de feblesa, sinó més aviat l’expressió de fortalesa. Tan sòlid resultava mantenir els punts de vista o les opinions com ho era acceptar la nostra condició fal·lible en tant que humans i brandant públicament que la veritat o l’encert estaven més aviat en un altre costat. En canvi en els darrers temps, sembla haver-se imposat la pulsió contrària. Es tracta de mantenir posicions, encara que aparentment els fets o les dades les invalidin. A l’era de la postveritat tot és llenguatge i s’ha imposat el negar les evidències i no rectificar en cap cas, mai. Ara les veritats han deixat de ser sòlides i els atrapats, almenys aparentment en la mentida, argumenten disposar de “veritats alternatives”, un concepte prou estrany al qual ha recorregut més d’una vegada Donald Trump per sostenir afirmacions absurdes i injustificables. El racionalisme cartesià sembla haver passat a millor vida, sigui quin sigui l’àmbit d’activitat al qual ens referim. Quan la crisi econòmica del 2008 va esclatar amb virulència i va resultar que la interdependència de les institucions financeres no les havia fet sòlides i indestructibles, com se’ns deia, a algú com el president de la Reserva Federal dels EUA, Alan Greenspan, no se li va acudir res més que dir que els models estadístics sobre els quals descansava tot plegat era impossible que estiguessin equivocats, que era com dir que qui s’equivocava era la realitat.
A les xarxes socials s’accepta que qualsevol es pronunciï amb l’arrogància, la falta de tacte i amb el màxim atreviment que permeten bones dosis d’ignorància. Es pot insultar, desqualificar o afirmar qualsevol brutalitat. El que no s’accepta de cap manera és que s’acabi admetent que hom s’ha equivocat. La manada digital es tira al damunt, sense compassió, d’aquell que gosa tenir l’atreviment d’acceptar un error, que pateix tota mena d’improperis i baixeses per tal gosadia en expressar dubte o debilitat. Només hi ha una cosa que encara encrespa més els professionals del linxament a les xarxes, que és que algú no només reconegui estar equivocat, sinó que a sobre demani disculpes. Es considera una barreja de debilitat amb arrogància que resulta del tot condemnable.

La política actual resulta un xoc constant de testosterona argumentativa, on l’important no és disposar d’unes certes dosis de certesa, sinó simplement de sostenir la proposició formulada encara que acabi per resultar ridícula davant les evidències. El màrqueting polític actual ha desterrat qualsevol aproximació al contrincant, l’acceptació de qualsevol espai de relativitat o de zona grisa. En cap cas es pot doblar el genoll en el raonament, no es pot posar cara de derrota. Cal repetir els mantres establerts, encara que no se sostinguin. No hi ha discussió possible, i encara menys diàleg i transacció. Es tracta de suplir la conversa per monòlegs, ja siguin aquests expressats de manera successiva o, encara millor, de manera simultània. La política catalana resulta en això extraordinària. Amb el procés, ningú ha fet el que deia que faria, però a la parròquia se li diu que si s’ha fet i aquesta aplaudeix enfervorida, mentre en un altra escenari s’afirma tot el contrari, mentre se’ns relata que el que diu sempre és el mateix, quan resulta obvi que no és així. Saben que menteixen els que fan l’afirmació i els que els escolten, però ni els uns ni els altres estan disposats a verbalitzar-ho, acceptar l’error. Rectificar no és una opció. Si ho fessin serien acusats de traïció a la pàtria i de covardia. Els oients, tot i que saben la veritat, no volen de cap manera que aquesta s’expressi de manera formal, perquè es desfaria l’encanteri. Ha acabat per resultar més còmode per a tots els que hi participen, instal·lar-se en la fal·làcia i l’engany, tot construint no tant “estructures d’estat”, com habitatges adossats en el món de la irrealitat.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.