Els canvis al govern de Pedro Sánchez semblen dir que s’han acabat els invents i es retorna a un model més convencional

La política és sobretot la representació, l’expressió de formes simbòliques. L’exercici del poder polític, més que el prendre grans decisions substancials per les nostres vides, cosa que ja es fa sobretot en l’àmbit de l’economia, consisteix en donar la sensació de domini, de control, d’hegemonia. En un àmbit on s’ha imposat la polaritat extrema, l’emocionalitat, el relat, tenir boniques històries per explicar, no es tracta tant del que es fa o es farà, sinó de crear expectatives i il·lusionar en el fet que demà ens depararà moltes més oportunitats. Sense cap mena de dubte, el canvi –gairebé la revolució–, de govern que ha portat a terme Pedro Sánchez té molts ingredients que poden fer girar una situació anímica, una tendència de la societat espanyola que se li anava tornant electoralment adversa tal i com es va veure a les eleccions madrilenyes i confirmaven els sondejos d’opinió. El primer que destaca és la profunditat dels canvis ministerials, així com la imprevisibilitat de molts d’ells. No només s’ha incorporat gent nova que pugui ajudar a superar el desgast de la gestió de la pandèmia, del tema de Catalunya amb els indults i el difícil encaix a la societat espanyola. Ha cooptat gent diferent, relativament impensable i, sobretot, ha deixat fora gent molt pròxima com Ábalos i ha deixat anar el llast d’un personatge amb excés d’autoestima com Iván Redondo, però també ministres amb alguns errors i debilitats notòries com Carmen Calvo o la titular d’Exteriors. Reforça, i molt, el perfil municipalista, cosa que no és fútil quan s’acosta un nou cicle electoral que s’iniciarà amb unes eleccions municipals la primavera de 2023 i posa al davant de Foment i del repartiment dels fons Next Generation la que fins ara era l’alcaldessa de Gavà. Poca broma amb el calat d’un ministeri que reparteix recursos i planifica i executa els equipaments públics. Un picada d’ullet al PSC, però també a tot el PSOE de l’arc mediterrani que fa molt temps reclama que se’l prioritzi com és degut de cara a contrapesar l’excessiu protagonisme i centralitat capitalina de Madrid. Els canvis semblen dir que s’han acabat els invents i es retorna a un model de govern més convencional i previsible, reforçant notòriament el partit, cosa imprescindible si es volen guanyar eleccions. Que hagi incorporat elements vinculats als seus antics competidors, resulta un missatge d’unitat i activació de la maquinària gairebé imbatible. La dimensió i celeritat del canvi ha agafat amb el peu canviat gairebé tothom. Per començar, als seus socis de Podemos, els quals pensaven poder brandar el no deixar-se fer canvis com a prova de fortalesa i autoritat, i ara exhibeixen una notable debilitat i queden com obsolets i amb alguns membres al Govern clarament ineficients o molt desgastats, com és el cas d’un absent Manuel Castells o, també, Alberto Garzón i els seus discursos extemporanis sobre el consum de carn. El contundent moviment del President Sánchez ha descol·locat un Partit Popular que veia com a partir de les eleccions madrilenyes i la desfeta a terminis de Ciudadanos, només havia de posar el pilot automàtic i deixar que la dinàmica de les enquestes, cada vegada més a favor, s’anés consolidant. Ni Pablo Casado porta ara la iniciativa política, per més que cridi i sobreactuï, com també Díaz Ayuso ha deixat de ser trending topic amb les seves ocurrències. El canvi de ritme polític és molt contundent i sembla que les prioritats programàtiques seran ara clares i rendibles tota vegada que el Govern ja ha digerit els majors gripaus de la legislatura. Recuperació econòmica, fons europeus, infraestructures, habitatge i polítiques socials com a bandera de manteniment i recuperació de l’electorat. Lògicament, també hi ha ombres, i la dels rebrots pandèmics resulta molt notable tant per l’impacte social com pel seu revers econòmic si agafen una certa profunditat i durada. Descol·locat també el Govern independentista català que veu com la Taula de Diàleg no serà, ni de bon tros, l’únic mecanisme de reversió de la situació política en què ens ha posat l’independentisme. Encara que alguns es resisteixen a acceptar-ho, la interlocució passa molt especialment per un PSC reforçat a la Moncloa, però també per unes forces econòmiques que, finalment, semblen haver abandonat el mutisme i la deixadesa de funcions a la qual ens havien acostumat els darrers anys. Per sort, els actius del país són molts més i més diversos del que ha dit el relat dominant els darrers anys i es pretenia imposar.

Els canvis al govern de Pedro Sánchez semblen dir que s’han acabat els invents i es retorna a un model més convencional

Reset governamental