Dècades de desigualtat en un creixement sense parangó han generat grans dosis de ressentiment que han obert la porta a una reacció popular airada

Tota societat i tot individu senten i se’ls manifesten múltiples formes de por. Però potser mai com ara la por paralitza i condiciona els grups socials intermedis, que semblen sentir-se atrets pel discurs de l’extrema dreta. Pateixen por aquells que tenen alguna cosa a perdre i no disposen d’expectatives. Les classes mitjanes creixen i es consoliden al món occidental especialment durant les tres dècades glorioses de l’estat del benestar. Si el conflicte de classes havia estat molt agre en els primers quaranta anys del segle XX, molt polaritzat a semblança del segle anterior i on les sortides totalitàries van representar una aposta burgesa davant d’una classe obrera revolucionària, després d’una guerra que havia deixat més de cinquanta milions de morts s’imposava un cert acord entre capital i treball. La por inherent a la incertesa del demà quedava mitigada per les seguretats que l’Estat s’encarregava de proporcionar. De passada, es desarmava la classe obrera clàssica i el seu sentit de pertinença com a grup, reforçant l’ascensor social i un nou sentiment d’inclusió en un grup heterogeni en progrés. Per a molts components de la no-classe, la globalització els va enterbolir les perspectives de futur. El món occidental es desindustrialitzava i, amb les activitats manufactureres, també fugien una part de les activitats terciàries i quaternàries. L’ocupació de base industrial esdevenia escassa, però també el treball en activitats tècniques i qualificades. La crisi de les puntcom, que va coincidir amb el canvi de segle, però especialment la crisi del 2008, va fer aparèixer no només l’atur, sinó també la precarietat i, sobretot, la por de perdre un estatus que es creia consolidat. La por s’apodera d’aquells sectors que, encara que mantinguin feina i ingressos, albiren l’abisme que s’obre a prop seu. Com a grup, la classe mitjana veu com s’estanquen els seus ingressos, mentre són molts més els que descendeixen en l’escala social que no pas els pocs que aconsegueixen ascendir al segment superior amb sous elevats. Molts dels fills d’aquest grup social, amb bons nivells d’estudis i àmplies competències, es veuen relegats a encadenar contractes, sovint amb l’administració, o bé a dependre de formes de contractació temporal i precària –per exemple, a les universitats–, pendents d’aconseguir nous encàrrecs i projectes que els permetin subsistir, però sense la possibilitat d’estabilitzar-se ni d’emprendre un projecte de vida a més llarg termini. Joves ferits i enrabiats, amb famílies ofeses i ressentides per entendre que els seus fills no podran disposar mai del nivell de vida i del reconeixement que ells, més o menys, sí que havien gaudit. No tenen menys formació, contactes o capital social que aquella minoria que ha aconseguit escalar fins al graó superior i que gaudeixen d’estabilitat, motivació i ingressos superiors als 100.000 euros anuals. L’efecte comparació resulta letal per cultivar males vibracions i aprofundir en una frustració que, sovint, també deriva en depressió. No viuen malament, especialment si els comparem amb aquells que formen part de l’exèrcit de la precarietat i la pobresa. El seu és un benestar precari que no pot satisfer unes expectatives que anaven molt més enllà. En un món on s’ha imposat la meritocràcia, si no es produeix l’ascens social, això implica que s’ha entrat en una situació de descens. De la promesa eterna d’ascens hem passat a l’amenaça d’exclusió. Aquesta situació de crisi i de desemparament no ha reforçat l’esquerra, i aquesta, en la seva diversitat, no sembla disposar d’un projecte de sortida, ni tampoc sembla tenir una lectura adequada de la situació. És la dreta i les noves dretes les que, paradoxalment, han sabut respondre a Occident als efectes negatius de la globalització i es comprometen a recuperar les certeses i seguretats perdudes, criticant les elits econòmiques, els immigrants i la manca d’autoritat, prometent el retorn a un paradís perdut que, en realitat, mai no va existir. Dècades de desigualtat en un creixement sense parangó han generat grans dosis de ressentiment que han obert la porta a una reacció populista airada. Els guanyadors de la globalització i del predomini extrem del mercat es van anar allunyant dels perdedors i van establir un distanciament social creixent, gairebé fins al desarrelament. En aquests temps tan proclius a la melangia, de sentir-nos en el buit de l’abandó, caldria recuperar o establir un cert horitzó d’esperança. De fet, l’esperança és el material amb què sempre s’han construït les utopies de l’esquerra. No es tracta d’erigir cap refugi irracional ni de crear una nova fe que substitueixi un Déu ja inexistent. Cal establir un cert horitzó, encara que aquest no sigui prou clar ni definit. Necessitem adquirir una nova actitud per resistir l’estat actual del món i, alhora, dotar-nos d’una possibilitat de futur.

Dècades de desigualtat en un creixement sense parangó han generat grans dosis de ressentiment que han obert la porta a una reacció popular airada

Sobre el creixement de l’extrema dreta