Falta de treball, precarietat laboral, salaris en disminució, tributació centrada en les rendes del treball, exempcions i frau fiscal per al capital i caiguda lliure de les prestacions socials de l’Estat ens aboquen a un món cada vegada més desigual, tret que establim un nou pacte social, que asseguri certs nivells de redistribució

L’economista John Maynard Keynes, de qui aquest any es commemora el 75è aniversari de la seva mort, feia la predicció el 1930 que, en aproximadament un segle, la humanitat aconseguiria viure de manera còmoda, gairebé sense la necessitat de treballar, gràcies als progressos tecnològics, la qual cosa li feia plantejar-se quin era el límit del que és necessari per viure de manera prou digna, per no anar més enllà. El creixement econòmic com a finalitat en si mateixa no tenia cap interès per a algú que partia d’una concepció moral i instrumental de l’economia.

A partir de satisfer les necessitats dels homes, més enllà de resoldre problemes concrets i pràctics, l’economia no tenia gaire atractiu per a aquest gran economista. Es plantejava Keynes, quant és suficient?, i conscient que la cobdícia i l’enveja tendeixen que la condició humana no es doni mai per satisfeta, considerava establir mecanismes desincentivadors a treballar més del necessari i a disposar de més riquesa del compte, creant un sistema de tributació en què el cost d’oportunitat d’ultrapassar l’indispensable fos poc interessant. Com ho va definir el mestre de Keynes, Alfred Marshall, l’economia era l’estudi “dels requisits materials del benestar”, de manera que el creixement econòmic s’hauria d’entendre com una cosa residual i no com un objectiu. Com assenyala Robert Skidelsky, en el món ric estem quatre o cinc vegades millor que el 1930 si ens atenim a la mitjana, però les jornades laborals només han disminuït un 20%. Per contra, la desigualtat interna, la nova pobresa, es va assemblant a una part de la població dels països rics amb la major part de la població dels països pobres.

Al final, un progrés bastant escàs en conjunt. No hem millorat gaire si tenim en compte que un pagès a l’època medieval treballava una mitjana de 1.620 hores anuals, mentre que els assalariats nord-americans estan per sobre de les 1.800 hores i a la Xina entre les 2.500 i les 3.000 hores anuals.
La nova pobresa dels països rics posa en evidència una necessitat addicional a la de repartir el treball, que és la de trobar mecanismes supletoris de redistribució de la renda. La desigualtat creixent, que els temps de pandèmia no han fet sinó augmentar, és el major corrosiu econòmic i social de les últimes dècades, i tendeix a accentuar-se molt més. Quanta desigualtat pot tolerar un sistema democràtic? No devem ser lluny del punt crític, el de no retorn. Fins fa un temps, els salaris i la tributació han estat els dos grans mecanismes per establir uns certs límits, un cert reequilibri a la tendència natural del mercat a estimular una desigualtat acumulativa.

Falta de treball, precarietat laboral, salaris en disminució, tributació centrada en les rendes del treball, exempcions i frau fiscal per al capital i caiguda lliure de les prestacions socials de l’Estat ens aboquen a un món cada vegada més desigual, tret que establim un nou pacte social, que asseguri certs nivells de redistribució. Potser els salaris misèrrims o inexistents impedeixen que la renda pugui dependre de l’ocupació i únicament de l’ocupació, entès aquesta en un sentit clàssic. La renda bàsica apareix com a mecanisme redistributiu de mínims que eviti l’exclusió econòmica i social d’una part cada vegada més gran de la ciutadania. Un concepte posat en discussió no només des de la dreta política, sinó també des de part de l’esquerra, ja que és un mecanisme que pot induir a fomentar el desistiment i crear una societat de persones subvencionades, que seria el contrari d’individus autènticament lliures i autònoms. La renda bàsica no pot ser un instrument per reduir a una part de la societat a la condició de pàries subvencionats que eviti la revolta social.

Ha de ser, en tot cas, un mecanisme proporcionat, complementari, que no disminueixi els incentius individuals a construir cadascú la seva pròpia vida. Per fer-la possible, cal un nou paradigma tributari amb un terra de mínims per a l’impost de societats, obligant així les tecnològiques i les grans corporacions a cotitzar. Que a la darrera reunió dels països del G-7 s’hagi encarat el tema resulta significatiu i un bon punt de partida. Cal un nou pacte econòmic i social que renovi i posi al dia el que es va fer en el seu moment i va donar lloc a l’estat de benestar. Alguns elements destacats de l’establishment econòmic actual també comencen a advocar per establir mecanismes de repartiment de treball, tot i que això pugui afectar negativament la productivitat i la competitivitat en una economia global com l’actual. El benestar i la cohesió social haurien de ser valors superiors.