La xarxa ferroviària necessita una inversió ingent, de nivells desconeguts, que s'hauria d'articular com un pacte de país

Vivim instal·lats sobre la precarietat. De sobte, la realitat es manifesta i finalment ens adonem de la nostra feblesa estructural. Les infraestructures del país no són prou sòlides i, des de fa molts anys, no s’ha fet el suficient perquè això canviés. Qui dia passa any empeny ha estat la filosofia imperant tot esperant que no passés res i es veiessin les costures. D’ençà que en tinc record, la xarxa ferroviària catalana, especialment això que se n’anomena pomposament com a Rodalies, deixa molt a desitjar en el seu funcionament: avaries, retards, manteniments, informació, atenció, suficiència... És un clàssic que circular en tren pel país resulta poc pràctic i eficient, la prova, és que en els desplaçaments regionals continuem utilitzant el vehicle privat, encara que més costós i poc sostenible, perquè ens dona més fiabilitat i puntualitat. El tren, desgraciadament, només el fan servir aquells que no tenen més remei que fer-ho: treballadors, estudiants, jubilats... Rendes mitjanes i altes no el pateixen, com tampoc aquells que tallen el bacallà en l’economia, la política o la societat. Mai cap autoritat política ve de visita a la teva ciutat ho fa amb tren. Simptomàtic i una bona manera de mantenir-se al marge de la realitat. Hem arribat a un punt que anar amb tren pel país fa pobre, llevat que ho facis amb l’AVE. Una aposta, la de l’alta velocitat, que té un cost ingent i la inversió de la qual va en detriment de les imprescindibles inversions en els trens de proximitat, que tenen una funció social i econòmica molt més transcendental. El que ha passat els darrers dies a Catalunya amb el servei i la xarxa ferroviària és tercermundista. La culpa no és de massa pluja, sinó de mantenir unes infraestructures i maquinària obsoletes. Milers i milers de persones han quedat penjades en el sentit més literal del terme, sense saber com desplaçar-se al lloc de treball, als centres de salut o bé d’estudi. La paradoxa de país és que expulsem la gent que vivia a la capital perquè l’hem gentrificada i, alhora, no facilitem que s’hi puguin desplaçar diàriament. I la ciutat funciona i té sentit gràcies a aquesta gent que va i ve cada dia i no pels que arriben per l’aeroport per ocupar-la de manera fantasiosa durant uns dies. No parlem d’incidències puntuals o bé d’un accident, que sempre es poden donar, sinó d’un estat d’abandó i d’unes situacions de caos que resulten del tot incomprensibles. I el que és pitjor, en lloc de fer propòsit d’esmena i fixar-nos com a objectiu de tots assolir –i es tarda molts anys– una estructura ferroviària decent i sòlida, ens fotrem els plats pel cap sobre qui carrega amb la “culpabilitat”. En dimensions i nivells diferents, tots en som causants per haver mirat cap a una altra banda. Cap govern de la Generalitat hi ha donat la prioritat que calia ni ha buscat el finançament necessari, el preu d’haver primat l’espectacle sobre la política. Lògicament, el govern d’ara pot argüir que és una herència heretada, segur, però abans d’entomar la responsabilitat hauria d’haver fet una anàlisi i un balanç de quina era la situació. Hi haurà qui es conformarà a donar la culpa a Madrid, però tot i la responsabilitat de la falta d’inversió estatal, resulta que “som claus a Madrid” i del tema ferroviari no ens en preocupem. Avui en dia, resulta gairebé patètic, fora de lloc, el debat sobre l’aeroport. Ho dic per una qüestió de quina és la necessitat més immediata en la inversió. Certament, ampliar i modernitzar el Prat té més glamur i sobretot, acèrrims defensors entre la gent que compta i influeix. Ja se sap que tots som iguals, però alguns ho són més que altres. El que necessita la xarxa ferroviària catalana és una inversió ingent, de nivells desconeguts, que s’hauria d’articular de manera extraordinària i que seria bo que es fes entre els partits raonables com un pacte de país, i no pas fer una escenificació de repartiment de culpes. I explicar a la ciutadania que això no es resol amb mesos, sinó en una dècada. El que ha succeït aquests dies, ens hauria d’haver despertat del somni que som molt “rics i plens”. Les fantasies de part de la classe política i de la ciutadania ens han portat, durant massa anys, a oblidar-nos de la realitat material i de quines resulten ser les necessitats bàsiques per fer un país que funcioni. Justament, un país que funcioni hauria de ser el gran propòsit de la política catalana.

La xarxa ferroviària necessita una inversió ingent, de nivells desconeguts, que s'hauria d'articular com un pacte de país

Trens deixats de la mà de Déu