Les xarxes digitals són autèntiques trituradores de raonaments i relacions, tot imposant les mentides i la negació de la ciència o dels fets

El combat cultural i intel·lectual contra la raó ha donat els seus fruits i s’evidencia especialment els darrers deu anys amb els comportaments socials dominants i molt especialment en la política. Predomina allò avinagrat, primari, rude i tosc. El consens democràtic, la mateixa cultura democràtica, està en retirada i progressivament falsejada, on ja només sembla comptar la legitimació electoral com a expressió de la roussoniana idea de formalitzar la “voluntat general”. La pluralitat, el respecte a les minories, les actituds consensuals... van reculant mentre s’imposa una polarització absoluta. Les possibilitats de la tecnologia digital han accelerat la pèrdua de l’espai públic i els comportaments raonats i raonables. Les xarxes digitals són autèntiques trituradores de raonaments i relacions, tot imposant les mentides i la negació de la ciència o dels fets. Els algoritmes poden tenir biaixos que faciliten manipular ciutadans i eleccions com ja és ben bé evident. La intel·ligència artificial com a mecanisme de predicció i substitució del que és humà, mentre Elon Musk es converteix en el referent d’uns magnats tecnològics que pretenen ressetejar-nos i superar les limitacions que, almenys fins ara, els imposava el sistema democràtic i l’estat de dret. Determinada tecnologia ens ajuda, però altra ens debilita enormement i facilita mecanismes de subjugació. La socialdemocràcia, com a esquerra instal·lada en la realitat –de vegades, massa–, és l’últim bastió que intenta reequilibrar forces i mantenir alçada la bandera de la justícia social, l’equitat, la defensa dels serveis públics i evitar majors desequilibris socioeconòmics. Però té una posició política dèbil davant l’embranzida de la dreta de sempre i la nova dreta que, en realitat, és la nova versió de l’extrema dreta. A més del mal moment polític de la socialdemocràcia, també té nombrosos problemes de projecte i de discurs, li ha faltat valentia per renovar-se identificant-se de manera excessiva amb la realpolitik. També li falla la connexió amb les noves formes que han adquirit les classes subalternes, que ja no s’hi senten representades. L’esquerra convencional té a més oberts els fronts que li va creant l’esquerra postmoderna amb les seves propostes identitàries que, en realitat, debiliten el conjunt de les esquerres i reforcen el bloc més reaccionari. A aquestes alçades, la defensa de la Unió Europea i dels valors que porta implícits ja no es pot mirar amb distància o bé desconfiança. És la taula de salvació d’un model de societat inclusiu i solidari que, ràpidament, va perdent els seus adeptes. El problema no rau en la defensa i el reconeixement de les identitats que fa la “nova esquerra”, sinó en la prelatura dels objectius. Ha desaparegut, malgrat els intents de la interseccionalitat, un relat comú que aglutini els diferents àmbits de defensa de les llibertats, amb un projecte col·lectiu i compartit, polític, d’emancipació material i social. El problema de l’esquerra identitària és que no proposa una nova cultura política, sinó que incorpora l’egoisme de l’individualisme liberal. Allò woke és perfectament compatible amb els ideals liberals i neoliberals en tant que no es posa en qüestió la desigualtat social ni els mecanismes d’apropiació de rendes. Acabar amb una noció de ciutadania comuna, d’aspiracions col·lectives, fragmenta i debilita la capacitat política transformadora. El replegament cap a les afinitats culturals afebleix el sentit de la solidaritat que té a veure amb situacions objectives de benestar social. El que és identitari, més que en l’àmbit polític, té a veure amb el món de les creences. Cada filiació té les seves referències, mites i objectius. No hi ha possibilitat de discrepància política, tot esdevé personal i ofensiu. Els darrers cinquanta anys, però també ara mateix, hi ha plantejaments que més que avantguardistes en realitat resulten reaccionaris. I això, malgrat que aspectes generacionals o vivencials ens hi puguin haver vinculat. Cal ara, més que mai, centrar-nos en la defensa d’allò que és fonamental i transcendental.

Les xarxes digitals són autèntiques trituradores de raonaments i relacions, tot imposant les mentides i la negació de la ciència o dels fets

Un món realment desagradable