Una nova ocasió perduda
La cimera sobre el clima celebrada a la ciutat brasilera de Belém, el COP30, ha acabat amb un fracàs. La declaració final ni tan sols esmenta la necessitat d’abandonar els combustibles fòssils, ni fixa cap objectiu en aquest sentit. La dinàmica política global, el predomini del negacionisme mediambiental ha provocat una reculada enorme. Això, malgrat que la consciència sobre els temes mediambientals ha augmentat molt. L’escalfament global, del qual ja se’n noten els efectes de manera força evident, és generalment conegut i font de preocupació d’una bona part de la societat. La necessitat de passar a les energies renovables sembla també força assumida i ja forma part de la nostra elecció a l’hora de comprar vehicles o decidir com escalfem la nostra llar. La publicitat sol contemplar ja els valors associats a la sostenibilitat a l’hora de condicionar les nostres opcions de compra, mentre els joves estudien els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) als centres educatius. Fins i tot algunes de les majors fortunes del món, com és el cas de Bill Gates, inverteixen una gran quantitat de recursos en tecnologies innovadores i sofisticades que contribueixin a reparar almenys una part del mal infligit al planeta. L’augment de les temperatures és avui dia un dada molt a tenir en compte. Qualsevol estratègia de futur ha de considerar-ho. Es reacciona tard i de manera feble davant un problema que és global i que només pot tenir solucions globals. La governança mundial es mostra ineficaç, però també la convicció respecte a la urgència amb què ha de ser abordat. Occident és especialment responsable d’haver creat una antroposfera impossible, però l’augment de les temperatures actua com una força de desestabilització greu als països pobres i, especialment, a l’Àfrica. Fer les coses bé ja no és suficient.
Ha costat molt arribar a assumir que estàvem en una deriva destructiva a detenir; han estat necessàries moltes evidències perquè el tema dels límits mediambientals del planeta es considerés com un dada objectiva i no com una utopia. Quan els rics i poderosos també semblen estar preocupats, la política global sembla tornar-se regressiva. El problema de fons és que la nostra societat i la nostra economia s’han sustentat durant l’època industrial sobre el mite que la tecnologia ens permetria progressivament dominar la natura i posar-la al nostre servei. El creixement econòmic continu, ha estat la filosofia que ha mobilitzat tant esquerres com dretes des de la revolució industrial. La superioritat que es creia indiscutible de la condició humana no ens feia plantejar la possibilitat d’interactuar i conviure harmònicament amb la natura, sinó de sotmetre-la i dominar-la com si les seves possibilitats i capacitat de regeneració fossin infinites. Les externalitats de les nostres activitats econòmiques, mediambientals i d’altres tipus no han començat a comptabilitzar-se fins fa relativament poc temps. El nostre sistema econòmic i productiu, en nom d’arribar a la suficiència productiva, s’ha basat en tecnologies sobre les quals no controlàvem la totalitat, de vegades ni tan sols una petita part dels seus efectes. Per al funcionament del sistema, per no caure en la sobreproducció, s’ha estimulat el consum a nivells irracionals, i s’ha convertit així el malbaratament en la cultura i en els hàbits dominants. Hem construït una societat en què es viu sobre una quantitat ingent de residus, incapaços ja de fagocitar-los, pel nostre consum desmesurat induït i el desig de posseir la versió més o menys nova de les coses. No és només un problema d’actitud i cultura personal: el malbaratament i la generació de residus és la base sobre la qual se sosté el sistema econòmic i social.
Pretendre la sostenibilitat mediambiental, però també econòmica i social, resulta absolutament descabellat si volem mantenir un sistema econòmic fonamentat en el creixement continuat, que associem al progrés i desenvolupament desitjables amb l’augment permanent del PIB. Som addictes al creixement i això resulta del tot incompatible amb respectar els límits mediambientals o bé amb fer possible un grau de benestar raonable per al conjunt de la població. Per passar de l’economia del malbaratament a una economia circular, és necessari imaginar una prosperitat sense creixement, una societat “d’abundància frugal”. Una economia intensament productiva requereix que fem del consum el nostre estil de vida. Tal com ha plantejat de manera concloent el teòric del decreixement Serge Latouche, pensar que aconseguirem establir una compatibilitat entre el sistema industrial productivista i els equilibris naturals recolzant-nos només en les innovacions tecnològiques o recorrent a senzills correctius en les inversions, sense esforç, sense dolor i, a més, enriquint-nos, és un mite. No és incorporant tecnologia i bones intencions a un model obsolet com redreçarem les coses. Es tractaria de situar-nos en un nou paradigma, de pensar diferent.