Josep Costa i Adrià Millán. Vic
Quan vau començar us imaginàveu la repercussió que esteu tenint?
No, per res del món. Aquest projecte va començar sense cap pretensió. Érem un grup de nois de 14 o 15 anys que escoltàvem The Offspring, Blink-182, Sum 41… i un dia qualsevol vam decidir fer un grup sense tenir gaires coneixements de música. I jo, com que no sabia tocar res, doncs em va tocar cantar. L’única ambició que hem tingut sempre és tocar a gust. Estem en un punt en el qual ja no hi ha retorn. Tenim 27 i 28 anys i ja hem decidit apostar per la música.
Et veus vivint de la música tota la vida?
No m’ho plantejo. No hi veig cap sostre. No esperàvem tocar on hem tocat: viatjar al Japó, al Nepal… no és una qüestió de “calers”, però és evident que ens agrada viure del que ens agrada.
Quin diries que és el disc que marca un abans i un després en el grup?
Tots els discos han marcat una etapa, des del primer fins a l’últim. Amb el Rema vam millorar molt musicalment i amb Temerario vam donar un cop sobre la taula i ens ho vam prendre més seriosament. I el següent disc segur que també tindrà millores i cada vegada aprendrem més.
El fet d’internacionalitzar el disc Temerario i portar-lo fins al Japó o el Nepal, com us ha influït, tant musicalment com personalment?
Musicalment està clar que el més bèstia ha estat tocar al Japó, però per a mi, personalment, anar al Nepal va ser molt impactant i em va trastocar molt. Ens va servir per agafar influències, també. De fet, cada membre del grup escolta grups i estils diferents i cadascú aporta la seva influència.
Durant tots aquests anys heu tocat diferents estils. Creus que feu la música que us agrada a vosaltres o componeu pensant en què li pot agradar a la gent?
Sí que és veritat que la música la fem per nosaltres, però sempre mires també pel teu públic. Al principi no teníem tantes expectatives i era diferent, però en els últims dos discos [Temerario i Explosiva] hi ha molta gent que espera el teu disc i penses en ells, en què els hi agradaria escoltar i com reaccionaran a les teves cançons. Necessitem el feedback de la gent per saber si la nostra música agrada o no.
Temerario té cançons molt més canyeres, mentre que Explosiva no destaca tant per aquest tipus de temes, però s’hi veu una maduresa musical molt notòria. A què es deu?
Penso que totes les cançons tenen la mateixa essència, el que passa és que ambdós discs estan vestits diferent. Cadascú fa les cançons des del seu prisma. Aquest últim disc l’hem fet amb un productor professional que ens ha ajudat a veure el disc amb percepció per decidir quines melodies eren les més adequades per a cada cançó. Tot i això, Itaca Band té sempre la mateixa essència.
Quin és el problema més gran que us trobeu a l’hora de fer un nou disc?
El temps. Durant el procés creatiu, per anar bé, s’hauria de deixar de tocar i de fer gira durant uns 3 mesos per no influenciar-se massa d’altres grups. Però clar, no podem parar, perquè la principal font d’ingressos d’un grup són els concerts. S’ha de fer calaix per seguir cobrant uns mínims per pagar les nostres necessitats bàsiques i per pagar la producció d’un disc. Costa molt fer melodies i lletres en tan pocs mesos.
I no us heu plantejat fer una parada, com va fer Txarango o altres grups consolidats de l’escena catalana?
Estem comparant el Barça i el Girona [riu]. Tots dos estem a primera divisió, però som grups diferents. Arriba un punt en el qual t’ho has de plantejar i sacrificar certes coses, però ara mateix no sabem què farem. Això és tan maco que et deixes emportar i les coses surten quan surten. No ens plantegem aquestes coses, les cançons venen quan venen i normalment els grups no ens fem aquesta pregunta. No és una cosa que s’hagi de forçar. Nosaltres en principi volem seguir gaudint de la música com ho estem fent.
Si t’has de quedar amb un dels discos d’Itaca Band, amb quin et quedaries?
Explosiva. Normalment l’últim disc que hem tret sempre és el que més m’agrada. De fet l’altre dia vaig escoltar el nostre primer disc, que vam fer amb 17 anys, i per l’edat i el pressupost que teníem, encara vaig quedar sorprès i tot. Està clar que com més pressupost tens millor pot quedar el disc.
{{ comment.text }}