El talent musical femení ocupa el lloc que li pertoca

Anna Tost i Dàmaris Rodríguez. Vic 

La mostra és un recorregut al llarg de cent anys protagonitzat per cantants, compositores i instrumentistes de la mà de la Generalitat de Catalunya, amb el comissariat del grup Enderrock i amb el suport de l’Institut Català de les Dones i l’Ajuntament de Vic. La finalitat de l’exposició és aconseguir que el talent femení ocupi el lloc que li pertoca, tant als cartells de festivals i concerts com a la història de la música. Per tant, no és casualitat que l’exposició aterri a la Capella de la Pietat de Vic, on romandrà fins al 21 d’octubre, i que la seva inauguració a la ciutat hagi coincidit amb el mercat musical més important de Catalunya. En aquest, han actuat artistes femenines com la manlleuenca Paula Valls, que porta com a bandera un missatge clar: “Com a dones necessitem que ens programin a escenaris per ensenyar els nostres projectes i així donar-nos a conèixer”.

Paula Valls a l’escenari gran del MMVV per primer cop

Parlem amb tres talents femenins

La Judith Sánchez (21, Mollet del Vallès), l’Antònia Castillo (53, Mollet del Vallès) i la Carla Gimeno (24, Santa Eulàlia de Ronçana) tenen vides molt diferents, però comparteixen companya de viatge, la guitarra. Totes tres estan unides per una mateixa passió: la música. La Judith es defineix com una cantant frustrada que ha trobat a la seva carrera universitària un camí que en un futur no descarta relacionar-lo amb la indústria de la música. L’Antònia és professora de música, li dedica tot el seu temps, però mai ho ha vist com una feina. I, la Carla, gaudeix trepitjant diferents escenaris amb el seu grup The Crab Apples.

Els primers records…

Les tres protagonistes han de mirar molt enrere per explicar-nos el primer contacte que van tenir

Tumore prostatico: la prognosi in base a stadio, grado e rischio

amb la música, la seva primera experiència musical. La Judith s’imagina amb el micròfon de karaoke que li van regalar els seus pares; la Carla recorda els informes de la guarderia, on sempre li escrivien que es passava el dia cantant; i l’Antònia explica amb un somriure les festes a casa, “jo era com la Marisol, sempre pujant dalt d’una cadira i cantant” amb la companyia del seu pare a la guitarra.

L’Antònia somriu després de tocar al piano de cua

 “Crec que en general és difícil triomfar en el món de la música”, diu la Carla

Les nostres protagonistes, conscients  que dedicar-se a la música és molt complicat, van prendre classes per adquirir els coneixements necessaris. “No és per menysprear-me, però sóc conscient que hi ha gent molt bona i que li dedica molt de temps”, explica la Judith. Ella va rebre classes de solfeig, de piano i també va fer coral, mentre que a tocar la guitarra va aprendre’n de forma autodidàctica. En aquell moment la Judith confiava a dedicar-se exclusivament a la música en un futur però, quan cursava segon de batxillerat li van detectar nòduls vocals durant una de les seves classes de cant i, finalment, va ser operada. “Em va canviar la veu i em costava molt arribar a les notes”, recorda amb expressió trista i, confessa que es va desanimar. Per aquest motiu ho va deixar una mica de banda, i es va centrar a la seva carrera estudiant el grau de Mitjans Audiovisuals. De la mateixa manera que la Carla, que és periodista, les dues van triar aquests estudis per poder relacionar-los en un futur amb la indústria de la música. No és el cas de l’Antònia, que amb 15 ja va tenir clar que voldria estudiar la carrera de música, tot i a vegades haver hagut de sentir “per a què estudiar això si no serveix per a res”. L’Antònia descriu la problemàtica: “La gent admira molt la música, però  la carrera de músic, tot i ser molt difícil i tenir una duració de 9 anys, és menyspreada”.

El paper de la dona a la música “ha experimentat una evolució al llarg de la història”, reflexiona la Judith

“Les dones no som un gènere o estil musical” diu convençuda la Carla. “Hi ha dones al pop, al rock, al blues, al reggae, al rap… però molts cops ens separen dels nostres companys masculins com si fóssim un estil a part. Una girlband, una cantautora femenina…”. I acaba sentenciant: “Som artistes i punt.”  Artistes que són més valorades pel seu conjunt, per una bona imatge i un bon màrqueting, més que per una bona veu, critica la Judith. Tot i això, veu una evolució, ja que l’estudiant ha descobert que abans, sobretot en el cinema, la música  feta per dones es dirigia a l’home amb la intenció de seduir i, ara, la dona canta per oci.

La Judith amb la companyia de la seva guitarra

Per una altra banda, l’Antònia, afirma que “en el món musical, estem en un moment bastant equiparat”. La professora opina que la dona, “evidentment”, pot aportar el mateix paper que l’home intel·lectualment en la música, però també afirma que és un món de sacrifici en el qual has de dedicar molt temps de la teva vida i a què a vegades compaginar-ho amb altres coses pot arribar a ser complicat. “Jo he sigut molt lliure i la meva preferència no ha sigut casar-me i tenir fills, però clar això és la meva manera de ser. Abans era més difícil que la dona fes aquest pas”. En el moment en què ella estava estudiant, el percentatge de noies estudiant música era del 80%, però no li sorprèn que no hi hagi tants músics professionals que siguin dona, ja que d’aquest 80% la majoria se solia decantar cap a la docència.

Episodis paternalistes

Les tres protagonistes coincideixen en el fet que hi ha una altra mentalitat, però que encara  “la dona sempre ha de donar el 150% per a demostrar la seva vàlua”, opina la Carla. “Ara veiem un canvi en la mentalitat de la gent, ja que la dona sempre ha tingut una esclavitud i ara, per exemple, la que vol ser artista ho pot ser, tot ha canviat”. Positiva i segura de què cada cop la dona està més involucrada com a artista, és l’Antònia qui ens comenta això. “Una persona que es dedica a l’art o la música té un punt molt sensible, es té una sensibilitat molt especial, i jo crec que amb això, potser no som tan diferents”, opina la professora i recorda quan era adolescent i li van arribar a dir que una dona no podia tocar bé la guitarra. 

Els grups de dones i les solistes femenines tenen una presència menor al 20% a concerts i festivals

“Em sembla trist, em preocupa i em fa ràbia”, reacciona la Carla a aquesta xifra, pensant en els “tantíssims projectes tant de solistes com de grups amb presència femenina que podrien estar perfectament en els cartells” . La Judith només recorda haver vist una actuació femenina en els festivals que ha anat. “L’evolució de la dona en la música no s’ha donat en tots els estils”, reflexiona i intenta buscar una explicació: Els festivals als quals ha assistit eren de música electrònica. Tanmateix, la Carla creu que un programador “no s’ha de trencar gaire el cap per a trobar propostes interessants” i pensa que falta trencar amb la tradició i una bona dosis de valentia.

The Crab Apples / Laia Flynn

L’Empower Music Fest, 70% participació femenina

Gràcies al moviment feminista, alguns festivals estan prenent consciència de gènere. És el cas del Primavera Sound, que se celebra des del 2001 a la Ciutat Comtal. Al festival, l’any passat  tan sols un 10% dels artistes que pujaven a l’escenari eren dones i aquest any la participació ha augmentat a més de deu punts amb una xifra del 22%, entre bandes i artistes femenines, enfront del 65% que eren actuacions masculines. Una d’aquestes actuacions va ser la Clara Gimeno amb The Crab Apples, que també han actuat a l’Empower Music Fest. El grup està compost per tres noies i un noi, una formació potser no massa peculiar, però que alhora trencant esquemes potencia la normalització. “Crec que per a nens i nenes i per a gent jove en general és molt positiu veure bandes com la nostra damunt els escenaris per a normalitzar-ho, que no els sembli estrany. Al cap i a la fi, simplement som 4 amics que fem música junts, perquè ens encanta”.

La Judith, l’Antònia i la Carla. Tres apassionades dels ritmes. Tres històries que expliquen la seva experiència i la seva visió dins la música. Tres dones que lluiten perquè el paper de la dona en la música es faci veure, que la gent sàpiga que aquí estan i que la seva veu se sentirà. Una mateixa passió i una gran força, a part del seu art en la música, és el que caracteritza a les nostres tres protagonistes.