Marc Tresserras i Natàlia Bonjoch. Vic
Il·lusió i una mica de nervis. Aquesta era l’aura que es respirava a l’aula de Ciències de la Facultat d’Educació a la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) quan faltaven només cinc minuts perquè comencés la sessió. Cares d’expectació, tant dels nens com dels estudiants per veure com funcionaria aquella hora de classe en un dia diferent tant per uns, com pels altres. Diuen que el primer contacte amb algú és vital per saber si una conversa o una situació serà bona o no. En aquest cas, la primera interacció no va decebre, els quatre futurs mestres i responsables de dur a terme aquesta sessió van rebre als nens i nenes amb un somriure d’orella a orella i van saludar-los amb un agradable “bon dia!” que va ser contestat amb timidesa pels infants.
La sessió va començar endormiscada, però els estudiants van encarregar-se de fer participar els nens amb preguntes sobre el disseny experimental, treballat dues setmanes abans a la seva escola. Amb una cara de no entendre res del que els hi estaven explicant, els aspirants a mestres van posar al damunt d’una taula una bossa que feia molt bona olor. Els nens van preguntar encuriosits què hi havia a dins. Els universitaris els hi van dir que si es mantenien atents, es col·locaven en grups de quatre i es repartien en les diverses taules, veurien i palparien quelcom bo i saludable. En menys d’un minut, els petits ja estaven asseguts a les seves noves posicions per descobrir què s’hi amagava dins aquella bossa blanca. De dins hi van sortir tres pomes, tres patates i tres plàtans i amb aquestes fruites va iniciar l’experiment. Una balança era l’encarregada de calcular el pes de les peces de fruita i mostrar als nens quines diferències de pes hi havia entre unes i altres.
El nivell d’interès creixia proporcionalment a com creixien el nombre d’elements que intervenien a l’experiment. Una de les estudiants va demanar portar un cubell d’aigua ple de l’aixeta del lavabo. Quina emoció i velocitat en aixecar la mà per ser l’encarregat de dur a terme tal missió! A l’atzar, va escollir una de les nenes més grans (quina casualitat) perquè no hi hagués perill de vessar l’aigua per terra. Ella, feliç, va tornar amb la galleda plena. La pregunta final de l’experiment va ser deixada anar a l’aire i la classe va emmudir: “Qui sap quina d’aquestes fruites flota?” Estranyats, els nens i nenes van fer que no amb el cap mentre esperaven amb intriga la resposta. Era el plàtan, i la raó per la qual flotava era l’aire que hi queda atrapat entre la pela i la pròpia fruita.
El rellotge semblava que s’havia aturat dins aquella aula, o si més no aquesta va ser la sensació que van tenir tant els nens com els estudiants. Ja era hora d’acomiadar-se i els convidats encara duien el mateix somriure d’orella a orella mentre deixaven enrere la porta de l’aula. Els aspirants a mestres a la vegada que recollien el material utilitzat, comentaven, gairebé trepitjant-se uns als altres, com havia transcorregut la sessió. Tots i cadascú d’ells tenia una anècdota diferent a explicar, i és que els quatre estudiants s’havien repartit pels grups de nens per tal de poder atendre’ls millor.
Al final de la classe la Mireia va explicar que “És una experiència molt enriquidora tant per els nens com per a nosaltres, ja que gràcies a l’experimentació amb les fruites els nens i nenes han entès el per què de la flotabilitat i nosaltres, hem pogut simular com dur una classe normal d’escola”. D’altra banda, la Maria ha assegurat que aquesta oferta de la facultat d’Educació dona un “plus” en la seva formació com a docents.
La setmana vinent nens i estudiants tornaran a veure’s les cares per experimentar altra vegada junts. En total, seran cinc sessions on els futurs mestres d’Educació Primària de la Universitat de Vic podran treballar amb aquest grup de nens i nenes de l’escola Sagrat Cor de Vic la flotabilitat. El projecte forma part del projecte Escola Universitat.
{{ comment.text }}