Alex Rodriguez. Vic.
Els núvols van decidir cobrir d’un color gris fosc el cel des de primera hora del dia. La Plaça Major no lluïa com sempre. Pocs valents es van atrevir a sortir al carrer a estirar les cames. I és normal: els termòmetres situaven la temperatura al voltant dels vuit graus. Tot i això, les taules dels bars que voltegen la plaça estaven on sempre, amb la clientela habitual. Curiosament, l’arbre de Nadal, que cada any se situa al mateix punt, estava solitari.
Els alts edificis que rodegen un dels punts més emblemàtics de la ciutat de Vic continuaven mostrant la seva ideologia política sense cap tipus de temor. Des de sempre, la capital osonenca ha estat considerada un espai partidari del catalanisme. Per tant, qualsevol premissa que sortís d’aquesta equació seria, si més no, sorprenent. A cinc dies de conèixer el futur més proper de Catalunya, més encara. Les paraules llibertat i democràcia exemplificaven el desig de la població.
A Xavier Ginesta no l’afectava el fred. La lliçó que estava pronunciant respecte a la història de la ciutat de Vic va atraure l’atenció d’una senyora d’edat adulta, ben arreglada, aparentment de bona família, que va posar atenció en tot moment sobre el relat del professor de la universitat. Cinc minuts després, un senyor va seguir els seus passos: el que inicialment era una conversació entre estudiants de periodisme i professor, va acabar desembocant en una explicació on tothom que passava a la vora volia escoltar el discurs que donava Ginesta.
La Plaça de Vic, vista des d’una altre perspectiva | PhotoVaras
Els estudiants, però, mantenien la mirada fixa en una mena de plànol de la ciutat on estaven situats tots els carrers que desembocaven a la gran plaça mentre escoltaven a un Xavier que se sentia més còmode que mai explicant la lliçó. Un cop finalitzada l’explicació, l’objectiu era recórrer la ciutat de Vic amb la finalitat d’observar tot des d’un punt de vista més analista, més crític. El que semblava un dia normal es va convertir en un dia d’allò més interessant.
Els carrers que surten de la Plaça Major estan plens d’història. Segurament, molts de nosaltres mai ens hem interessat a descobrir el per què del nom d’un carrer, però en una ciutat històrica com Vic, aquesta incertesa havia de ser resolta.
Preguntar a algú si coneix qui era Guiu –el nom del carrer és Carrer d’en Guiu– és com trobar una agulla en un paller. Ara bé, tenint en compte que la ciutat de Vic està molt relacionada amb el món del cristianisme, la cosa no s’allunyaria massa. La Josefina, una senyora de 85 anys que estava recolzada a les escales de la Catedral de Sant Pere, a la Plaça de la Catedral, estava explicant una història a uns joves sobre el catolicisme. Van sortir molts noms; Guiu, també. Per alguna cosa, Vic és considerada la Ciutat dels Sants.
Avançant pels estrets carrers de la ciutat, un s’adona que els edificis que estan situats al costat de l’antic temple romà conserven la mateixa estructura: balcons elegants, finestres enormes i una fatxada antiga, però cridanera als ulls de qualsevol. Un temple romà que, per cert, té una particularitat que el fa especial: combina l’antiguitat de les seves escales, les seves columnes i els seus racons amb la modernitat que decora a l’interior. Plasmar això catapulta l’excel·lència d’un lloc fins a la cima.
El Temple Romà es una de les peçes més famoses de la capital osonenca | Commons
En un d’aquests carrers, un dels joves que havia escoltat la lliçó de Ginesta va entrar en un bar que, per la seva decoració, recordava al típic lloc de pinxos a Bilbao. Dins, només hi havia una senyora amb un vestit de color fúcsia fent l’esmorzar amb el seu gos al costat, dos joves llegint el diari Ara mentre discutien sobre política i un parell de iaios parlant sobre futbol, amb la mirada clavada en el televisor veien un vídeo-resum del FC Barcelona vs Deportivo de la temporada passada –partit que, per cert, van guanyar els homes de Luis Enrique per 4-0 amb gols de Messi, Rafinha x2 i Suárez–. Els iaios estaven parlant de l’AE Prat. El dia estava sent molt random, si és que es pot utilitzar aquesta expressió.
Que porta a dos iaios a parlar sobre un equip com el Prat a la capital d’Osona? El nét d’un d’ells havia fitxat pel Cadet de Primera. La curiositat més gran és que servidor és del Prat.
“Sí, que el coneixes?” va respondre. Vam estar parlant una estona parlant sobre el futbol base en general i sobre el seu nét, Òscar, del que em parlava meravelles. “Juga de mig centre, com Xavi, i li agrada molt fer l’última passada”. En Quim –així es deia l’avi de l’Òscar– va resultar ser una persona molt simpàtica. Al final, en el lloc que menys t’esperes, acabes trobant una història. Jo vaig descobrir l’origen d’un carrer i el nom d’un jugador que ha fitxat l’equip del meu poble. Potser, a partir d’ara, hauré de veure les coses amb un altre punt de vista. Curiositat, sempre.
{{ comment.text }}