Casandra Maggio i Karolina Rios. Vic
Actualment, Itàlia està passant per una situació bastant complexa en el terreny econòmic, constitucional i amb una crisi política que ve arrossegant des de l’any 2011. Una crisi que si no se li posa fre, serà irremeiable. Després de la dimissió de Giuseppe Conte com a primer ministre, aquest dimarts ha sortit, per fi, a la llum que els partits que van formar la majoria de Govern van constatar a la tarda la impossibilitat de reeditar un nou Executiu. Això va fer que el president de la República, Sergio Mattarella, anunciarà dramàticament a tot el país que només hi havia dos camins: eleccions immediates o un Executiu institucional recolzat per totes les forces polítiques fins que se surti de la crisi. La sorpresa va ser, ni més ni menys, que és un dels homes que més prestigi té avui a Itàlia: l’economista i expresident del Banc Central Europeu, Mario Draghi.
Mattarella, a qui encara li queda un any de govern, va certificar la defunció d’un Govern polític. Qui sap, si també d’un sistema. Tot i això, el palau del Quirinal feia uns dies que portava parlant amb Draghi per temptejar la possibilitat d’encasquetar-li un rol d’Executiu d’emergència. El banquer, arquitecte d’una estratègia econòmica que va salvar, literalment, l’economia europea en la crisi del 2008, ha sorprès amb l’opció d’acceptar aquest càrrec: tot sigui per treure Itàlia de la calamitat a la qual estaria sotmès el país si no es busquen solucions ràpides i efectives.
Per entendre millor tota la situació que està vivint actualment Itàlia, hem parlat amb el periodista i politòleg Adrià Alsina i amb en Josep Burgaya, polític i historiador. Ambdós professors de la UVic-UCC. Burgaya ens explica que “Itàlia és un país molt inestable políticament i que en aquests moments és una bona solució agafar a un “independent” i posar-lo davant del govern, això ja ho van fer altres vegades i no sempre ha sortit malament. Però no és un bon recurs quan la política no resol els problemes per si mateixa i ha de recórrer a tècnics, perquè quan es parla de recórrer a un tècnic, es parla com si el tècnic fos algú neutre i ningú és neutre i en economia menys. Cap economista és neutre, per tant, sempre és una solució temporal que vol dir: debilitat del sistema polític”.
El president de la república va donar un sense fi d’explicacions per les quals convocar unes eleccions no és factible: el llarg període de campanya electoral i la reducció de l’activitat de govern coincidiran amb un moment crucial per a Itàlia. Amb una explicació que en Josep Burgaya hi està d’acord i explica que “convocar unes eleccions vol dir que hi ha un període de campanya electoral que els hauria ocupat mesos, mesos que són molt crucials per les polítiques econòmiques i per sortir de la crisi que ha generat la pandèmia i aquí perdien un temps que no tenen. Per altra banda, ningú et garanteix que amb unes eleccions surtin unes majories clares i més en un país tan fragmentat i amb partits polítics molt de l’àmbit del populisme, tant el Moviment 5 Estrelles com la Lliga del Nord, que són partits polítics una mica complicats. No hi havia cap garantia que les coses milloressin amb unes eleccions i es preveien uns mesos crucials, per tant, crec que per això que s’ha optat per aquesta via.”
A més, el cap de l’Estat va recordar que a l’abril s’ha d presentar a la Comissió Europea el plan per a la utilització dels fons europeus: 200.000 milions d’euros i que “ha de ser abans de la data en la que expira el plaç per a que es puguin utilitzar aquests diners el més aviat i pugui haver un debat sobre el pla amb el nostre Govern, que no podria fer-ho si tingués l’autoritat reduïda. No podem permetre’ns perdre aquesta ocasió fonamental per al nostre futur”, va explicar Mattarella.
I, Alsina constata que “Itàlia necessita començar a aprovar el seu pressupost per arribar a un acord perquè puguin entrar els 200.000 milions d’euros del recovery a causa del coronavirus. Si ara haguessin anat a unes eleccions, no està clar que resolguessin res, i segurament no era la millor opció. I és tan clar que no era la millor opció que, fins i tot, tots els partits han estat d’acord en la solució Draghi”.
Qui és Mario Draghi?
Ara mateix, Mario Draghi sembla ser la clau principal per treure a Itàlia de la crisi en la qual es troba immersa, però d’on ve l’economista amb més popularitat d’Itàlia? I és que Draghi no ve del món de la política ni molt menys, tot el contrari. Draghi és més conegut per la seva faceta en el món dels bancs com a president del Banc Central Europeu i per ser una mena de “salvador” quan va salvar l’euro de la crisi del 2008. Adrià Alsina afegeix que “Draghi va trencar la línia més conservadora anterior de Trichet i va fer famosa la frase del “Whatever it takes”. Farem el que calgui per salvar l’euro. Això va ser un canvi molt important en la línia del Banc Central Europeu que fins llavors mantenia l’ortodòxia monetària. Aquella por del Banc Central Europeu i del Banc Central Alemany de no generar més inflació i de mantenir una política monetària dura”.
Però no tot és de color rosa perquè tot i que Draghi va salvar l’euro en plena crisi, també cal mencionar, que va ser part d’aquest problema. Burgaya afegeix que “va estar durant cinc anys el delegat a Europa d’un banc (Goldman Sachs) tristament famós en el desencadenament de la crisi de 2008. Per tant, Draghi és un dels que provoca alguns problemes previs a la crisi. Goldman Sachs era el banc a Europa, que falsejada les comptes de Grècia i que va obligar la Unió Europea a intervenir. Així doncs, Draghi va estar en la creació del problema i després va intentar buscar una solució al problema de Grècia”.
A més, Burgaya el defineix com “un economista neoliberal, d’aquests poc partidaris de l’intervencionisme estatal, és algú que va gestionar tot això, des d’un punt de vista molt neoliberal, molt de dretes. Draghi no és algú que sigui propens a polítiques socials o polítiques de despesa pública per fer front a les situacions de falta de recursos, és algú de polítiques dures”. També comenta que “Draghi té poc feeling de líder polític, és poc atractiu i empatitza poc. És un personatge que és vist com un buròcrata i això, a vegades, és complicat perquè la gent vol un líder que sigui proper”.
Els principals problemes als que s’afrontarà Draghi
Itàlia es troba en una situació realment dolenta i no és cap secret que Mario Draghi té moltes pedres al llarg del seu camí cap a una Itàlia millor. Política, economia, i immigració són els elements amb més inestabilitat al país italià, però sense cap mena de dubte, el repte més gran és durar com a primer ministre. Josep Burgaya comenta que “el seu repte és donar estabilitat, durar i fer-se imprescindible en la mesura que els fons europeus arribin a Itàlia i la població noti els efectes d’aquestes inversions europees. Però sempre serà molt precari, molt feble davant del Govern, perquè és temporal i pot durar dos anys o durar uns mesos”. Per la seva banda, Alsina manifesta que “el repte més gran que té Draghi és la negociació dels 200.000 euros, aquí és on se la juga. Hauria d’aconseguir vendre un pla que tingui l’aprovació de Brussel·les i que sigui acceptable políticament per tota la seva coalició de govern”.
Más infografías en Statista
Un dels problemes més greus d’Itàlia és la bretxa econòmica que existeix entre el nord i el sud d’Itàlia i serà tot un repte per Draghi intentar compensar o igualar aquesta bretxa. Burgaya ens diu que “Itàlia té un problema de desigualtat de desenvolupament econòmic del nord i del sud molt gran i, per tant, té uns desequilibris molt potents que resoldre’ls és molt difícil perquè es necessiten dècades de polítiques amb molta continuïtat. El que es pot fer des del govern italià és desplaçar rendes del nord cap al sud, però això pot generar problemes polítics al nord perquè no estan disposats a finançar els dèficits del sud”. Una opinió amb la qual Alsina coincideix amb Burgaya: Draghi necessita un pla que tingui sentit per al nord i al sud d’Itàlia. La decadència industrial al nord s’haurà de combinar amb una nova remesa de subvencions i ajudes cap al sud, ajudes que no acabin caient en mans de la màfia com ha passat en altres moments.
Per altra banda, la immigració a Itàlia està molt restringida, però tot apunta que amb Draghi la situació pot millorar fent que arribi més gent nova al país. “A Itàlia són molt anti immigració, molt xenòfobs i amb unes polítiques molt restrictives. Matteo Salvini és un polític populista extrem amb un discurs similar al de Vox, va fer bandera de frenar la immigració, però la realitat és que la pressió migratòria continuarà mentre hi hagi desigualtat de desenvolupament entre Àfrica i Europa. El que haurà de fer Mario Draghi a Itàlia és contenir tant com pugui la immigració perquè sinó el partit de Matteo Salvini li pot retirar aquest suport per a ser ministre i haurà de mantenir una política una mica estricta”. Explica Burgaya.
La investigadora de la Universitat de Diego Portales, Lisa Zanotti, explica en el seu article ‘El movimiento 5 Estrellas y la crisis política en Italia’ que “és la crisi política actual la qual podria marcar definitivament el destí del partit. El fet de donar suport a la candidatura de Mario Draghi, expresident del Banc Central Europeu, membre d’aquest establishment econòmic tan criticat pel partit en els seus inicis, podria representar la ruptura definitiva de l’enllaç amb la base actual. Escollir el camí de la “responsabilitat” significaria, d’alguna manera, quedar-se amb un paper protagonista fins al final de la legislatura, però podria significar el final de la seva trajectòria política a mitjà termini”.
En definitiva, Mario Draghi és una molt bona opció ara mateix per Itàlia, però ho té molt difícil amb tots els fronts oberts que té el país, tot i que creu que ja ho té ben preparat per tirar endavant i haver arribat ja al govern com a primer ministre és un primer pas. A més, forma part d’un dels governs tecnocràtics que solen gaudir d’una empenta inicial positiva, però després els partits tornen a mirar pels seus propis interessos i les coses solen acabar en res. Draghi té un avantatge respecte a l’últim Executiu tecnòcrata: Mario Monti, que va haver d’aplicar durs ajustos, mentre que ell té diners europeus, en concret 209.000 milions d’euros. Els fons, això sí, tenen truc: a canvi cal fer reformes, i això ha estat impossible a Itàlia durant dècades. És el desafiament de Draghi. Si té èxit ningú podrà negar-li la possibilitat de poder arribar a ser president de la República.
{{ comment.text }}