Natàlia Bonjoch i Marc Tresserras. Vic
La capital de la comarca osonenca sembla que encara és una d’aquelles ciutats on les grans superfícies del comerç conviuen amb els petits negocis familiars. L’historiador Joaquim Albareda, al seu llibre “La Industrialització a la Plana de Vic”, data que durant l’arrencada comercial el gremi dels argenters va ser un dels que menys va augmentar, arribant a un total de 32 especialistes de l’argent el 1753. Passejant pels carrers de Vic, la gran quantitat de joieries que hi trobes fan plantejar-te l’augment considerable d’aquest negoci durant les últimes dècades.
Un dels argenters que va consolidar-se com a mestre del gremi durant el segle XII va ser Francesc Codina, primer joier de l’argenteria de Vic, Can Nogué. Codina, que el 1690 va iniciar-se com a aprenent en un dels tallers de plateria de Vic, nou anys més tard va assolir el grau de mestre d’argenteria i va heretar el que més endavant va ser la joieria de Miquel Xicola, cònsol del Gremi de joiers i platers. Aleshores la joieria estava ubicada a la plaça de les Garces de Vic, fins que al cap de vint anys va ubicar-se per primer cop a la plaça Major, concretament al número 47. Davant la mort del propietari d’aleshores, Josep Ramon Serra Xicola, Maria Carme Buixó, la seva muller, va assumir temporalment la gestió del negoci per més tard cedir-li la propietat a la seva filla, Montserrat Serra Buixó. Va ser en aquest moment quan Can Nogué va travessar la plaça per situar-se al número 14, als baixos de la històrica casa Tolosa. Després de 40 anys i la mort inesperada de la filla de Serra Buixó, l’encarregada de portar provisionalment la gerència de la botiga va ser Rosa Burgaya Riera fins que Jordi Sala Bartrolí, actual propietari de la joieria, va agafar les regnes del negoci amb 20 anys.
Sala, gràcies a previs estudis a l’escola d’arts i oficis de Vic, i tot el que va aprendre al Gremi de Joiers de Barcelona porta ja 30 anys dedicats a Can Nogué: “Aquesta és la meva manera de viure”, explica el propietari del negoci. Tanmateix, reconeix que “si mantenim la joieria, és perquè m’encanta fer les joies en el meu taller, no perquè hagi estat una tradició familiar, m’omple el que faig” conclou el joier que va discutir diverses vegades amb els seus pares per convèncer-los que es volia dedicar a l’argenteria: “Va ser difícil, perquè ells volien que em dediqués a alguna altra cosa però jo tenia clar què volia fer i no m’en penedeixo” recorda entre riures Sala. Durant els anys que Sala ha estat al capdavant de la joieria, acompanyat de la seva dona la Montse, exercint la tasca de comptable, el negoci familiar ha travessat una “època d’alts i baixos” i assegura que sempre ha estat difícil tirar-lo endavant. Malgrat això, l’esforç i la constància s’han vist reflectits, ja que l’any 2000 va iniciar-se la reforma i restauració de l’edifici de la casa Tolosa i quatre anys més tard la Generalitat de Catalunya va atorgar el premi d’Establiment Centenari a Can Nogué. Ara però, ja han passat uns quants anys i perquè l’antiga joieria pogués tirar endavant s’han hagut de reinventar: “Hem passat de vendre joies per casaments, comunions i batejos a vendre joies personalitzades, demanades al gust del client i això, és el que més èxit té actualment” esmenta Sala. Can Nogué també té una botiga on-line per ser més visible al mercat però és “deficitària”, confessa la Montse. El motiu, segons Jordi Sala, és clar: “Penso que les joieries han passat una mica de moda perquè actualment la gent tendeix a gastar-se els diners en mòbils i aparells electrònics que no pas en joies”.
Avui dia, no és fàcil obrir un negoci però, en canvi, Can Nogué està consolidat i, malgrat totes les dificultats, segueix endavant gràcies al llinatge familiar i l’ètica de treball del Jordi Sala en les peces que crea en el seu taller assegurant que li encanta pensar i dissenyar les joies. Ara bé, la parella té clar que no obligaran als seus fills a mantenir la botiga: “És cert que et pots dissenyar els horaris al teu gust però també et lliga molt i, amb el pas del temps te n’adones que, potser, no ho tornaries a fer”. És per això que no els volen obligar a continuar amb el negoci i prefereixen que treballin amb el que a ells els hi agradi de veritat encara que “sàpiga greu tancar Can Nogué després de tantes dècades pel pes històric que posseeix”, conclou Sala.
Una altra de les joieries de Vic que acumula ja més d’un centenari de vida és la joieria i rellotgeria Enric Costa, aquesta a més conserva una de les rebotigues (fer la funció de llar i comerç alhora) més antigues de la ciutat. L’expropietari del negoci i ara jubilat, Enric Costa, explica que a dins hi conserven estàtues i estructures del segle XVI, que possiblement havien estat antigament a la façana del número 26 de la plaça Major. El negoci familiar no havia estat sempre ubicat en el local actual, de fet van canviar-se de porta el 1912, quan el banc que hi havia instal·lat al número 26 va abaixar la persiana. Costa explica que el negoci ha passat per tres establiments durant els 160 anys que daten als papers de l’Ajuntament que porta obert el negoci. Les primeres dades que se’n tenen són del 1859, quan Enric Sala Orriols, oncle matern de l’expropietari actual del negoci, Enric Costa, va arribar a Vic des de La Garriga per ubicar-se a un taller d’argenters de la Rambla Hospital. Sis anys més tard el negoci va passar a la segona generació i Enric Costa Sala, l’avi de l’actual expropietari i qui dona nom a la botiga, va instal·lar el negoci a la plaça Major. No va ser fins al cap de 47 anys que va passar a la porta del costat i des de llavors el negoci ha passat de generació a generació, passant per les mans de Miquel Costa, el mateix Enric Costa i l’Arola Costa, qui està al capdavant de la botiga actualment. Enric Costa expressa orgullós que és “màgic” poder seguir amb aquest “continuisme familiar” i que “no hi ha res més important que la família”.
Joieria Enric Costa per l’exterior | Natàlia Bonjoch
De la mateixa manera que passa amb tots els negocis, Costa accepta que han travessat èpoques més inestables, però mai provocades per malestars amb la família. Consideren que la joieria es troba en una bona situació pel renom que han aconseguit gràcies a aquest pas generacional, de fet Costa especifica que compten amb clients que vénen expressament des de la Cerdanya per comprar a la seva botiga. Tot i això els clients habituals de la joieria i rellotgeria provenen majoritàriament de la mateixa ciutat, malgrat rebre algunes visites de fora de la comarca osonenca i fins i tot de la del ripollès.
La rebotiga de la joieria Enric Costa havia estat l’habitatge de la família fins al 2004, quan van fer-ne la renovació i van convertir-ho en una zona de despatx i d’arxius familiars. Va ser llavors quan Enric Costa va cedir la propietat del negoci a la seva filla, Arola Costa. El pare explica que mai n’havia parlat amb la seva filla, però que després de que ella portés ja dos anys exercint la seva professió, va acceptar portar les regnes de la botiga. La possible futura generació que podria posar-se al capdavant del negoci encara té 14 anys, però Costa assegura que tot i ser un establiment tan familiar “seran sempre molt respectuosos amb les seves decisions” i si fa falta, “llogaran el negoci”.
Dues botigues. Dues històries diferents però alhora tan iguals. Dos camins plens de dificultats on la família ha estat clau per seguir abans, ara i, qui sap, en el futur. Mentrestant, els rellotges continuen amb el tic-tac i les joies segueixen brillant.
{{ comment.text }}