Adrián León i Rita Sardà. Vic
El dia 26 de novembre de 2001 el Parlament de Catalunya reconeix la identitat del poble gitano i s’inicia un camí de possibilitats de diàleg i reconeixement del poble Rom, tal com es denomina de manera genèrica als gitanos de tot el món. Un reconeixement necessari, i com diu Juana Fernández Cortés –secretària de suport d’Unió Romaní–, imprescindible els 365 dies de l’any.
Les persones gitanes conviuen a Catalunya des de fa sis segles i són una minoria desconeguda, desprestigiada i estigmatitzada. El primer document datat de la presència de gitanos a Catalunya és de l’any 1415 i no es pot parlar que el veïnatge hagi tingut el compartir, el coneixement i el reconeixement com a resultat.
“El Poble gitano no és millor ni pitjor que la resta dels pobles de la terra, i és que en el si de la nostra comunitat es donen les mateixes misèries i grandeses que es donen en qualsevol altre col·lectiu humà”
Juan de Dios Ramírez-Heredia, a l’informe d’Unió Romaní «¿Periodistas contra el racismo? La prensa española ante el pueblo gitano 2019»
Com a la resta del territori, els gitanos també van ser expulsats de Catalunya i es van veure obligats a viure en ciutats i guetos concrets. Actualment, s’estima que 80.000 gitanos i gitanes resideixen a Catalunya, majoritàriament a Barcelona, Badalona, Sabadell i l’Hospitalet de Llobregat. Tot i que el moviment associatiu de Catalunya va ser pioner i encara és una de les regions amb més associacions gitanes, no queda exempta de la lluita, encara necessària, per aconseguir la intervenció dels poders públics per posar fi a tanta misèria i marginació, i perquè la societat canviï radicalment la falsa opinió que té del poble gitano.
1. Arrel discriminatòria
L’arrel de la discriminació al poble gitano ve des de l’arribada dels mateixos a la península. A Espanya s’han donat lloc a 250 lleis pragmàtiques antigitanes segons ens apunta Celia Montoya Yatomon, coordinadora del programa Romani Pativ, treballant per la dignitat gitana als mass media i a internet.
El primer genocidi que s’origina a Europa sorgeix a Espanya, dirigit pel Marquès de l’Ensenada, estadista i polític espanyol que buscava l’extermini físic dels homes i les dones gitanes, “un esdeveniment històric que no s’estudia a les aules tot i ser història d’Espanya”, explica Montoya.
La manera de vestir, els seus costums i, fins i tot, la seva pròpia llengua eren abolides per la societat de l’època, “la llengua dels gitanos era arrencada literalment quan parlaven el seu idioma d’origen, el romanó”, assenyala l’activista. Els que residien a la península Ibèrica parlaven el romanó en canvi, els que vivien a altres parts del món parlaven el romaní, pertanyien a diferents dialectes, encara que provenien de la mateixa llengua.
L’activista es dirigeix als responsables governamentals i als òrgans de l’estat per crear polítiques autèntiques de reparació per al poble gitano. Una d’elles és habilitar la possibilitat de recuperar la llengua que identificava al seu poble, “si es parlava romanó a les cases, a la gent li tallaven les orelles i els enviaven a les galeres. Això va originar la gran batuda de les 250 lleis pragmàtiques en contra de la cultura del poble gitano”, esmenta Montoya.
A més, explica que amb l’arribada dels gitanos a Espanya a la societat victoriana, les dones gitanes eren un exemple fantàstic per a explicar a les no gitanes, societat majoritària, com no havien de ser, és a dir, les posaven d’exemple a no seguir, ja que aquestes representaven tot el contrari al que l’ideal cristià catòlic generalment establia.
2. La dona gitana
S’obvia el paper de la dona gitana, però la seva història està molt relacionada amb la dona individual i autònoma que descriu l’actualitat d’avui dia. Les dones gitanes van ser una de les primeres que van treballar fora de la llar. Es dedicaven a ser artistes, organitzaven festes, és a dir, tenien activitats fora de les establertes socialment que encotillaven a la dona “tradicional” d’aquella època. “Eren tot el que no havia de ser una dona decent”, explica Montoya.
A més, l’activista assenyala que el “llibertinatge” que caracteritzava a la dona gitana en aquella època és l’estereotip que es va arrelant gradualment en la societat actual i introduint-se al cinema, la literatura i l’art. Celia Montoya explica al Sense Boira que, la paraula sororitat, en l’idioma gitano, ja existia feia molt de temps. De fet, això parla molt de la cosmogonia i de la forma que tenia de veure el món el poble gitano, sent el romanó una llengua molt antiga.
“Phenjalipen és una paraula antiga que prové de la llengua gitana que significa en català, germanor entre dones”
Celia Montoya
L’estereotip o arquetip de la dona gitana per excel·lència és el de la gitana Carmen. Montoya ens explica la importància d’aquesta dona al poble gitano. Carmen era cigarrera, per tant, ella tenia un treball remunerat, pitjor que el dels homes, però obtenia independència econòmica, els seus propis diners.
“No era simplement una dona que prenia decisions de què fer amb el seu cos o amb la seva vida”.
Celia Montoya
Les cigarreres van ser les promotores del sindicalisme, elles s’associaven en organitzacions religioses perquè era de la manera que ho podien fer. “Van fer la llavor de la conciliació laboral a les fàbriques de tabac, que hi hagués guarderies. Entre les cigarreres es cuidaven si una es posava malalta i, si hi havia un sepeli, el pagaven entre totes”.
3. A l’escola i a la universitat
Només el 17% de la població gitana major de 16 anys té acabats els estudis d’ESO, davant el 80% de la població general, segons l’estudi 2018 de la Fundación Secretariado Gitano.
Juana Fernández Cortés, secretària de suport d’Unió Romaní, assegura que no hi ha problemes per accedir a l’educació, però sí per continuar-hi. La majoria de nens i nenes gitanos van a escoles de baix rendiment, escoles amb tots els recursos, d’una sola línia i on, generalment, els infants són d’origen immigrant i gitano i/o de famílies amb dificultats socials i econòmiques.
“Protegir els infants gitanos en un col·legi concret també és una forma de discriminar, una manera de mantenir la marginalitat d’aquests nens”
Juana Fernández
També ho apunta María Rubia Jiménez –presidenta de l’Associació Intercultural Nakeramos i membre de la Junta Directiva d’Unió Romaní– plantejant una reflexió. Per què el mateix nen, en un centre de baix rendiment no aprova, i en un centre públic evoluciona, aprèn i aprova més?
Juana planteja una resposta: “Els objectius de les escoles de baix rendiment són molt baixos, es parteix d’uns prejudicis, això desmotiva i fa que els nens i nenes acabin creient-se que com que tampoc faré res a la vida, no cal que m’esforci”.
“Si hagués tingut professors a l’escola com vosaltres, jo avui seria algú, perquè que fàcil és aprendre quan t’expliquen les coses bé”
Una alumna adulta gitana a María Rubia
“M’alfabetitzes ensenyant-me el ‘sol solet vine’m a veure’, no m’estàs alfabetitzant amb un conte de cultura gitana”. Paraules de María Rubia que explica sentir-se catalana, espanyola, gitana i dona, però que, al mateix temps, es pregunta quins són els inputs que ha rebut de la cultura gitana a l’escola. Gairebé nuls.
“Un nen o una nena gitana hauria de poder compartir a l’escola la seva cultura, poder-se sentir orgullosa i poder dir que allò que ensenya els hi encantarà”
María Rubia
“Hi ha un grup de nens del barri que toquen molt bé la guitarra, sovint toquen i canten a la rambla. Estan donant una classe que es podria veure a una escola de música, però al carrer”. Un clar exemple que explica la Juana de cultura, educació i discriminació pel sol fet de ser, visiblement, gitano.
En l’àmbit universitari, s’estima que el nombre de gitanos i gitanes que aconsegueixen arribar a la Universitat oscil·la, com apunta el Pla Integral del Poble Gitano a Catalunya (2017-2019), entre el 2,6% i l’1%. Amb relació a les dades, María Rubia, que creu que hi ha hagut un avenç, explica que el gitano o la gitana no parteix d’una situació d’equitat pel que fa a l’autoestima i és important entendre que “t’estàs intentant desenvolupar en un entorn on hi ha un prejudici definit sobre la teva identitat”.
“Esperem que d’aquí a 10 o 20 anys sigui normal que els joves puguin accedir, si volen, a la universitat o a un cicle formatiu, perquè una cosa és voler i l’altra que les condicions que t’envolten i les polítiques que es creïn siguin favorables”.
Juana Fernández
Les escoles, al mateix temps, són els espais on s’ha de començar a combatre l’antigitanisme i reconèixer el patrimoni cultural, perquè “els gitanos som el producte de tot un viatge, de tota una interacció, realment som un resultat intercultural”, diu María Rubia.
4. Trobar feina
La taxa d’atur per la població gitana és del 52%, que contrasta substancialment amb la taxa d’atur del total nacional, que és d’un 14,5%. Una taxa de risc de pobresa que augmenta fins al 92%.
La discriminació principal que pateixen les persones gitanes és la negació a un lloc de treball i això fa que les discriminacions dins de la feina no siguin corrents. “Són molt pocs els que ho aconsegueixen, els altres s’acaben dedicant a la venda ambulant”, explica María Rubia. Organitzacions, associacions o ONG també són alternatives laborals recurrents entre la comunitat gitana.
“És molt trist que tinguem noies gitanes periodistes i advocades i que estiguin treballant al tercer sector”
María Rubia
D’altra banda, Juana Fernández Cortés reflexiona sobre la lluita constant que han de fer les persones gitanes, formades, contra els estereotips i les discriminacions per poder competir en el mercat laboral. “Quan un gitano entra a un lloc de treball, per molt cirurgià que sigui, ha de demostrar el triple per guanyar-se la confiança”, afegeix.
5. Dret a l’habitatge
Les barreres a les quals s’enfronten les persones gitanes en l’accés a l’habitatge suposen una vulneració en matèria de drets humans, se’ls jutja per l’estigma social de la població gitana, per raons d’antigitanisme.
La població gitana no té país ni territori, són ciutadans del món que lluiten sota la frase «són nòmades per cultura» i és que “un no viu sota un pont per desig cultural”, expressa María Rubia.
Juana Fernández, parla de la discriminació, no només quan es nega la possibilitat de llogar un habitatge pel fet de ser gitano, si no d’una discriminació per part de les polítiques públiques que es creen, per exemple, les ajudes en el lloguer d’habitatges per a persones joves. En aquest cas, Juana explica que no es contempla l’opció que una persona jove, a 33 anys, pugui ser pare, avi i tenir una càrrega familiar, com passa en molts joves gitanos.
“També és racisme no pensar en altres comunitats que no els beneficien certes polítiques”
Juana Fernández
6. En temps de Covid-19
Un 92% de risc de pobresa i un 89% de pobresa infantil, unes xifres que la crisi sanitària ha accentuat. “Ha sigut terrible”. Mercadillos tancats i llaços de famílies trencats.
Moltes famílies gitanes s’alimenten i sobreviuen dels mercadillos i, també, de les dones que es dediquen a la venda ambulant per guanyar-se els 20 o 30 euros del dia. La chatarra també és una font d’ingressos que es va veure afectada pel confinament. Hi havia una família per mantenir, i llum, aigua, hipoteca o lloguer i telèfon per pagar, “si no pots sortir a buscar-te la vida, literalment a buscar-te la vida, com ho fas?”, es pregunta la María.
Essent conscients que la pandèmia ens ha sobrepassat a tots, Juana Fernández assegura que els llaços familiars de la comunitat gitana són molt forts, “hi havia famílies partides en trossos per la mort de familiars o famílies que no podien ajudar a altres perquè ja s’havien gastat tots els seus estalvis”.
7. La representació als mitjans de comunicació
Els mitjans de comunicació són considerats, moltes vegades, el quart poder per la seva gran influència en la conformació de l’opinió pública. Si bé serveixen per a fiscalitzar el poder i fer de vigilants, també és cert que creen estats d’opinió, construeixen imatges determinades i, sobretot, generen estereotips concrets sobre col·lectius i comunitats, normalment minoritàries.
Joan M. Oleaque, gitano, periodista, escriptor i professor a la Universitat Internacional de València, assegura que el poble gitano segueix estigmatitzat a través dels mitjans de comunicació. Les notícies relacionades amb el poble gitano sempre van acompanyades de diferents noms per a referir-se a la població en qüestió. La paraula “clan” o “ètnia”, que el professor qualifica d’aspecte més pejoratiu que la paraula “raça”, són una de les formes amb les quals s’obren moltes notícies per a referir-se al poble gitano. Els mitjans digitals són pioners fent titulars atractius perquè el lector sigui atret per aquests, generant i potenciant el sensacionalisme i tots els seus efectes.
Juan de Dios Ramírez-Heredia, a la publicació «¿Periodistas contra el racismo?», explica que en el terreny dels mitjans de comunicació no sols està en joc el nostre present, sinó especialment, el dels nostres fills i filles. “Tots els meus esforços han anat encaminats a aconseguir que se’ns jutgi pel que som i no pel que uns altres diuen que som”, afirma Juan de Dios.
L’informe fa una anàlisi mediàtica per comunitats i Catalunya és la tercera comunitat autònoma que publica més sobre el poble romaní, un 9,66% dels textos publicats a Catalunya el 2019 eren relacionats amb el poble gitano. Cal remarcar que, tot i que la majoria són neutres (75,61%), els textos negatius ocupen un 19,16% i els positius un 5,23%. D’altra banda, en un 84,32% dels casos, els periodistes no contrasten la informació amb el poble gitano, aquest passat 2019 es va contrastar amb fonts gitanes en un 16,53%.
I amb aquesta mateixa idea, els exemples de notícies que recull l’informe són analitzades, a partir de paràmetres qualitatius, per un grup de gitanes. “Com a persona blanca que no pertany a la comunitat gitana, no estic legitimada per analitzar notícies”, apunta Queralt Castillo Cerezuela, periodista i coordinadora de l’informe «¿Periodistas contra el racismo?».
“Sempre fem la informació els mateixos, des de la perspectiva dels privilegiats”
Queralt Castillo Cerezuela
L’objectiu de «¿Periodistas contra el racismo?» persegueix les informacions neutres, “no es volen notícies negatives, òbviament, però tampoc positives”. “Que una gitana vagi a la universitat no hauria de ser notícia per si mateixa”, afegeix la Queralt.
El professor valencià considera que la imatge o l’estereotip que els mitjans donen del poble en qüestió no deixa de prendre un aspecte determinat i dur, centrant-se de manera desproporcionada i sense aplicar cap regla de reflexió ni profunditat periodística.
“És com relacionar els colombians amb el narcotràfic, els mexicans amb els assassinats de cartells de la droga o, fins i tot, lligar els bascos amb ETA”
Joan M. Oleaque
El poble gitano ha sofert gradualment l’absència sociocultural política real. Tot i que en determinats moments els governs han ajudat a donar a conèixer la història del poble gitano, aquesta absència cultural ha fet esborrar la història del poble gitano, fins i tot oblidada per alguns d’ells. “Els gitanos han acabat despullats enfront de la resta d’un patrimoni cultural, simplement considerats com a gent de tercera, una cosa suburbana”, afirma el professor. A més, assenyala que actes socials d’aquest estil s’eliminen perquè hi ha altres preocupacions generals que porten a aquestes a seguir un moviment cíclic sense cap canvi.
“Els mitjans són presa de la seva pròpia crisi, i de la crisi de la societat”
Joan M. oleaque
{{ comment.text }}