Mireia Largo i Laura López. Vic
Més de cinc anys després de la seva última exposició al Museu de l’Art de la Pell de Vic, l’artista vigatà Manolo Gómez torna amb l’obra Ressonàncies Sensorials, una obra que té com a element principal el paper. L’autor experimenta sobre aquest element amb diverses tècniques, creant un ventall de combinacions compostes per imatge i volum. Ha creat una obra oberta, que prescindeix de títols i explicacions perquè “cada persona tingui la seva pròpia idea de l’obra. La gent ha de pensar, ha de veure l’obra i interpretar-la com vulgui. S’han de fer la seva idea, que jo ja tinc la meva”.
L’exposició, que va obrir les portes el divendres 23 d’octubre i que romandrà oberta al públic fins al dia 6 de gener, està constituïda per diferents obres fetes a base de paper plegat i tractat, oli, grafit, tinta d’injecció, material fotogràfic i fum, entre altres elements que han servit a l’autor per experimentar el límit del material principal, el paper, i han aconseguit transportat al públic a un món de sensacions i interpretacions molt subjectives.
“Jo no començo una obra tenint una idea fixa, jo tinc una idea general. En aquest cas, sabia que volia experimentar amb el paper, amb el plec, amb l’arruga. Sempre jugo al límit, el fet de donar volum, d’aprofitar trossos d’una altra obra”, explica l’autor. Gómez és un artista que dóna una segona vida a tot el material sobrant de la creació d’altres obres i això ho podem apreciar en aquesta exposició. La combinació de nous elements amb els que ja tenia ha donat lloc a aquesta obra on la funció del paper com a predeterminant ha aconseguit resultats “molt poètics”.
L’artista ha utilitzat el paisatge com a inspiració, “és una cosa emotiva i estètica”, esmenta, i explica que aquesta obra no té res a veure amb l’exposició La Mari, el camí de les pedres i jo, on es va basar en la seva pròpia experiència. Es fixava en l’entorn, els objectes i el dia a dia del camí que recorria per anar a veure a la seva mare amb alzheimer, i va acabar creant l’obra en forma d’homenatge.
En canvi, mentre creava Ressonàncies Sensorials l’artista “no pensava en res”, simplement pura inspiració del vigatà. “Havia d’arribar aquí, havia de treballar al límit. No saps què faràs, però l’emoció et diu: tira cap aquí, prova això, he de veure que passa amb això”, és per aquest motiu que Ressonàncies Sensorials no està basada en un tema o experiència personal concreta de l’autor sinó que es tracten diversos aspectes de la vida quotidiana com la política o processos naturals amb els quals Gómez s’ha trobat durant el període de creació d’aquestes obres.
Un clar exemple és una de les seves obres per la qual l’artista va deixar una sèrie de cartolines al pati del darrere del seu taller, ben mullades, durant tres o quatre dies. D’aquesta manera, va aconseguir donar-li textura a les cartolines gràcies als caragols i caragolines que se les menjaven i, també, va aconseguir diverses tonalitats de blancs pel temps que aquestes van estar en contacte amb la terra. Un altre exemple, seria l’obra on, gràcies al fum d’una espelma, transmet una sensació de dinamisme, “els grisos, la cosa cremada com quelcom caòtic, el foc, quan actua el foc deixa la seva petjada. Són subtileses i l’obra expressa la subtilesa del foc, que ha passat per aquí i dóna aquest resultat de cendres, de caos”.
Per finalitzar, Manolo Gómez reconeix: “No m’interessen els colorits, em posen molt nerviós”. I es defineix com una persona “mental i meditativa”. “Crec que l’obra reflexa, també, la meva personalitat”, una personalitat d’artista que qualifica de molt curiosa i experimental.
{{ comment.text }}