Alba Jaumandreu i Irene Mas. Vic
Hi ha molta gent que no sap on són els seus familiars, quina referència teniu vosaltres?
Ell feia les fortificacions, les trinxeres, si havien de fer alguna cosa amb ciment, algun búnquer, etc. però no combatia. El que sabem és que ja estaven de retirada i van parar a Prats, van reposar dins d’una església i el seu company va proposar marxar mentre era de nit. El meu avi pel que fos va dir que no; al matí van patir una traïció. Els van dir que eren allà. L’endemà els deien: “sortiu que no passarà res” i va ser llavors quan els van afusellar. El company va poder tornar a Gavà i al meu avi el van afusellar.
Què va passar?
El meu avi va anar a demanar ajuda a casa de la seva germana per no marxar a la Guerra i no el va voler, perquè va dir que els “pelarien” a tots. Si hagués estat allà amagat potser no hagués passat res i en canvi va haver d’anar a la guerra…
Si l’hagués volgut acollir…
Jo recordo des que era petita la germana del meu avi a casa cada dia. Cada dia venia plorant a demanar perdó pel que havia fet, mai va superar la mort del seu germà… Sempre plorava.
“Però jo no se que hagués fet en el seu lloc. La por mana molt”
Si al final, el teu avi hagués dit que sí i s’hagués escapat…
El meu pare és fill únic i gairebé no ens n’ha parlat. Com que li va passar de molt jove, ha sigut una cosa que sempre ha tingut assumida. Però mai n’ha parlat gaire, fins que va començar a sortir la Recuperació de la Memòria Històrica i ens n’ha anat explicant alguna cosa.
Carta de l’afusellat a la Guerra Civil
I ara com ho viu?
Ara no fa cap bogeria de content. Jo sí, jo contentíssima. Suposo que ell ho porta tot per dins, però no ho treu. Crec que ha acceptat molt la situació. Jo l’acceptaré quan ell sigui aquí i és una cosa per la que vull lluitar.
“Crec que és un dret tenir els seus enterrats on toqui”
Potser per nosaltres és normal tenir un pare, però ell no, i potser té el sentiment de voler-lo trobar…
La repressió l’ha marcat.
Durant molts anys va haver de callar. Amb la meva àvia no n’havia parlat mai jo. Recordo que ella resava molt, abans tots érem els culpables i Déu era el bo. Nosaltres érem els pecadors, i sempre estaven demanant perdó per tot el que havien fet. Sempre resava coses així, no ho sé, devia ser un sentiment que ella tenia.
Creus que la fe la va ajudar a superar-ho?
No ho sé. Ella l’únic que va fer va ser treballar molt per tirar endavant el seu únic fill.
Potser el teu pare té por perquè ell sap que està allà, però si ara obren una fossa i no hi es…
No diu res. Com a molt tenia 10 anys, era petit. L’únic que diu és que si s’han de fer moltes coses, com que té 85 anys, diu que ja està bé on està. Però jo sempre tinc el desig de tornar-lo a casa, perquè és on ha d’estar. Que descansi, és una part nostra que està escampada. És més el fet nostre de portar-lo aquí. Ell no diu res, se’n recorda de coses però no en parla mai.
Creus que hi havia molta por?
Sí. La nostra generació, els meus pares i els meus avis, sí. Els meus avis sempre ho deien, quan veien qualsevol cosa a les notícies, “ja hi tornarem ja a la guerra”, ells m’ho deien així, ho tenen molt arrelat.
Tenien por que algun veí els denunciés?
Per suposat. Si feies alguna cosa, et denunciaven. A casa meva no es parlava de res. Jo sabia que el meu avi l’havien matat a la guerra, que hi havia una carta, que parlaven molt normal. Escrivia dels dibuixos que li enviaven, dels conills… parlava com si no fos a la guerra.
Si aconseguiu recuperar el cos, us agradaria enterrar-lo amb la família?
Sí, amb la meva àvia.
{{ comment.text }}