Mireia Marcó i Rebeca Molero. Vic
Als i a les catalanes sempre ens han dit que som gent assenyada, massa educada, polida i que respectem el diàleg i les bones maneres. Però, això no vol dir que no hàgim de recórrer a blasfemar i deixar aflorar les emocions quan estem emprenyats ni que els insults siguin més tous per ser en llengua catalana.
L’Antoni Pladevall és un escriptor i filòleg que ha escrit el llibre La clau anglesa, un drama familiar que té el català tan present que ens sorprèn amb expressions que malauradament, ja havien caigut en l’oblit. Pladevall ens mostra com en certs indrets de Catalunya encara el català té la mateixa força i importància que qualsevol altra llengua i que també s’utilitza per a insultar: “Procedeixo d’un entorn rural en què el llenguatge groller era molt habitual i, encara que actualment ja no hi visc, em sembla que els que encara hi fan fermança utilitzen termes i expressions altisonants per expressar el seu enuig o la seva disconformitat”.
L’Eva Tresserras, professora de llengua catalana de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya, creu que aquest fet també és degut a la manca d’importància que se li dona la llengua: “A Catalunya, els doblatges s’han fet gairebé sempre en castellà i això fa que a molta gent se li faci estrany mirar una pel·lícula en català. L’altra problemàtica és la situació sociolingüística del català: com que a segons a on es continua veient com una llengua de segon grau (‘de segones’, que diria Jesús Tuson), sembla que pesi menys en general. I per tant, en consonància, els insults també.”
“Tros de quòniam” és una de les expressions que utilitzava el capità Haddock del còmic Tintín que Joaquim Ventalló va traduir al català, un dels molts insults del repertori d’aquest personatge pocavergonya. D’aquest enorme repertori va sorgir Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp, un diccionari d’insults que reuneix més de 800 paraules i expressions del personatge. Tota una obra d’enginy i intel·ligència en la recerca de l’humor per preservar la nostra llengua.
“Posava il·lusió i entusiasme en les traduccions per tal que els lectors en gaudissin tant com ho havia fet ell i nosaltres quan érem nens. De tant en tant apareixia amb un llistat de paraules per tal que li confirmés que aquell era el llenguatge adequat i que no era ni carrincló ni massa erudit (…) Si tenia qualsevol dubte en relació amb les expressions marineres emprades pel capità Haddock ho consultava amb els amics mariners i pescadors d’El Port de la Selva, on anàvem tots els estius, per trobar l’equivalent català. El meu pare buscava alternatives per evitar fer una traducció literal (…) Va confeccionar uns glossaris on va recuperar paraules obsoletes o poc freqüents, i on va demostrar una gran capacitat inventiva a l’hora d’adaptar els renecs i insults”.
Eulàlia Ventalló a ELS BELLS INSULTS DEL CAPITÀ HADDOCK TRADUÏTS PER JOAQUIM VENTALLÓ
Com diu l’historiador Pau Vinyes en el seu blog, “per a molts infants, les traduccions de Tintín d’en Quimet Ventalló van ser el primer pas cap a lectura en català”. No volem que els futurs nens i nenes siguin uns “tanoques”, per això és important que aquest art d’insultar en català no es perdi amb el pas dels anys. Com ens diu la professora de la UVic-UCC, “insults, en català, que per això existeixen en la nostra llengua. És important insultar en la llengua pròpia, perquè és la que et defineix”. I com també molt bé defineix la plurilingüista, podem seguir adoptant paraules i expressions d’altres llengües i cultures per tenir major capital lingüístic i poder comunicar de diferent formes, però sempre hem de defensar la pròpia, què és la que ens defineix com a ciutadans del nostre país.
Insults que avui han quedat en l’oblit a causa de la falta de difusió de les paraules obsoletes o poc freqüents, ni audiovisualment, ni periodístic, ni col·loquial. Expressions que han quedat fora de l’abast social. Però, que gràcies a la intervenció de Quim Torra cap a Pedro Sánchez, sembla que s’han tornat a revifar, o que almenys ha servit d’antecedent per veure que perdrem l’art d’insultar en català.
Pladevall creu que davant la realitat del català, que es troba en un segon pla i sembla una llengua secundària sobretot pels joves, “el capgirament passa, indefectiblement, per l’augment de la seva presència als diaris, les ràdios i les televisions, cosa altrament molt difícil, i, evidentment, pel seu estudi constant a l’aula.”
“La pèrdua d’expressions catalanes -insultants o no- que observem amb el pas del temps no és sinó una conseqüència directa de la reculada general que experimenta la nostra llengua en tots els àmbits, tant en l’oral com en l’escrit, a causa en bona mesura de la seva presència baixa o nul·la als grans mitjans de comunicació, cosa que genera, sobretot entre les generacions més joves, la imatge errònia que el català és una llengua de qualitat inferior.”
Antoni Pladevall
“Creure’ns que la nostra llengua és llengua perquè les persones en fem ús. La llengua evoluciona perquè els parlants evolucionen. Sense persones que en fessin ús, no hi hauria llengua. Les expressions antigues (i en consonància, molts insults) són una forma bonica de mantenir viva la nostra tradició.”
Eva Tresserras
Actualment, hi ha alguns mètodes per seguir mantenint els dialectes i les expressions més oblidades, l’Eva ens diu: “El Xitxarel·lo [o el Bandarra], aquella marca de vi o vermut que engloba insults genuïns a l’ampolla, i que fa que no puguis parar de buscar-ne més. De tots, un que m’agrada molt, pel significat i per la sonoritat, i perquè a casa l’havia sentit molt, és “torrabosses”. No apareix al DIEC, però a mi m’agrada.”
En definitiva, com l’Antoni Pladevall diu: “L’insult és un registre específic de la llengua i, per tant, sempre implica una millora i un enriquiment d’aquesta. Insultar en català, doncs, és un capital lingüístic més”. A més, “és important perquè destensa i allibera de tensions els seus practicants. Comporta una dimensió catàrtica, és a dir, terapèutica.”
{{ comment.text }}