Adriàn Ortega i Xènia Farres, Vic
No és la primera vegada que el govern de Catalunya prorroga els pressupostos, només falta mirar enredera i recordar que Artur Mas durant la seva presidència en el govern català ho va fer.
L’any 2013, la Generalitat de Catalunya va renunciar a presentar uns nous pressupostos i va prorrogar els comptes fins a finals d’any. Després que Cristóbal Montoro, anuncies que permetia que a Catalunya hi hagués un sostre de dèficit del 1’58% màxim. Però Catalunya porta amb els comptes prorrogats des de l’any 2010, amb l’excepció del 2017, any en què es van aprovar quan tocava. Durant les pròrrogues d’aquests anys entremig, no s’han posat a la taula nous pressupostos, i per tant s’han anat prorrogant tots.
A finals de 2010, Artur Mas es va convertir en president de la Generalitat, dins del seu govern, el conseller d’economia va ser primerament Andreu Mas-Clotell, aquell any, no van aconseguir tirar endavant els pressupostos de l’any 2011, a causa de les retallades per reduir el dèficit català. No va ser fins a mitjans mateix any i allargant fins al 2012, que van presentar els pressupostos. L’any 2013, va ser un altre any de pròrroga, amb motiu de la crida del president Mas a la ciutadania perquè aquesta anés a votar a les urnes. A banda de la manifestació multitudinària de la diada de Catalunya i del rebuig de Mariano Rajoy a la proposta de fer un pacte fiscal. El pacte fiscal que demanava Mas a Rajoy implicava la creació d’una agència tributària Catalana, pròpia i única, també la destinació de recursos nous a les polítiques socials per preservar els serveis de l’estat del benestar, a més el pacte vinculava la progressivitat fiscal en el sistema impositiu català i a la lleialtat institucional entre l’estat y la generalitat i altres institucions. Finalment el pacte també incloïa la creació d’una comissió de seguiment de negociació d’aquest amb l’estat. Format per les forces parlamentàries. El no de Rajoy entre les altres qüestions esmentades com crida a les urnes va fer que durant tot l’any el govern català estigues a l’espera de l’assignació a més recursos per part del govern espanyol, recursos que mai van arribar.
L’any 2014, es van ajornar per una petició d’última hora del partit popular (PP), envers el dictamen al Consell de Garanties Estatuàries. L’any següent, també es van haver de prorrogar, fins entrada d’any 2016 i durant aquest mateix any, la CUP, va forçar el relleu de la presidència de la Generalitat d’Artur Mas per Carles Puigdemont qui va fer que el parlament tornés els pressupostos al govern de la generalitat.
L’any 2017, els pressupostos van ser els únics que es van aprovar en aquest llarg període de temps, ja que l’any següent els pressupostos no es van arribar a plantejar per l’aplicació de l’article 155, de la Constitució a Catalunya. En l’actualitat, Quim Torra, el president de la Generalitat, i Pere Aragonès, conseller d’economia, no poden tirar els pressupostos endavant per falta de suport del Govern, tot això, provoca dificultats a l’hora d’aplicar les polítiques previstes. Però que suposa per un govern està amb comptes prorrogats per a les polítiques públiques?
Farres: “des que es van aprovar els pressupostos del 2017 ha incrementat la recaptació d’impostos però també les despeses de manera important”
Segons Marc Farrés, economista, estar en comptes prorrogats és per definició, un problema. Un pressupost és l’instrument amb què el govern pot dur a terme els seus projectes i, com a tal, s’hauria d’adaptar a la realitat del context social, econòmic… Si no es pot planificar la despesa corrent i la previsió d’ingressos tenim un problema. Des que es van aprovar els pressupostos del 2017 ha incrementat la recaptació d’impostos però també les despeses de manera important. S’ha generat una despesa addicional, no contemplada el 2017, que d’entrada no es pot cobrir tot i tenir els diners degut a les limitacions legals de la pròrroga pressupostaria. Ens podríem trobar amb la paradoxa de no poder incrementar suficientment la despesa i, per contra, aconseguir reduir el dèficit. Per l’altra banda en Josep Burgaya, historiador, expolític català i professor creu que no se li dóna prou importància al fet d’anar amb els comptes prorrogats. Argumenta que el fet d’anar amb els comptes prorrogats suposa un fracàs polític, ja que no es poden fer polítiques, ja que les polítiques van lligades als pressupostos i un programa polític es desenvolupa a partir dels pressupostos, haver de treballar pressupostos prorrogats impedeix fer qualsevol cosa nova. Burgaya explica que hi ha partides que queden obsoletes, i s’han de redefinir continguts dins del sistema pressupostari, això genera molta dificultat, ja que moltes polítiques no es poden implementar perquè són qüestions noves que no estaven en previstes en pressupostos anteriors. Quan es tenen majories polítiques poc solides, hi ha aquest problema. La solució que i veu és la importància que qualsevol govern tant català com espanyol tinguin majories que els i permeti elaborar pressupostos. La concreció de les polítiques i de la solidesa del govern és la capacitat de fer pressupostos, si el govern no pot fer pressupostos, circumstancialment, pot prorrogar-los per sortir del pas, però haurà d’anar a eleccions, sinó, no té cap sentit això.
Burgaya: “anar amb els comptes prorrogats suposa un fracàs polític”
Burgaya pensa que a banda de les eleccions del 28 d’abril, més endavant hi haurà unes altres eleccions dins la política catalana. Argumenta que la política catalana està bloquejada. I que en el cas que es fessin unes eleccions noves, si les actituds dels polítics continuen essent les mateixes que les que hi ha ara, unes eleccions tampoc resoldrien res, ja que les eleccions resolen si es conforma una majoria nova disposada a quedar en evidència, i ara per ara no sembla que hi hagi una majoria nova i tothom està molt situat en les seves posicions. Amb això el bloqueig pot continuar i això ho pagarà la societat catalana. I ho pagarà molt car, els afectes de tot això encara són molt petits, ens els trobarem en com estar quedant la sanitat publica, l’educació publica, en com estar l’activitat econòmica, la falta de confiança la falta d’inversions exteriors, perquè evidentment la inestabilitat política fa que el diner marxi. Burgaya a més, creu que no se li dóna importància, no es valora la política com a una cosa inclusiva, i considera que fa anys que la en la política no es debaten les diferències ni s’arriben acords, argumenta que abans la societat catalana es regia per aquesta forma de fer, però ara fa anys que la dinàmica que es fa és una altra. Des del seu parer opina que no hi haurà pressupostos, no es faran pressupostos, que ningú està pensant en pressupostos ara mateix i que la política catalana, actualment es regeix en gestos, en emocions en apel·lar els sentiments de la gent. Aquest país ha decidit viure un temps en la irrealitat i així ens va, diu l’ex polític.
Però hi haurien maneres de desbloquejar parides i fer política amb els pressupostos prorrogats? Actualment, es justifica que es podria fer per via decret, però sempre hi ha pros i contres en qualsevol via, Farrés creu que sí que hi ha maneres, però és evident que no són una solució òptima. Considera que es poden moure partides entre departaments com a via més fàcil, i que un decret llei pot permetre ampliar el crèdit per destinar a cobrir determinades necessitats i compromisos o reformar la llei de finances. L’economista explicava també es pot finançar amb els diners del Fons de Facilitat Financera, que substitueix el FLA, amb l’actualització de les bestretes i la liquidació del model de finançament corresponent al 2017. Per altra banda Burgaya creu que s’hauria de treure la centralitat del parlament i desplaçar-la a decrets governamentals, el fet de governar via decret és una mala opció la qual sí que pot ser circumstancial en un cas concret. Però sistemàticament governar per decret, és la negació de la democràcia. L’ expolític opina que tot això que està passant és un trencament profund de la política catalana entre blogs, i diu que no tenen possibilitats de cooperar, ja que la majoria governamental és molt dèbil i a més se sustenta sobre un suport que és la CUP que en l’àmbit pressupostari i pel que fa a polítiques pràctiques no els segueix, per tant no tenen majoria això fa que sigui insostenible. La solució que hi veu, és la de tenir un clima polític diferent, en el qual els partits polítics poguessin col·laborar més enllà d’aquesta frontera que hi ha entre els dos blocs. Segons Burgaya és impossible que Ciutadans doni suport al govern amb res, però tampoc el govern buscarà ni voldrà el suport de Ciutadans o del PSC. Explica que el govern confiava amb els comuns amb els quals té algunes afinitats, però el plantejament dels comuns, d’esquerres i del govern majoritàriament de dreta, fa molt difícil que en una discussió pressupostaria acabin trobant-se. Tot això és el resultat d’una dinàmica política catalana molt tòxica, argumenta, hi ha una majoria política que se sustenta sobre el tema del procés, però una part dels seus membres no comparteix cap model de política social, i a l’hora d’aprovar uns pressupostos necessita compartir els models de política social.
Burgaya: “és impossible que Ciutadans doni suport al govern amb res, però tampoc el govern buscarà ni voldrà el suport de Ciutadans o del PSC”
Farrés té clar que els pros i els contres que hi podem trobar dependran del prisma polític amb què ho mirem. El context polític actual és factor clau. Només cal escoltar els arguments de cada partit polític per extreure conclusions. Explica que una ampliació de crèdit genera més endeutament ( més interessos a pagar). I el fet de no disposar d’autonomia pròpia per a gestionar els recursos és un problema i causa situacions de dependència envers els requeriments d’austeritat del govern estatal. Farrés creu que d’entrada el fet de prorrogar els pressupostos suposa un impediment per trencar amb les polítiques d’austeritat dels darrers exercicis. Si no es poden incidir sobre els factors de creixement, estabilitat econòmica i de distribució de la renda els greuges són evidents: menys inversió en formació, i+d, infraestructures, sanitat i polítiques socials.
Farrés: “el fet de no disposar d’autonomia pròpia per a gestionar els recursos és un problema i causa situacions de dependència envers els requeriments d’austeritat del govern estatal”
Aragonès i el govern català volen aprovar, des de fa mesos, un pla de contingència, perquè el govern no deixi desateses les necessitats socials. Aquest pla que el departament d’economia havia previst inicialment aprovar-lo el 8 d’abril, s’ha ajornat fins al 9 de maig. El pla de contingència, representa una opció preventiva i reactiva en situacions d’emergència, el qual presenta una estructura estratègica amb l’objectiu de minimitzar les conseqüències negatives que presenta la situació en la qual es troba actualment l’economia catalana. Farrés opina que el fet que s’estigui demorant l’aprovació del pla en denota la complexitat. El mateix Departament d’Economia reconeix que es “requereix cirurgia fina” ja tindrà efectes als diferents Departaments de la Generalitat, diu. A més argumenta que també fa falta que el govern espanyol compleixi amb les bestretes pendents. Burgaya per altra banda creu que els problemes plantejats són més profunds. El pla de contingència és per passar uns mesos, el denomina com a parche, posant d’exemple que el pla de contingència és com si en l’economia domèstica tires de Visa per passar quinze dies perquè vas curt de liquiditat, però que al final, hauràs de tornar aquests diners utilitzats. Argumenta que el problema és més de fons, és un problema de replantejar-se qüestions de finançament, de prioritats, de política i de grans acords de país, però ara per ara la política no segueix aquesta dinàmica.
{{ comment.text }}