VIATGE AL FONS DE LA COVID
Aurora Delgado, de 47 anys, té la seva mare i el seu germà a residències. Està esgotada i al límit i sap del que parla perquè també ha treballat a llars de gent gran. Forma part de la plataforma Els Estels Silenciats.
La seva mare es troba a una residència del Figaró.
Sí, té 86 anys. Hi és des del 6 d’octubre. Abans era en una altra residència de manera temporal del Servei d’Atenció d’Urgències a la Vellesa (SAUV). El meu germà també està en una residència per a adults amb autisme.
Les residències han desaparegut dels mitjans de comunicació. S’ha normalitzat la situació?
Res més lluny de la realitat. Res no és normal encara ara, després de gairebé dos anys de pandèmia. Les residències han tornat a ser invisibles i els familiars estem indignadíssims. Sembla que no interessi que s’expliquin les males condicions que es viuen. Les restriccions continuen i són molt dures. Estem amb l’ai al cor perquè avui potser puc veure la mare i demà potser no. De mitjan juliol a mitjan agost d’aquest any, no es van permetre ni visites ni sortides a bona part de les residències de gent gran i de persones amb discapacitat.
Per què hi ha tantes restriccions?
Les direccions de les residències s’escuden en els protocols de Salut per dictar-les perquè no tenen prou personal per complir les exigències del Departament. A les famílies ens diuen que “per motius d’organització” s’han de restringir horaris. Per exemple, jo em trobo que només puc anar-hi els matins de dilluns a divendres a les 11 o a les 12, i mai abans. I a les tardes, només dimarts i dijous a les 4 o a les 5. I els caps de setmana, només matí. Tot és molt limitat i, a més a més, ho has de demanar amb molta antelació. Tot són entrebancs.
Això afecta la salut emocional dels residents?
Molt, molt, molt. I t’ho puc assegurar perquè en soc familiar, de residents, i perquè he treballat com a gericultora a residències de gent gran. Ho he vist amb els meus propis ulls. Se’ls priva de sortir al carrer a fer un passeig, el contacte amb els seus estimats, se’ls prohibeix fer-los petons, abraçades… Durant massa temps no hem pogut tocar-los les mans i estàvem vigilats pels treballadors. Això els ha provocat més apatia, més confusió mental, més deteriorament… més ideació suïcida. La mare m’ha expressat moltes vegades que preferiria morir-se abans que viure així, com en una presó. Jo no tinc resposta per a això.
El problema és dels protocols de Salut o de la manca de mitjans a les residències per complir-los?
És un problema de mitjans. Ara s’ha fet superevident amb la Covid, però és que les residències fa anys que estan en precarització i la feina dels professionals és molt poc valorada. Hi ha residències pitjors i millors, però en general el que més es demana a un treballador és que sigui ràpid: “A tal hora, tots els avis al menjador”; “a tal hora, tots han d’haver passat pel lavabo”… Tot és temps, temps, temps. Què fan la majoria de treballadors? Doncs córrer. I es pateix molt perquè veus que no s’arriba a atendre com caldria les persones dependents. Des de la plataforma Els Estels Silenciats, que acull familiars i treballadors de residències, reivindiquem que es millori la qualitat assistencial. Cal un canvi profund, que siguin més una llar que no pas una institució d’internament, que es vetlli que es treballa amb persones i no pas amb mobles.
Els passa pel cap penedir-se d’haver portat els seus familiars a una residència?
Uf! No seria penediment, és ràbia, impotència i molt dolor. Perquè et planteges: tinc cap altra opció? I si deixo de treballar i la cuido jo? Però és possible? Una persona amb alzheimer no es pot quedar sola ni cinc minuts! Els que no ho viuen no s’adonen que és que no tens cap altra opció, que tu no tries que el teu familiar necessita ser a una residència.
{{ comment.text }}