Si l’apel·lació al greuge de les balances fiscals ha bastit part del discurs sobiranista, la setmana passada la Conselleria d’Economia hi posava més llenya al foc. Les dades presentades venen a indicar que, lluny de corregir-se, el greuge s’estaria intensificant. El 2021, la diferència negativa entre el que els residents a Catalunya aporten a l’Estat en impostos i cotitzacions i el que en reben en transferències, pensions i inversions arriba a 21.982 milions d’euros. Una xifra rècord que equival al 9,6% del PIB.
L’anàlisi que en fa la titular del Departament d’Economia, Natàlia Mas, és que aquest dèficit en les balances fiscals és “sostingut, perquè fa més de 35 anys” que es produeix un balanç negatiu entre aportacions i despesa, i és “injust i deliberat”, en el sentit que el desequilibri es manté “governi qui governi” a l’Estat. Però són exactament fiables, les dades que aporta la Generalitat, més encara quan la presentació es fa oportunament en plenes negociacions sobre la formació d’un govern a l’Estat amb veu determinant per als partits independentistes?
El càlcul de les balances fiscals és una matèria controvertida, perquè gairebé hi ha un mètode per a cada autor: es poden calcular de diferents maneres els ingressos, les despeses i, fins i tot, la imputació de la participació en el deute que pugui tenir l’Estat. Els mètodes més habituals són els anomenats flux monetari, que és el que ha utilitzat la Generalitat i el que té més predicament popular, o el càrrega benefici, amb el qual l’Estat acostumava a contrarestar les dades catalanes. Acostumava, en passat, perquè des de fa un temps el govern ha optat per no fer públiques les dades sota l’argument, indefensable, que les dades es poden convertir en una arma política; si se segrestés qualsevol dada susceptible de convertir-se en una arma política, no caldria presentar-ne gaires, de dades.
El flux monetari és un sistema relativament poc complex. Se sumen tots els ingressos que han aportat els residents en un territori determinat per impostos i cotitzacions a la Seguretat Social i es resten les despeses que ha fet l’Estat en forma d’inversions, de pagaments de pensions i prestacions i per transferències a la Generalitat i als ajuntaments derivats del sistema de finançament (d’altra banda, caducat i pendent de revisió des de fa nou anys) directament en aquell territori determinat. Aquest és el càlcul de la Generalitat. De les estimacions, perquè no totes les dades estan disponibles, en surt que les aportacions dels residents a Catalunya sumaven, el 2021, 75.436 milions d’euros. En el mateix exercici, l’Estat hauria fet despeses en inversions, transferències i prestacions per valor de 53.554 milions d’euros. El resultat: gairebé 22.000 milions d’euros que se’n van i no tornen.
Hi ha, però, altres mètodes, que també són acadèmicament vàlids i que probablement suavitzarien aquesta corba. El que s’utilitza més freqüentment és l’anomenat càrrega-benefici, en el qual determinats serveis que presta l’Estat no es comptabilitzen necessàriament en un territori determinat, perquè beneficien la totalitat de residents a l’Estat. Hi ha exemples com les despeses de Defensa per protegir la totalitat del territori, o en política exterior. Aquests podrien ser exemples més o menys clars, però n’hi ha d’altres més matisables: si el Museu del Prado compra un quadre, podria beneficiar el conjunt de l’Estat, però les visites que genera la compra d’aquest quadre, la despesa dels visitants en allotjament, menjar o canyes no es reparteix a tot l’Estat, sinó a Madrid, que és on hi ha situat el Museu. Sigui com sigui, aquest mètode acostuma a repartir el benefici que genera a cada territori, en funció de paràmetres més o menys objectius, com el volum de població. Per cada milió d’euros de despesa en aquestes partides generalitzables, a Catalunya li toca pagar 160.000 euros, perquè té més o menys el 16% de població.
Ara mateix, el recompte oficial de les balances fiscals no es coneix, perquè el govern central no ha volgut comparèixer en el debat. Una incompareixença que no deixa de ser sospitosa i que obre la porta a interpretar que les dades que s’oferirien tampoc deixen en bon lloc el tracte econòmic que s’està donant a Catalunya. Perquè, per damunt de mètodes de càlcul més o menys controvertits, hi ha un fet que sí que recull l’escassa informació que ofereix el govern. En el cas de Catalunya es dona la circumstància que és el tercer territori que més aporta al compte comú de l’Estat i, en canvi, és el sisè per la cua a l’hora de rebre fons a través del sistema de finançament, en una situació persistent que se salta el principi que cap comunitat hauria hagut de quedar endarrerida de l’ordre de la seva aportació un cop fets els repartiments, com preveia l’acord de 2009. Això, clarament, no ha passat. Es podria haver corregit aquesta tendència amb un sistema de finançament nou, però tot i el compromís que hi hauria revisió l’any 2014, aquesta és una tasca encara pendent de fer.
Un dels arguments habituals de les dretes és que els impostos els paguen els ciutadans. Un argument refutable: quan es parla que Catalunya paga més del que rep es diu perquè són els ciutadans de Catalunya els que pateixen l’efecte d’aquest dèficit materialitzat en les mancances de Renfe, en una sanitat que no ha recuperat els pressupostos anteriors a la crisi financera i o que no tenen prou serveis perquè el govern ha de pagar interessos per un deute immens, 84.000 milions d’euros segons dades del BBVA. Haver de posar això de manifest és tan obvi com haver de denunciar que l’actual govern, que no és de dretes, amagui la informació sobre l’actual balanç fiscal. Amagar informació equival a convertir els ciutadans en súbdits.
{{ comment.text }}