Nascuda a Barcelona el 1977, és la petita de tres germanes d’una família que regentava una botiga de sabates. Què la va portar a Castellterçol?
Amb el pare de les meves filles volíem sortir de Barcelona i buscàvem un lloc pròxim, perquè tots dos hi treballàvem en aquell moment. Aquest mes de maig farà 16 anys que visc aquí. La veritat és que no ho canviaria per res perquè s’hi viu molt bé.
És historiadora, DEA en Estudis del Món Contemporani per la mateixa universitat i Màster en Direcció Pública per ESADE. Abans d’entrar al món de la gestió pública va exercir professions vinculades amb la història?
Sí. He fet de guia, editora i tècnica en un parell d’editorials, he fet recerca, docència… He estat prou vinculada a la professió i, de fet, jo em sento historiadora.
Creu que aquest ampli coneixement històric l’ha dotat de més perspectiva a l’hora de poder copsar les estructures patriarcals i analitzar-les?
De fet, vaig estudiar Història perquè vaig tenir una professora a l’institut que ens va explicar que per entendre el que passava al present s’havia de conèixer el passat. Veia moltes injustícies i, per poder-les canviar, necessitava entendre com s’havia produït aquella realitat. Aquest coneixement em permet entendre que no només el masclisme o el patriarcat construeixen estructures de poder i desigualtat. També el classisme, el capitalisme, el racisme, el capacitisme, etc.
Del món de la història va passar a la gestió pública, suposo pel neguit de militància social i política. Com va anar?
És una evidència que la política no passa només pels partits o les institucions. Se’n pot ser conscient o no, però tots fem política amb les accions quotidianes. Per exemple si em vinculo a una entitat o si compro al Yupi’s, una llibreria de Castellterçol, en comptes de fer-ho a Amazon estic fent política perquè estic apostant per dinamitzar el comerç local. Per tant, considero que sempre he estat fent política. Però també es pot fer a través dels partits. Aquest és l’instrument del qual ens hem dotat en democràcia: amb la representativitat dins els parlaments, que són els òrgans que legislen i escullen governs. La qüestió és que en un moment donat se’m va proposar fer política des de les institucions. Llavors em dedicava a la recerca acadèmica en un grup que es deia Multiculturalisme i gènere. Treballàvem des d’una perspectiva feminista, antiracista i anticolonial. Pilar Vallugera, que ara és diputada al Congrés i que en aquell moment era regidora a l’Ajuntament de Barcelona, em va proposar la coordinació de polítiques de gènere. Per mi va ser una proposta molt interessant perquè era l’oportunitat de deixar de ser teòrica i canviar la realitat. M’hi vaig tirar de cap i va ser un aprenentatge.
Quins van ser els seus primers passos, doncs?
A la facultat vaig fundar un grup feminista, que es deia Bruixes de dol. Estàvem molt inspirades per la divisa de Maria Mercè Marçal; el “Tres voltes rebel”. El 1998-1999 vam organitzar una recollida de signatures per aconseguir que totes les assignatures de la carrera d’Història incorporessin la perspectiva de gènere. Amb aquesta acció vam tenir cert impacte i vam aconseguir que hi hagués una assignatura d’història i gènere, que impartia Mary Josephine Nash –la meva mare acadèmica–, ara catedràtica emèrita de la UB. Va ser un èxit, però alhora ho vam considerar un fracàs perquè nosaltres volíem que la perspectiva de gènere s’incorporés a totes les assignatures.
Fa un any i mig que és la presidenta de l’Institut Català de les Dones (ICD). Quines són les tasques i àmbits d’actuació més rellevants de l’ICD?
L’ICD es va crear el 1989 i, fins a la creació de la Conselleria d’Igualtat i Feminismes el 2021, era l’únic organisme de la Generalitat que liderava les polítiques feministes i de gènere. S’encarregava de la promoció de drets de les dones, polítiques de reconeixement de les genealogies feministes, suport a la xarxa de Serveis d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD), polítiques de corresponsabilitat, violències masclistes, suport i finançament a entitats feministes, etc. Amb la creació de la conselleria i de direccions generals específiques, fem un repartiment de competències. Des de l’Institut ens quedem amb la promoció dels drets de les dones; suport al moviment feminista i l’associacionisme de dones a Catalunya; les polítiques de canvi d’aquest fals paradigma neutre que ens invisibilitza a totes; les polítiques d’internacionalització del feminisme, i el SIAD. També som l’organisme que supervisa la transversalitat de gènere a tots els organismes del govern de la Generalitat. Acompanyem els departaments per tal que canviïn la mirada. Això és una feina complicada perquè malgrat que aquest és un govern feminista el patriarcat pesa molt. Hi ha coses que ens pensem que són neutres, però en realitat no ho són. D’altra banda, les competències envers les violències masclistes, la cura i l’equitat en els treballs, que fins llavors formava part de l’ICD, se situen en altres espais com la conselleria per dotar-los d’estructura que ho desenvolupi.
Quins projectes tenen entre mans en aquests moments?
Primer, refundar l’Institut. És un projecte poc visible a ulls externs però molt necessari. Per poder fer polítiques públiques necessites organitzacions fortes i això ho aconsegueixes amb pressupost i personal. En aquests últims 10 anys l’ICD ha passat dels 12 milions d’euros de pressupost que tenia el 2010, a 10 milions el 2011 i 7 milions i mig el 2015, però en els pressupostos del 2022 hem aconseguit recuperar-nos fins als 10 milions. Des de l’ICD ens hem recuperat de les retallades sis anys després que la majoria de departaments de la Generalitat ho hagin fet. Si tot va bé el 2023 faríem un salt cap als 12 milions. Un cop recuperat el pressupost hem de tenir professionals dins les organitzacions que puguin desenvolupar els projectes. Qualsevol increment pressupostari públic es tradueix en finançar personal, que proveeixi els serveis públics. Estem en aquest procés de reorganització interna: increment de pressupost i personal. Pel que fa als projectes estratègics visibles, estem canviant la forma com donem suport a les entitats amb una estratègia formativa i de capacitació que hem començat ara i l’any vinent continuarem. També estem millorant el SIAD (un servei que es dona a tots els ajuntaments de més de 20 mil habitants i tots els consells comarcals, un total de 107 institucions). Quan vam entrar ens vam adonar que aquesta xarxa que es dedica a fer promoció dels drets de les dones i una primera detecció i acompanyament en situacions de violències masclistes estava debilitada. Hi havia una manca de lideratge, finançament insuficient i poca concreció. Per això, a través d’un acord marc amb els ens locals per finançar totes les polítiques d’igualtat i feminismes, que inclou el SIAD, ens hem proposat incrementar el pressupost. Fins al 2021 eren 5 milions anuals, el 2022 és de 7 i el 2024 seran 11 milions. Pràcticament el triplicarem. En paral·lel hem iniciat un treball amb les professionals de la xarxa per poder definir el model del servei i així aprovar un decret que el reguli. Per tant, estem incrementant recursos, assumint el lideratge de la xarxa i millorant les condicions en què proveïm els serveis perquè totes les dones tinguem accés als mateixos drets. També donem suport al departament en l’estratègia nacional de drets sexuals i reproductius, continuem el desplegament del pla d’acció contra la pressió estètica. Projectes que són molt interessants i esperem tenir marge per poder-los desenvolupar.
El govern de Catalunya compta per primer cop amb una Conselleria d’Igualtat i Feminismes, creada el 2021. Creu que s’ha anat tard?
Les que fa anys que ens reconeixem com a feministes fa temps que veiem que anem tard. Entenc, però, que de vegades les coses passen quan hi ha les condicions per a què succeeixin. Totes les onades feministes han situat determinats temes a l’agenda, però mai ens podríem haver imaginat l’impacte que tindria la quarta onada i el “me too” en les joves. Jo que he anat a la manifestació del 8-M cada any des que tinc 18 anys, quan recordo la del 2018 amb el passeig de Gràcia a petar, encara se’m posa la pell de gallina. Les condicions s’han donat ara.
Com duen a terme aquest seguiment de la transversalitat del feminisme en totes les polítiques i departaments de la Generalitat?
La Llei d’igualtat 17/2015 podria anar molt més enllà en molts aspectes, però ens proporciona les eines que podem utilitzar. A part del pla de polítiques transversals de gènere del govern hi ha una eina imprescindible que són els “informes d’impacte de gènere”. Tota l’agenda pública de la Generalitat passa per l’ICD. Tenim una unitat que revisa lleis, decrets, bases de subvencions, etc., i en fa aquests informes. Així emetem recomanacions per tal que es canviïn certs aspectes i es millori la perspectiva de gènere interseccional. Aquesta unitat ha triplicat els informes que feia l’any 2020 i, ara, pràcticament tota l’agenda del govern passa per nosaltres. També estem treballant de la mà de la funció pública per tal de poder enfortir les unitats de gènere específiques que tenen tots els departaments.
Enfoquem-nos ara en l’àmbit territorial. El Moianès és una comarca rural, amb forta presència del sector agrari. Hi falta perspectiva de gènere en aquest sector?
Jo sempre dic que la perspectiva de gènere no falta perquè sempre hi és però és masclista. Res és neutre. El cos que tenim, que deixem a la porta de casa quan sortim, ens condiciona les experiències, coneixements i aprenentatges. La manera com ens llegeixen els altres ens condiciona el que podem fer i el que no. Si el nostre cos és el d’un home que dedica la meitat d’hores que les dones a tasques de cura d’ascendents i descendents, veurem una determinada realitat. De fet, la consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge, té demostrat que la presència de les dones als parlaments canvia l’agenda legislativa. Ara s’ha començat a legislar sobre conciliació, corresponsabilitat, permisos menstruals o permisos de cures, perquè hi ha moltes més dones. Ja hi ha perspectiva de gènere a l’agricultura. Hi ha entitats de dones feministes que treballen en el sector primari i reivindiquen la importància de la seva presència. És impossible la supervivència de les explotacions familiars agràries sense el treball de les dones. No està remunerat i sosté, amb treballs de cures, la producció de les explotacions agràries. És imprescindible que es reconegui socialment i econòmicament els treballs que fan les dones en aquest sector i que puguin accedir a llocs on fins ara era difícil veure-les, com la pesca o l’explotació forestal… ja hi ha dones que ho estan treballant i, de fet, el Departament d’Acció Climàtica també hi està treballant amb el nostre suport. Al Moianès hi ha una indústria agroalimentària important, però també hi ha un altre sector important que és el de les cures i dels serveis: les residències de gent gran. Les cures a l’entorn domiciliari cada vegada seran més rellevants.
Recentment, escrivia això en un article a Social.cat: “El Govern pot fer de palanca per a la #TransformacióFeminista, però necessita totes les institucions, l’acadèmia, la societat civil, els agents econòmics i socials o el sector privat per ser una realitat. Per això les polítiques locals d’igualtat i feminismes són estratègiques per a aquesta transformació i no són possibles sense la capil·laritat territorial dels ens locals”. Per vostè és cabdal la tasca dels ajuntaments i entitats locals?
Totalment. El patriarcat ho impregna tot. Dins la conselleria i l’ICD una de les coses que teníem molt clara era que no ens podíem centrar només en les polítiques del govern sinó que havíem de donar eines i mitjans als ens locals per tal que poguessin dur a terme polítiques d’igualtat i feminisme. I, de fet, així ho estem fent amb el nou acord marc d’igualtat i feminismes, signat recentment amb l’Associació Catalana de Municipis la Federació de Municipis de Catalunya i l’Associació de Micropobles de Catalunya. Gràcies a aquest acord el Departament d’Igualtat i Feminismes finança amb 91 milions d’euros les polítiques del Departament als ens locals. Això suposa duplicar el pressupost respecte a l’anterior acord corresponent amb 2018-2021. Sense personal o recursos econòmics per pagar els sous és impossible desplegar polítiques públiques. Aquesta problemàtica encara s’accentua més en entorns com la Catalunya Central o el Moianès, on el pes important de desplegament de polítiques públiques rau al Consell Comarcal, que no compta amb capacitat financera pròpia. Des de l’ICD tenim una aposta clara i decidida a fer que l’avantguarda de les polítiques públiques no passi només allà on hi ha molts recursos. Si vius al Moianès, has de tenir els mateixos drets que si vius a Barcelona.
