ANATOMIA D’UN CANVI CLIMÀTIC
Marta Estrada i Miyares, de 76 anys, és una de les científiques més eminents del món en la disciplina de l’oceanografia. Insisteix que cal ser alarmistes amb el canvi climàtic i actuar de debò perquè el món és finit i està dient prou.
Vostè va ser una de les tres primeres dones espanyoles que van posar un peu a l’Antàrtida.
Que jo sàpiga, sí. El 1984 van anar amb una campanya de l’ARA Almirante Irizar, que és un vaixell trencaglaç argentí. Aquesta campanya la va aconseguir el doctor Ballester, que era un company científic i químic de l’Institut de Ciències del Mar.
Fa gairebé 40 anys de la vostra expedició científica, tot just arrencaven els ordinadors…
Al 1984 comença a haver-hi uns Olivetti i uns IBM de sobretaula, models més antics ocupaven una habitació petita. Era un altre món. Ara qualsevol telèfon mòbil té una gran capacitat de computació.
Fa 40 anys se’n parlava, de l’escalfament de la Terra?
Es coneixia, però es veia com una cosa molt llunyana.
De llavors fins ara s’ha anat acostant i acostant.
Sobretot en els darrers anys, sí. Per analitzar científicament qualsevol cosa necessites tenir números i fa anys que es prenen registres de moltes coses. Per exemple, l’any 1973, el senyor Josep Pascual va començar a mesurar la temperatura de l’aigua a l’Estartit. Hi va cada poc temps amb la seva barca i pren la temperatura a diferents fondàries. Doncs ara aquesta és la sèrie més llarga de la temperatura de l’aigua de la Mediterrània. Potser ara la gent és molt més conscient del canvi climàtic perquè hem passat un estiu de calorades, però l’escalfament global fa temps que està en marxa.
Cal ser alarmistes amb el canvi climàtic o cal treure-li ferro?
S’ha de fer alguna cosa, això és clar. Molt optimista no ho sóc, però s’ha de ser actiu, hem de prendre mesures. Ara sembla que la guerra d’Ucraïna tingui la culpa de tot, però les crisis energètiques són anteriors. Sembla que vulguem continuar com sempre i això és impossible en un món que és finit. Si anem enviant diòxid de carboni a l’atmosfera, accelerarem el canvi climàtic, que ja el tenim aquí. Ens fem el ronso a prendre mesures perquè hauran de ser dures. Però tampoc no podem ser catastrofistes perquè, si no s’hi pot fer res, deixem-ho córrer, oi? Cal ser alarmista fins a cert punt i prendre mesures de debò. Hi ha d’haver canvis i no només des del ciutadà del carrer, també des de dalt, des de les multinacionals, dels qui fan anar l’economia mundial.
El desglaç als pols es fa servir com a icona de l’escalfament global.
El desglaç a l’Àrtic és molt evident i a l’Antàrtida és una mica més complicat. Tot està interconnectat i el problema afegit és que l’aigua absorbeix més calor que no pas el gel, que és més reflector, i, per tant, contribueix a l’escalfament. És com quan cau pols del Sàhara sobre la neu, la neu fosca agafa més calor que la neu blanca.
Som molt poc conscients del que arriben a fer els oceans per la vida al planeta, oi?
Jo estudio el fitoplàncton marí i a molta gent no li han explicat que, en últim terme, els peixos en viuen, d’aquest fitoplàncton. La majoria de massa viva del mar cal mirar-la al microscopi, no són les balenes. La majoria de la biomassa marina són organismes unicel·lulars i n’hi ha que tenen clorofil·la, de manera que fan el mateix que les algues de la costa o les plantes a terra. El que fa el mar per a la vida a la Terra s’ensenya poc, molt poc. El mar també és important com a sistema d’oceà-atmosfera perquè és un repartidor de calor i de substàncies. Es calcula que el 90% de l’excés de calor és al mar. Si no fos així, a terra estaríem molt pitjor. I encara hi ha més connexions. Per exemple, si el mar s’escalfa, puja el nivell perquè l’aigua calenta ocupa més que l’aigua freda. Això ja està empitjorant inundacions a països com Bangladesh.
{{ comment.text }}