VIATGE AL FONS DE LA COVID
Maxi Garcia, de 49 anys, treballa a l’Hospital de Granollers des de fa 25 anys i és optimista de mena. Forma part de l’equip de fisioteràpia del centre hospitalari, format per una quinzena de membres.
Vostè i els seus companys són coneguts per passejar pels passadissos de l’Hospital de Granollers.
Tenim aquesta fama, sí, que fem passadissos amb els malalts [riu]. De fet, és la nostra àrea d’actuació. Treballem amb malalts aguts i no ho fem sempre en un gimnàs amb fisioteràpia convencional.
Però un dia va arribar la Covid i els passadissos de l’hospital van quedar deserts.
Exactament. Els passadissos van quedar deserts, la resta de l’hospital va quedar deserta, els carrers van quedar deserts… Tot va quedar desert.
Què recorda d’aquells dies?
A l’inici, durant la primera onada, molta incertesa. No sabíem ben bé com s’havia d’entomar allò. Vam fer moltes trobades per distribuir-nos de nou, per canviar circuits, recursos… Ens vam adaptar a la situació. O més aviat la situació va fer que ens haguessin d’adaptar nosaltres. Aleshores, sense poder sortir al passadís, va tocar treballar dins de les habitacions.
Quin ha estat el moment més dur de tots aquests mesos?
Sense cap mena de dubte, la primera onada. I per tot plegat: la incertesa, la por, el desconeixement… La primera onada va ser molt complicada i la mortalitat va ser molt gran. Un dia tenies un malalt i l’endemà ja no hi era. Això és el nostre pa de cada dia en un hospital, però no pas en un nombre tan gran com llavors.
I el moment més dolç o el més gratificant?
Tenim la sort que veiem al pacient des de l’inici, des que ingressa a l’hospital i pot arribar a passar per l’UCI, i el seguim fins al dia que marxa. El moment més gratificant és quan pacients que han estat molt malalts han tornat a casa, caminant i recuperats.
Recorda algun cas en particular?
Un, no. Uns quants! Hi ha gent que ha estat tres o quatre mesos ingressada. Treballant a diari amb ells fa que estableixis un vincle molt personal perquè t’expliquen les seves pors, les seves vivències, els seus neguits.
Als físios també els toca fer una mica de terapeutes psicològics?
Una mica, però sense interferir en la feina dels psicòlegs, eh? Però sí que és cert que som un dels professionals sanitaris que passem més estona amb els malalts a diari.
La Covid haurà servit per visibilitzar els fisioterapeutes, una disciplina potser en segon terme a l’imaginari col·lectiu?
Vull pensar que sí, però, amb Covid o sense, nosaltres sempre ens hem sentit estimats pels pacients a l’hospital. Sí que és cert que entre l’opinió pública la Covid ha fet més visible una part de la fisioteràpia una mica desconeguda. La gent et diu: “Tu ets físio? I què fas? Rehabilitació de braços o cames trencats?” I no, no tot és així.
Com és la fisioteràpia d’hospital?
Per exemple, a l’UCI, els malalts estan entubats i sedats i relaxats. Cal moure’ls passivament perquè aquelles persones són al llit potser des de fa tres setmanes. I quan els desperten cal posar-los drets, treballar la fisioteràpia respiratòria, la seva capacitat d’esforç, la funcionalitat, l’autonomia… I els has d’anar seguint de l’inici fins a l’alta.
Què ataca més la Covid en un malalt?
El que hem vist és que la capacitat d’esforç és la que més tocada queda. En l’aspecte muscular els pacients no perden gaire força, però a l’hora de caminar cinc metres al principi i 10 metres després es fatiguen moltíssim. Hi ha una consulta organitzada post-Covid i treballem justament això: la tolerància a l’esforç.
Com s’imagina el futur?
Per tarannà soc optimista i vull pensar que això s’acabarà algun dia. Sempre he confiat que la ciència donaria una resposta i l’està donant a prou velocitat.
{{ comment.text }}