Van arribar a Sant Antoni de Vilamajor l’any 2005 i es van comprar un dúplex de 110 metres quadrats amb una hipoteca de 300.000 euros amb Caja Madrid (Bankia) i una quota mensual d’uns 1.000 euros. El Josep Maria era transportista autòcton, amb una furgoneta, per a l’empresa Nacex. Facturava uns 5.000 euros al mes, però la meitat se n’anava en despeses i Seguretat Social. La Maria José era monitora a l’escola de Sant Pere i ingressava uns 800 euros. Els problemes van arribar amb la crisi. “Vaig començar a facturar menys perquè molts dels nostres clients estaven lligats a la construcció”. Fa uns dos anys i mig es va adonar que un cop descomptades les despeses els guanys es reduïen a zero. Va arribar a un acord amb Nacex i va plegar amb una indemnització de 10.000 euros, que va dedicar a posar-se al dia dels deutes pendents. No cobrava l’atur perquè era autònom. “Ens pensàvem que duraria uns quants mesos i que trobaria una altra feina. Mai havia estat a l’atur, però aquesta vegada no va ser així”. Des de llavors, en Josep Maria només ha aconseguit feines temporals. Va treballar quatre mesos a Magneti Marelli, l’antiga Yorka, de Llinars, i durant vuit mesos fent de cambrer, sense contracte, en un bar de Vilamajor. Quan es va veure un altre cop sense feina va decidir agafar la furgoneta i recollir cartró i ferralla per vendre-la. “Anava per les cases demanant si tenien alguna cosa de ferralla, una nevera, una rentadora… Alguns dies tornava a casa amb 30 euros, altres dies sense res…”. Mentrestant, la família es va posar en contacte amb els serveis socials i amb Càritas i durant mig any, cada quinze dies, va anar a recollir un lot de menjar. I per aconseguir més recursos, els diumenges van a mercats a vendre objectes de segona mà. El darrer, diumenge, van obtenir 50 euros nets.
Paral·lelament, van renegociar el deute hipotecari allargant el temps i reduint la quota fins a uns 700 euros, però, malgrat això, no tots els mesos podien pagar. Fa uns vuit mesos van decidir que tenien altres prioritats i van deixar de pagar. “A partir de llavors el tracte amb el banc va canviar. Ens vam sentir tractats com a delinqüents”.
La tenacitat del Josep Maria va donar els seus fruits fa uns mesos. Va anar a buscar ferralla a l’empresa Mes Bo, de Cardedeu, que especeja i reparteix aviram i ous. Un mes després hi va tornar i li van oferir una feina de substitució d’un conductor al qual havien retirat el carnet. “Vaig tenir la sort d’estar al lloc i al moment adequat”. Ara té feina de mitja jornada fins a l’abril.
L’inici d’aquest curs escolar va portar una altra mala notícia. Arran de les retallades, a l’escola de Sant Pere han reduït la jornada de feina de la Maria José a només tres hores diàries amb la corresponent reducció salarial fins a uns 350 euros mensuals que juntament amb els 700 del seu marit no arriben per totes les despeses. Fa un mes que han rebut la notificació que el banc els reclama judicialment un deute de 264.000 euros més 40.000 de les costes del procés judicial.
La parella admet que ha passat moments molt dolents. Especialment el Josep Maria, que va haver de prendre ansiolítics. “Hem retallat tot el que hem pogut. A l’hivern ens mirem molt la calefacció. Ens hem donat de baixa del telèfon fix i tenim un mòbil de prepagament”, diu la Maria José. “A vegades obries la nevera i no hi havia res i havíem de demanar deu euros per comprar menjar. Penses que alguna cosa no has fet bé, però, de fet, ho hem fet el millor que hem sabut i pogut. No ens hem d’amagar per res”, conclou el Josep Maria.
