VIATGE AL FONS DE LA COVID
Pedro J. Regalado, de 55 anys, és el cap de l’Àrea d’Hospitalització de Psicogeriatria de l’Hospital Benito Benni CASM i el president del seu Comitè d’Ètica Assistencial (CEA).
Durant la pandèmia s’ha parlat molt de salut mental. La dels infants, la dels joves, la dels adults… I la de la gent gran?
Crec que la salut mental de la gent gran ha estat oblidada injustament aquests mesos. Són un percentatge notable de la societat i justament han estat els més afectats.
Com a professionals de la psicogeriatria, què s’han trobat?
Un empitjorament dels pacients molt important, tant des del punt de vista físic com mental. Físic perquè pacients grans que han superat la covid es troben ara amb covid persistent. I des del punt de vista mental hi ha dos vessants. Per una banda, els pacients amb deteriorament cognitiu, demència, han tingut empitjoraments molt grans per la manca d’estimulació per haver estat aïllats i perquè molts han hagut de deixar les teràpies que feien. Fins i tot coses quotidianes de la vida diària d’abans de la covid són terapèutiques per a ells: sortir al carrer, poder relacionar-se, fer activitats socials… Tot això és molt important en el tractament de les demències. I l’altra vessant de la salut mental de la gent gran és que hi ha hagut més quadres depressius per l’aïllament, per la por, per la situació que ha passat tota la societat. És important que es visibilitzin els estralls de la covid a la salut mental de la gent gran.
Gestionar la por o el pànic a allò desconegut entre la gent gran ha de ser complicat.
És que tota la societat s’ha trobat aquest pànic. El que passa és que els pacients ancians són més vulnerables. La vacunació ha ajudat molt. No ha tallat del tot la pandèmia, però sí que ha reduït les probabilitats d’emmalaltir greument. A partir de la vacuna, la pandèmia s’ha pogut gestionar millor des del punt de vista de la salut mental. A més del suport familiar, per als pacients ancians la vacunació està sent la clau.
Vostè és director del Comitè de Bioètica de Benito Menni i han fet un document sobre la limitació de l’accés als recursos terapèutics durant la pandèmia.
Sobretot enfocat perquè durant la pandèmia hi ha hagut pràctiques que, al nostre judici, discriminaven en funció de l’edat o de la discapacitat. A efectes jurídics, no és legal discriminar en funció de l’edat. També hi ha un raonament bioètic perquè no és ètic fer aquesta mena de discriminacions i, finalment, el document tracta el nostre objectiu com a institució de tenir cura dels pacients més vulnerables. No es pot discriminar per raons d’edat o de discapacitat perquè totes les vides tenen el mateix valor.
En quin sentit?
En el sentit que una cosa és discriminar en un tractament per raons d’edat i una altra de ben diferent és una decisió tècnica. O sigui, si per a aquella persona no té sentit aplicar-li un tractament perquè no serà eficaç per a la seva patologia. Això no és discriminar, això és raonable. Es discrimina quan es diu: “A ningú més gran de 75 anys no li faré aquest tractament.” En geriatria sabem des de fa molt temps que l’edat és un factor, però no és el més rellevant. De fet, les persones sanes i robustes, encara que siguin grans, tenen un pronòstic molt semblant al de les persones joves. L’important és la situació biològica. No es pot acceptar protocols que diguin: “Com que aquesta persona està discapacitada o té més de 75 anys no entrarà a l’UCI.”
I quan només hi ha una UCI, per exemple, i hi ha dos pacients, un de 45 anys i un altre de 75?
Discriminar per edat mai no estarà justificat. Arribats a aquesta situació, que és gairebé medicina de guerra, això ho ha de decidir un comitè de bioètica, i s’ha de fer de manera individualitzada, no es poden generalitzar normes que discriminin una part de la població.
{{ comment.text }}